Com a signant de la campanya Decideixo decidir, en què reclamàvem el traspàs a la Generalitat de competències en matèria de referèndums, he rebut la següent carta:

Barcelona, 16 de novembre de 2009

Benvolgut amic, benvolguda amiga,

Sou una de les 71.826 persones que vau signar una butlleta de la campanya “Decideixo decidir” per demanar el traspàs de competències en matèria de referèndums. Us recordem que la petició pretén que es facin les gestions oportunes a fi que la Generalitat no hagi de demanar autorització al Govern espanyol per convocar referèndums. Aquest punt -que constava en la proposta d’Estatut que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005- va ser retallat del text pel Congrés de Diputats espanyol, i tampoc no consta al projecte de Llei de consultes.
Amb aquesta carta ens plau informar-vos del camí que ha seguit la vostra signatura.

l 20 de gener de 2009: es fa el lliurament i entrada per Registre de la Petició Popular i de les 71.826 signatures. La petició arriba a la Comissió de Peticions.

l 20 de maig: la petició és admesa a tràmit perquè compleix tots els requisits formals.

l 14 de juliol: la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya acorda la compareixença de les entitats peticionàries davant la Comissió en el període de sessions següent.

l 20 d’octubre: la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya rep els representants de l a Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Josep Cruanyes i Oriol Munné, i als representants de Sobirania i Progrés (SiP), Elisenda Paluzie i Lluís Pérez, perquè expliquin la petició popular. La compareixença dels peticionaris no és una pràctica habitual, però és necessària perquè es tracta de la primera petició amb tant de suport al darrere.

l Novembre de 2009: queda pendent que la Comissió es reuneixi en plenari i decideixi si assumeix la petició o bé si transmet la informació als grups parlamentaris perquè siguin aquests que continuïn els tràmits perquè el Parlament presenti una proposició de llei orgànica al Congrés de Diputats espanyol. Amb el traspàs d'aquesta competència, la consulta que es va dur a terme a Arenys de Munt i les que es faran en diversos municipis el proper 13 de desembre, es podria fer també a nivell nacional i de forma legal. Som conscients que la resposta del Congrés de Diputats seria amb tota seguretat negativa, però també que cal esgotar les vies legals establertes i que el Congrés evidenciï el seu caràcter antidemocràtic.

Un cop exhaurida aquesta via serà el moment, com hem fet sempre, de ser imaginatius per tal d'aconseguir l’exercici del Dret de Decidir per vies no convencionals. Fins llavors, i deutors de la confiança que ens heu fet amb la vostra signatura, la PDD i SiP es comprometen a seguir de ben a prop els pròxims passos de la Comissió, a vetllar perquè la petició arribi a bon port i a informar-vos dels avenços puntualment.

Aprofitem l’avinentesa per agrair la vostra participació en la campanya.

Cordialment,

Josep Cruanyes
President de la Plataforma pel Dret de Decidir
info@tenimeldretdecidir.org
Joel Joan
President de la Plataforma Sobirania i Progrés
coordinació@sobiraniaiprogres.cat

El dia 12 de maig passat vaig fer saber al director del diari Avui, i ho vaig publicar en aquest bloc, que renunciava a comprar i llegir aquest diari mentre hi publiquessin la columna "Llir entre cards". Sis mesos després m'assabento per un diari digital  que l'individu que signava la columna indigna ha estat acomiadat.

He anat al quiosc a comprar el diari i m'he retrobat amb els articles d'en Vicenç Villatoro, Sebastià Alzamora, Vicent Sanchis, David González, Josep M. Torrent, Lluís Foix, Joaquim Colominas, Jordi Sánchez, Teresa Pàmies, Empar Moliner... És a dir, articles per a (gairebé) tots els gustos, ben escrits, interessants, incisius i crítics si convé, sense necessitat de recórrer a l'insult ni a plantejaments propis de hooligans i feixistes.

Definitivament, m'adono que es tractava d'un card entre llirs. I me n'alegro.

Salut per a l'Avui (i per a la Teresa Pàmies, que ens comunica que plega per l'edat, després d'haver-hi col·laborat durant tants anys).

