Mai no hi havia hagut tantes desigualtats com ara, mai se n’havia parlat tant, mai no s’havia fet tan poc per reduir-les.
Pierre Rosanvallon: La société des égaux (2011)
No és llunyà el dia que el problema econòmic estarà al seient del darrera on ha d’anar i el cor i el cap estaran ocupats o reocupats pels nostres veritables problemes, els problemes de la vida i de les relaciones humanes, de la creació.
John Maynard Keynes
Recuperar l’economia – cohesionar la societat
La crisi financera internacional que es va iniciar el mes de setembre de 2008 amb la fallida de Lehman Brothers, ha provocat una crisi econòmica general, especialment intensa en alguns països europeus, amb una notable i continuada caiguda de l’activitat productiva i amb un creixent atur que està provocant una gran fractura social, amb l’empobriment de les classes mitjanes i l’ exclusió dels sectors socials més febles.
La situació s’ha agreujat per la deriva del govern de la Unió Europea, que ja no és dirigida per les Institucions previstes en els tractats, sinó per alguns governants sota una influència excessiva dels mercats financers. Només així s’entén que s’hagi prioritzat la salvació del sistema bancari al mateix temps que s’han imposat polítiques de retallades que estan afectant els serveis socials bàsics i els pilars bàsics de l’Estat del Benestar.
***
Des d’uns perspectiva progressista, Nova Esquerra Catalana ha d’estar en condicions de formular una anàlisi completa sobre les causes remotes i pròximes de la crisi més greu que mai s’ha esdevingut en el conjunt de les economies desenvolupades.
A Espanya i a Catalunya els efectes han estat extremadament negatius, socialment destructius. De l’anàlisi de les causes i de les conseqüències ningú no en surt exonerat. En un o altre grau tots compartim una part de la responsabilitat per explicar la profunditat de la crisi actual. Inclòs el govern socialista de Rodríguez Zapatero (2004-2011) i els governs de coalició progressistes a Catalunya (2003-2010).
Per això, no ens podem limitar a la denúncia i a la protesta, per carregades de raó que estiguin, davant les polítiques unidireccionals i extremadament conservadores dels actuals governs espanyol i català.
Hem de definir la posició i la concreció operativa de Catalunya, en relació al debat global i d’àmbit europeu, entre les estratègies centrades en les retallades i les que preconitzen l’austeritat, en el sentit noble de la paraula, i el retorn a polítiques de creixement.
No n’hi ha prou amb la decantació per la segona orientació. L’hem de fer compatible amb les exigències vigents d’equilibri pressupostari, de contenció del dèficit públic i de reducció de l’endeutament acumulat.
Hem de saber amb tota claredat quines són les reformes pendents i en quin ordre les endeguem, quin nou model productiu comencem a dibuixar, quina nova arquitectura institucional te sentit per Catalunya.
L’objectiu fonamental és corregir el desequilibri –incompatible amb la democràcia- entre la política i l’economia. El nou equilibri ha de garantir la preeminència absoluta de les Institucions democràtiques.
Haurem de respondre preguntes com les següents:
Com conduir l’economia a la seva naturalesa d’activitat al servei del desenvolupament humà en el seu conjunt? Fins quan tolerarem que sigui un instrument d’hegemonia i domini; una variable independent no sotmesa ni al control polític ni al de la ciutadania; un àmbit on es decideixen les coses que són realment importants, fora del control de la política i del pronunciament i control democràtic? Quan ens decidirem a ressituar l’economia financera en la seva funció estrictament instrumental?
Com regular els mercats per evitar la usura, la corrupció, l’estafa, els oligopolis i l’augment, incompatible amb la democràcia, de les desigualtats socials, que s’ha disparat escandalosament en els darrers anys, després de dècades de construcció de societats més igualitàries?
Com reequilibrar les polítiques fiscals per fer-les més justes, més equitatives, més proporcionades i més progressives? Fins quan la penalització de les rendes del treball? Fins quan el privilegi de les rendes altes i del capital? Fins quan la tolerància del frau fiscal?
