On s’amaga Mubàrak? Al País Valencià, potser?

Doncs és ben senzill, als Països Catalans. Més concretament a la ciutat de València. No espereu trobar-lo amb la seva cara habitual. S’ha fet la cirurgia estètica, per tant, la seva cara no la reconeixereu pas. Més aviat l’heu de buscar pels fets. De moment s’ha vestit amb un dels vestits que li han regalat sense ni un cèntim haver pagat i amb la bandera de la ciutat el cos ha embolcallat. Però no us preucopeu, pels fets el reconeixereu. En un noble palau s’ha instal·lat i a actuar ha començat. La primera cosa que ha fet ha estat retallar el dret a la lliure informació i a la llibertat d’expressió. Tancar televisions poc amigues  ha estat la seva dèria principal. Ara deu estar rumiant com poder apagar les xarxes socials que tant de mal li han fet al seu país natal. Ell, però, està ben tranquil, si cal té la guàrdia civil. No ha estat casualitat que en aquest país s’hagi instal·lat. Ell sap prou bé que el seu país d’acollida és un país que crida molt però no mossega. Sap que en aquest país ni tan sols li demanaran que parli la llengua del país. És un país acomplexat i això com l’anell al dit li va. Poble de mesells és el que ell buscava i és el que ha trobat a la riba occidental de la Mediterrània.

Mubàrak buscava una nació que pensés que la llibertat cau del cel i no es guanya a la terra. Quan ja pensava que aquest país no existia, una pista trobaria a la biblioteca d’Alexandria. El poble dels catalans era el seu lloc. Concretament a l’antic Regne de València. Podia haver anat una mica més al nord, on el poble és tan mesell com al sud, però ell va pensar que quedant-se a l’antic regne, més a prop podia estar de la seva finca particular, per si mai podia a les piràmides tornar. També ha escollit el sud d’aquesta antiga nació perquè així  més a prop podia estar de l’ibèric altiplà, on suport incondicional podia trobar d’un poble imperial.

Mubàrak ha triat bé. Quatre crits de protesta de quatre eixelebrats i res més. Ell està tranquil i cofoi. En poc temps se sap ja l’amo del món. Així, doncs, tots tranquils, el rais està com a casa, però com deia al començament no el busqueu per la seva cara. Cara en té, però no ho sembla. Però Mubàrak pot estar tranquil i anar fent. Aquest poble que l’ha acollit és passiu, sembla qui sap què, però no res.  No podia haver triat millor. Una consulta a l’amic espanyol li va deixar poc marge per dubtar. Sí, aquí havia de venir. On res no és el que sembla i on amb molt de gust la identitat ens deixem prendre.

Plaça Tahrir no tenim, perquè no la sabríem com omplir, i com que al nostre país una flor no fa estiu, mai no sortirem del niu. I com l’enyorat Pasteller amb un rodolí haurem de finir. No és Mubàrak, sinó Camps, qui pel cul ens va donant.