Josep M. Fort

Tarragona

La política de partido tiene a menudo razones orgánicas (tacticismo, se le llama) que poco tienen que ver con la ideología y con la estrategia. Sólo así se entiende la paradoja que está escribiendo Esquerra Republicana estos días: el máximo dirigente del partido, Joan Puigcercós, ha decidido prescindir del capital político que representa Josep Lluís Carod Rovira precisamente en el momento en que la salida de Carretero y los suyos del partido, y la fundación de Reagrupament, parecía conducir a Esquerra a asumir definitivamente la línea política con que Carod la refundó. Si absurdo parece prescindir de quien dio a Esquerra el relato ideológico que le permitió volver a ser un partido de gobierno, más insensato sería que esto ocurriera en el momento en que el ideario de Carod de un partido independentista laico anclado ideológicamente a la izquierda es la mejor manera de que marcar claramente las diferencias con los escindidos. Sin embargo, no sería la primera vez en política que un dirigente de partido asume la línea política de su predecesor, después de haberlo desplazado sin miramiento alguno.

Detrás del aparente radicalismo independentista de Reagrupament, hay una opción ideológica claramente conservadora (los guiños a Laporta son significativos) y las limitaciones de una oferta monotemática, como si sólo de la independencia vivieran los catalanes. Sabido es que las prisas para llegar a una meta no son siempre la mejor manera de alcanzarla, es más, a menudo, son una forma de retrasar la conquista. La política es relación de fuerzas. Sólo una acumulación de fuerzas suficiente garantiza el éxito. ¿Dónde se ubica un partido que se mueve en una concepción cuasi religiosa del nacionalismo -con apelaciones a la fe y al heroísmo- y en una idea de la sociedad en la línea del autoritarismo liberal tan en boga últimamente? La afirmación de que la presidencia del Barça es más importante que la presidencia de la Generalitat de Catalunya es una falta de respeto a las instituciones y a los ciudadanos del país -no se olvide que la Generalitat de Cataluña es el único vínculo de la transición, vía Tarradellas, con la legalidad republicana- y una jerarquización de los valores sociales que resulta francamente sintomática.

Es cierto que Esquerra Republicana con la escisión de Reagrupament pierde el monopolio del independentismo. Pero esto era inevitable en la medida en que el independentismo ha dejado de ser una opción marginal para adquirir una dimensión transversal. Ni los independentistas son ya un reducto acotado en la sociedad, ni Esquerra es ya sólo el partido de la cuota de independentistas convictos y confesos. Esquerra, por tanto, no debe vivir el final de este monopolio como una pérdida sino como un éxito. Y en este sentido debe sentirse más libre de ser ella misma, en tanto que la suerte del independentismo ya no depende de ella sola.

Carod Rovira con su idea laica del independentismo, "soy independentista, no nacionalista", hizo que la independencia fuera atractiva para muchas personas que sienten una barrera cada vez que los nacionalistas trazan líneas de demarcación entre buenos y malos patriotas. Un independentismo de la tarjeta de la seguridad social, es decir, con el voto de todos los habitantes de Cataluña sin distinción alguna, rompe las inercias endogámicas del nacionalismo y demuestra voluntad de asumir e interpretar la complejidad de las heterogéneas sociedades contemporáneas. Esquerra se equivocaría si abandonara este capital, por miedo a una alianza entre CiU y Reagrupament.

El soberanismo de CIU está siempre limitado por su concepto de partido-movimiento -la casa Gran- que de tanto abarcar le condena a la ambigüedad. Y la gestión de la ambigüedad, que bordó Pujol, no está al alcance de cualquiera. Los ritmos lentos de CiU y los ritmos aparentemente acelerados de Reagrupament ¿pueden encontrarse en algún punto o están condenados a vararse en la autocomplacencia de que una vez todos los de casa juntos lo demás se dará por añadidura? Carod Rovira escogió un camino más complejo: no basta con gritar somos los auténticos; hay, además, que ser mayoría. Carod escogió el camino de los que piensan que la independencia o es de la inmensa mayoría de los catalanes o es inviable democráticamente y carece de sentido. Y, por tanto, se hará también con los socialistas -o con los ciudadanos que estos pueden representar- o no se hará. En el marco de Europa me parece un camino más susceptible de ser comprendido que los tambores de guerra patriótica con que Reagrupament parece querer llenar de ruido el espacio político."

