Bonet

És fotut començar a pensar que et sents utilitzat per alguns, que et fan servir pel que interessa, i pel demès et fan sentir un destorb. Atenció, un pot donar molt de si mateix pels demés però, poc o molt, també ha de rebre, sinó, anem malament. Cal posar les cartes sobre la taula i saber a què juguem! N'hi ha molts que demanen la teva atenció, i se la mereixen, per haver de malbaratar-la en interessats desconsiderats.

FART 

Estic d'AVEs, del racista i la noia agredida, de les guerres polítiques... fins a la coroneta (i no em refereixo ni a la reial ni a la mexicana). Poc que veig la TV i quan vull estar al dia no paren de treure fins a la sacietat aquests temes, deixant als del sud sempre migrats de temps. Catalunya no és Barcelona tan sols, ni m'importa si han fet la festa de la birra a Pinganilla del Duero, voldria que els nostres mitjans parlessin més d'aquí, de la nostra terra i, una miqueta més de les nostres contrades, de la Catalunya Sud. TV3, Avui i cia què esteu fotent? Esteu més per naltres, collons!

FAULA

Sense tenir espera ni donar marge, els llops van sortir de gresca al mateix prat de cada any, intentant caçar algun xai jovenall i despistat. Amb ulls maliciosos i plens de mala intenció van clissar-ne un què tot just havia arribat a la pastura. La baba els queia fastigosament mentre assaborien el que hauria de ser la seva pressa. Malauradament per a ells, no se’n van poder sortir, error de càlcul, el xai no era tant jovenall com semblava i, a més, els pastors eren ben a la vora. Com cada any, els llops se’n van tornar a la cova amb la cua entre les cames. Al seu cau bramaran una victòria fictícia que tan sols tindrà ressò al pamflet de torn. Massa gana!

Tot acaba per tornar a començar i poder retrobar allò que s’ha perdut en el camí. Estimar no és pas fàcil però més difícil és lluitar per quelcom inexistent. Quan te n’adones que la relació s’ha acabat després de tanta lluita fútil, que ja feia temps que havia mort i estaves cegat a tal destí, el desassossec és angoixant, et sents morir, l’ànima es recargola incessant intentant apaivagar el dolor. Un dolor que et va rossegant les entranyes i et fa aflorar un odi del que eres desconeixedor. La maldat, mica en mica, va prenent terreny allí on abans hi havia joia i alegria. Et tornes miserable, rancuniós, trist, malalt, hom et fa nosa, la llum et fa mal i t’amagues. Dia rere dia et vas amagant dins la closca traient les urpes quan algú se t’acosta perquè no et volen ajudar, volen la teva gràcia per llençar-la com un kleenex un cop han acabat. Et consumeixes tot transformant-te en una fera grisa i aterridora fent mal als qui t’estimen. Et deixes endur per la corrent destructora cap un pou sense fons. Però, escolteu-me bé... sempre hi ha una mà disposada a agafar-te ben fort i que suportarà les teves mossegades, sempre.

Aquests dies he estat rellegint els meus poetes pel petit muntatge de l'11 de setembre que farem La Tramoia a Vila-seca. Entre altres, ací en teniu un d'en Joan Vinyoli:

Hoste meu dorms a la galeria;

canten ocells però no et desperten:

tu sempre vetlles i veus

la pluja verda, l’alba roja,

la fruita d’or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga

solitari, de nit.

M’he desullat de tant mirar-te,

m’has emboirat de solitud.

Ombres, feresa, vent,

són la teva parla.

Volen orelles en sentir-la,

la penya es torna riu.

De genolls he caigut,

flectat segueixo invisibles passos:

no he d’assolir-te mai.

Ressono tot com el buc ple d’abelles.

Bones tardes

Recupero un Erlebnis que vaig publicar al número 307 d'El Pont de Fusta. Ara em ve de gust rememorar-lo, ja ho saps.