Desfasat

A mesura que passen els anys tinc la sensació que vaig quedant desfasat en moltes coses de la vida. Deu ser cosa de l’edat, el pas del temps ens afecta poc o molt a tothom i segurament ho fa de forma desigual a tots i cadascun de nosaltres. Em sento, en certa manera, desplaçat d’aquest món. Un món on qui més qui menys es mou motivat per diverses formes d’interessos. És legítim tenir interès per les coses, però no sé si és tan legítim que l’interès personal, l’ambició i l’egocentrisme sigui el motor de les nostres decisions individuals. Probablement la meva sigui una visió parcial de la realitat, però aquests dies m’inunda una sensació de perplexitat. Perplexitat que em ve de veure persones que deambulen d’una banda a l’altra en l’àmbit polític del meu país i de la meva ciutat.

Tinc la sensació que tothom es belluga i es mou empès per un interès individual que ultrapassa el sentit de servei que històricament ha tingut la funció de la vida política. Sé que sóc injust en les meves afirmacions. Que encara hi ha gent que fa les coses de forma desinteressada, amb un veritable esperit de servei. Però no puc evitar tenir la sensació que fins i tot utilitzant aquests conceptes estan fora de lloc en el món actual. Assisteixo perplex a moviments de tot tipus de persones que van passant d’una organització a una altra sense cap mena de mirament i em costa entendre que ho facin per un veritable esperit de servei a la comunitat, als altres.

No sé ben bé perquè però hi veig més una necessitat d’acomodar-se a un modus vivendi, a un fer carrera o currículum personal sense solta ni volta, ni sense un principi rector de coherència i dignitat. El servei públic s’ha convertit avui dia en un mercadeig públic en el qual hom es ven al millor postor. I això em descol·loca. No sóc ningú per a jutjar les decisions de les persones, però no he sentit en cap moment un argument vàlid que justifiqui aquest transvassament de persones d’un lloc cap a un altre i això em fa pensar que l’únic argument vàlid és el de satisfer les aspiracions personals alineant-se a propostes guanyadores i llamineres. Voldria poder expressar-me amb més claredat, però no ho vull fer expressament per no atacar ningú. Déu me’n guard de fer-ho, perquè segurament no tinc la categoria, ni la innocència suficient per a donar lliçons virtuoses a ningú, prou feina tinc per a mi mateix. Però no puc amagar la meva decepció per aquestes actituds.

La vida pública, el servei al bé comú, s’ha convertit en una professió per a molta gent. Les ofertes van i vénen i hom té la sensació que es rebutgen o s’accepten tot avaluant les possibilitats d’èxit personal que poden reportar. Els riscos són pocs i els guanys són gairebé segurs. Crec que els ciutadans tenim dret a rebre explicacions de perquè alguns personatges públics prenen determinades decisions i que no sabem a què obeeixen. Aquests dies he sentit arguments com que si determinada organització s’ha aprofitat de la fama de determinada persona o de si l’aprofitament ha estat a la inversa. Però en cap cas no he sentit perquè hom creu que podrà ser més útil a la seva comunitat, el seu país o ciutat, des de tal posició o des d’una altra. Què ha motivat els seus canvis de jaqueta?

Jo encara crec en el veritable sentit de servei, en la decisió raonada de posar una part del nostre temps, de la nostra vida, al servei de la col·lectivitat. Segurament que es tracta d’una actitud passada de moda, molt possiblement. Però és que les modes tampoc no m’han agradat mai massa. Segur que estic equivocat, segur que el meu esta d’ànim està en hores baixes i els núvols no em deixen veure el sol amb claredat. Potser demà ho veuré diferent. Potser demà veuré amb més nitidesa la molta gent que dedica temps als altres sense cap mena d’interès, sense cap contrapartida. Estic segur que hi són, però aquests dies em costa més de veure’ls i potser estan eclipsats per la immediatesa d’un canvi de cadires en centenars de pobles i ciutats del meu país i de veure com les ofertes van i vénen com una oportunitat per a molta gent de fer un salt en la seva situació personal. La fira de la vanitat sembla oberta i res no l’aturarà. És el que hi ha i és el que tindrem.