Dolors Collell signa aquesta interessant reflexió en l’apunt setmanal de Nova Esquerra Catalana.
Temps difícils per a l’educació: recursos migrats, complexitat elevada a les aules, desànim entre els professionals, rumb polític immobilista, nul·les expectatives per als joves ben formats, fracàs escolar elevat, atur juvenil insostenible… la llista no és tancada.
La immensa majoria de la ciutadania percep clarament aquests problemes. La qüestió és: quina resposta hi donem ? No voldria convertir aquestes reflexions en un memorial de queixes ni en un retrat pessimista, sinó en un intent d’aportar camins que es poden iniciar en paral·lel i des d’àmbits distints.
Què podem fer els professionals docents per millorar la nostra tasca? El model de mestre com a transmissor de coneixements ha quedat superat per l’era de les noves tecnologies. Ja no som el guia infal·lible perquè hi ha una generació de docents que som immigrants digitals i anem un pas enrere de la generació nascuda al si de la revolució digital. La gestió de la informació i també de les emocions, la cooperació en la construcció del coneixement, la posada en valor de les intel·ligències múltiples, entre altres, han esdevingut el nou repte educatiu. Quedar-ne al marge és condemnar-nos a la involució professional i el que és més greu, desistir d’educar en un nou context amb la qual cosa la nostra tasca no té cap sentit. Hem de canviar la manera d’ensenyar i el rol que hem exercit des de fa segles, deixar de ser transmissors per convertir-nos en cooperadors, acompanyants o guies, vet aquí el primer pas. Però també, i ara que parlem tant d’ètica i moral en la responsabilitat pública, hem d’esdevenir model de referència per al nostre alumnat i per a la societat: no podem demanar respecte si no l’exercim dia a dia, no podem demanar esforç i capacitat de superació si ens instal·lem en la comoditat de reproduir clixés apresos i posats en pràctica fa dècades, no podem exigir autoritat si no ens la guanyem amb el capteniment i les decisions que prenem.
Quin és el marge de maniobra dels centres educatius? La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) aprovada al 2009 va obrir un nou marc de corresponsabilitat, no tant en prescriure una concepció determinada de l’aprenentatge, sinó en atorgar al professorat i els equips directius marges de decisió per a l’adopció de metodologies de treball, organització i aplicació de recursos a cada centre. Un dels pilars de la LEC és l’Autonomia de Centre i el Decret d’Autonomia va ser dels primers que es van desplegar de la nova llei. El títol setè de la LEC obre la via a l’autonomia dels centres: es refereix a l’àmbit pedagògic, a l’àmbit organitzatiu i a l’àmbit de gestió de recursos. És un dels eixos fonamentals per reforçar l’escola pública, defineix que els centres públics poden tenir caràcter propi; l’escola pública veu reconeguda la seva capacitat de forjar projectes singulars. Cada escola, cada institut, pot decidir com treballa, aquesta és una nova força i una oportunitat per emprendre camins de renovació, experimentació, millora i canvi en el model educatiu.
Quin és el paper que ha de jugar-hi l’alumnat ? Hem desenvolupat en els darrers anys un model d’educació molt proteccionista, posant al costat de cada alumne un recurs extern per resoldre els problemes i conflictes naturals en tot procés d’aprenentatge. Però hem oblidat el l’únic camí viable: l’apoderament. Tots som amos del nostre destí, de les nostres decisions i de la nostra voluntat. L’alumne ha de ser protagonista, no objecte passiu de les dèries educatives del professional de torn. Si l’alumne no és capaç d’assumir la responsabilitat que té en el propi procés d’aprenentatge i maduració, si se l’eximeix de les seves responsabilitats i el seu poder per canviar i créixer, està abocat a una existència frustrant que delegarà en els altres la presa de decisions i el convertirà en un subjecte passiu.
Què n’esperem de les famílies i l’entorn social, “la tribu”? La constatació del fracàs d’una educació permissiva ha portat moltes famílies a l’abandó del rol educador, deixant en mans de l’escola la responsabilitat de l’èxit o el fracàs educatiu. La societat del benestar ha generat falses expectatives: aconseguir el triomf fàcil, sense esforç; ha guanyat la cultura del tenir més que la cultura del ser. Això ha de canviar i de fet comença a canviar en el moment que tot el sistema s’esquerda enmig d’una crisi econòmica voraç i una crisi de valors que dóna pas a noves concepcions, actituds i valors. La família ha de recuperar el rol de primer nucli educador i a continuació obrir-se al concepte d’una nova cultura cooperativa; tota la societat ha de col·laborar perquè l’escola pugui ser aquest espai privilegiat per aprendre i reflexionar sobre el respecte i les particularitats de cadascú. És evident que l’escola només canviarà a mesura que la societat canviï, no hi ha fórmules màgiques.
Quina administració volem? La feixuga càrrega i lentitud de l’administració és només un tòpic que som incapaços de trencar? L’administració educativa és una maquinària capaç d’engegar infinitat de programes, aplicatius, sistemes de control, plans… que moltes vegades entorpeixen la tasca educativa més que no pas l’acompanyen. Però l’administració són persones, que des del seu àmbit professional, sigui quin sigui el nivell de responsabilitat, poden lluitar contra això. Cal no oblidar l’objectiu prioritari: servir l’educació de la ciutadania del nostre país, i a continuació aplicar les fórmules bàsiques: servei proper i de qualitat, descentralització, eficàcia i eficiència: sobren més paraules.
I des dels diferents òrgans de govern? Bàsicament n’esperem presa de decisions polítiques, i això vol dir mirar lluny, deixar de banda les pressions dels sectors corporativistes i prioritzar el bé comú. Impulsar el canvi de model. No fer res és el pitjor que pot fer un govern. Deixar tots els sectors abans esmentats abandonats a les seves inèrcies és matar per inanició el sistema educatiu. Es fa difícil treballar sense recursos, però encara més difícil és treballar sense brúixola, sense passió, sense debat, sense provar de canviar el model, sense assumir riscos, sense imaginació…
Per què crec en NECat? S’obre una etapa apassionant: bastir un projecte polític que tingui l’educació com a eix central de creixement, de progrés i de regeneració democràtica. Un projecte arrelat a la llengua i la cultura del nostre país, però obert a les llengües i les cultures de la nova ciutadania catalana dins d’un món globalitzat i en canvi constant. Ja tenim una llei d’Estat, la LEC, ara cal concretar-ne els continguts i superar la paràlisi en què ha entrat el desplegament; també hem de repensar i posar en pràctica noves estratègies i noves idees. L’amenaça més latent que plana sobre el nostre sistema en aquests greus moments és la pèrdua de la cohesió social a l’escola. Necessitem mesures urgents per aturar l’esvoranc que s’obre lentament entre l’alumnat més desfavorit i la resta. Però també tenim la fortalesa d’un sistema que ha dut a terme una integració de l’alumnat nouvingut, d’una forma ràpida, generosa i efectiva, tenim el potencial tecnològic imparable que s’obre pas amb noves metodologies a les aules, tenim la força creativa i l’esperit lliure dels pobles meditrerranis. I finalment, tenim l’extraordinari poder d’una arma de construcció massiva, i aquesta arma és l’educació.
No s’hi val a esperar que els temps canviïn, volem convidar tota la ciutadania que vulgui implicar-se en dissenyar aquest futur, a ser-hi, a debatre i compartir, a discrepar i acordar, i sobretot a començar a actuar cadascú des del seu àmbit.
No és poca cosa oi?