Com reformar el sector públic per fer-lo lleuger i eficient, present i responsable últim dels serveis bàsics arreu del país, capaç de trobar les formes adequades de col·laboració amb les iniciatives privades?
Com dinamitzar el mercat de treball amb polítiques que fomentin realment l’ocupació? Quines condicions de flexibilitat són realment necessàries per crear ocupació? Com superar la injusta dualitat en el mercat laboral, entre les persones treballadores incloses i les excloses? Quin llindar d’atur podem suportar?
Com protegir del territori? Com resoldre els dèficits en les infraestructures de mobilitat? Com reduir la dependència energètica excessiva?
I tot això sense perdre de vista la nostra dimensió i la nostra força en un món que ja no respon a la correlació de forces del segle XX i que té problemes locals i globals que concerneixen tothom i amenaces derivades d’explotacions irracionals –com la del canvi climàtic-, que també han de tenir una resposta catalana.
Com defensar, en definitiva, al segle XXI, un sistema del Benestar i un model social que s’ha de fonamentar en nous consensos polítics, socials i intergeneracionals i també econòmics; en la inclusió i en la cohesió; per fer realitat el dret al treball i a l’habitatge; per millorar encara més una educació, una sanitat i una atenció social universals i de qualitat -que també han de respondre als criteris de suficiència i responsabilitat-; per afavorir efectivament la investigació; per fer una justícia àgil, accessible i d’igual rigor per tots els ciutadans; i per incentivar una cultura, que és creativa i emancipadora o no és cultura?
Hem de buscar respostes a totes aquestes preguntes –i a d’altres- amb una triple convicció: a) la responsabilitat és nostra, no podem delegar-la a altres instàncies ni confiar en l’atzar; b) el pensament ha de ser aplicat, és a dir, ha de contenir els elements per transformar-se en acció política; i c) hi ha pressa, perquè moltes persones necessiten que es produeixin canvis ràpids per desprendre’s de la por i cultivar esperances, esperances concretes: una feina, els recursos econòmics perquè els fills puguin desenvolupar el seu projecte de vida… esperances que animin.
***
Hi ha marge real d’actuació, hi ha recursos disponibles en mans privades, hi ha oportunitats per al desplegament de nous projectes industrials i/o exportadors. Hi ha un immens terreny d’acció conjunta societat-institucions que està per explorar i explotar. N’estem convençuts.
Manca només l’actitud pro-activa imprescindible per part de les institucions i governs de tots els nivells. A cada ciutat, comarca o sector industrial es pot constituir la Taula per al Redreçament Econòmic Nacional (TREN) que analitzi la realitat, identifiqui les oportunitats, proposi la posada en marxa de noves empreses o línies de producció i servei, el finançament ordinari de les petites i mitjanes, la creació dels fons d’inversió adequats, l’organització de la prestació de serveis comuns per treure profit de les economies d’escala pertinents.
Mentrestant, amb sentit de país, hem de posar en peu les mesures i les actuacions urgents que permetin capgirar el cercle viciós de la destrucció d’ocupació – disminució d’ingressos fiscals – increment del dèficit públic – reducció despesa social – increment de l’atur.
Nova Esquerra Catalana es compromet a treballar per definir i fer una acció política que superi les trinxeres tradicionals i confrontacions buides, endogàmiques, entre partits i entre agents econòmics i socials.
És hora d’oblidar sigles, interessos particulars o corporatius, condicions salarials privilegiades o taxes de benefici de dos dígits. És hora de saber que cada nou lloc de treball és un pas cap al sosteniment de les pensions de totes les persones i cap a la recuperació dels ingressos fiscals que permetran sostenir l’educació i la salut.
Durant el temps que sigui necessari, en els propers anys, haurem de treballar colze a colze per aplegar i fer productives totes les energies, coneixements i capacitats innovadores del nostre país. Governs, empreses, sindicats, bancs i caixes, partits, entitats socials i professionals…. tots estem cridats a compartir l’esforç i a compartir els resultats.
______________________________________________________________
Podeu llegir tot el document a: http://www.novaesquerracatalana.cat/compromis-sitge/