Els pocs catalanistes que encara parlen de convèncer els espanyols faran bé de repassar la història. L'episodi del sis d'octubre de 1934 amb el President de Catalunya proclamant l'Estat Català dins la República Federal d'Espanya i la resposta dels espanyols (de bracet amb l'oligarquia catalana) enviant l'exèrcit i empresonant el govern català fa veure quin pa s'hi dóna.

La proclama de Companys:

A Arenys ja estan tips d'aguantar que els espanyols els diguin què és i què no és la democràcia, i comencen a exercir directament el dret a decidir. (Xirinacs: "La independència no es demana. Es pren!")

Aquí teniu les característiques de la consulta que faran el dia 13 de setembre. La pregunta és clara:

"Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la unió Europea?"

(Jo sí. I tu, també, oi?)

Que el conseller d'Economia del Govern, del PSC, reivindiqui públicament la llibertat (respecte del PSOE), és un altre senyal que avancem. Perquè el PSC, senyores i senyors, ha representat i representa una part important d'aquest país. I la independència només l'aconseguirem quan els independentistes en siguem la part més important:Quan siguem bastants més dels que hem dit que ho som fins ara. Quan surtin tots els de l'armari i els cagadubtes, d'una banda, i s'acabin de convèncer alguns bonifacis que el federalisme només pot arribar quan siguem lliures. No abans.  

Independència no implica vocació permanent d'enfrontament. Només la dosi que en calgui per aconseguir la llibertat. (Sí, ja sé que l'enfrontament genera adrenalina, indispensable per a la lluita. Però adrenalines d'origens més o menys desconeguts s'empren sovint per generar enfrontaments. No és només un joc de paraules. D'aquestes relacions subtils, Freud en va donar algunes pistes.) I després, ser amos de les nostres decisions. Decidir si ens convé pactar, ens convé ajornar el pacte o ens convé deixar-ho córrer.

Benvinguts, doncs, els partidaris de la independència, de la llibertat (siguin socialistes, convergents o del partit de la marihuana), com ara el catedràtic d'economia Jacint Ros Hombravella qui, proper al PSC temps enrere, s'acosta a ERC i alhora és crític amb l'acord de finançament que ambdós partits ens volen vendre amb publicitat enganyosa (llegiu l'entrevista que li fan a Presència).  Posar les coses, i els dirigents dels partits, al seu lloc no implica necessàriament haver de muntar uns sidrals que acabin, un cop passats, amb menys líquid del que teníem a l'ampolla.

Fruit de la pressió exercida per qui ha trobat una manera eficaç d'exercir-la (no pels qui en voldrien fer molta, moltíssima, de pressió, però només aconsegueixen l'autopressió invalidant), (Segueix)

Abans d'ahir vaig enviar al director del diari Avui la carta següent:

"Plego de l'Avui

Senyor director,

Després d'aguantar estoicament durant molts mesos el contingut ofensiu de la columna “Llir entre cards”, us faig saber que a partir de demà deixo de comprar i llegir el diari que he comprat i llegit des de fa 32 anys. Per damunt de divergències ideològiques amb la línia editorial del diari (i amb els articles dels periodistes que avui majoritàriament la sustenten), sempre he valorat la visió autocentrada (catalana) de la informació i l’opinió, l'ús de la llengua del país i la participació de col·laboradors diversos i prestigiosos. Però la columna en qüestió ultrapassa el límit del respecte que cal tenir per les persones i pels pobles i no vull continuar mantenint un diari sostingut per aquella columna. Fins aviat.

Josep M. Fort

Tarragona"

Avui he rebut una resposta molt amable del senyor David Caminada, cap d'opinió del diari,  al qual he respost en aquests termes:

"Molt amable.

A mi també em sap greu haver de renunciar a la lectura del diari que més m'ha interessat tots aquests anys. Però crec que és obligat que us faci saber el meu parer per honestedat i perquè, com que veig que és compartit amb totes les persones amb qui n'he parlat, no fos cas que estiguéssim davant un epsiodi de "nuesa de l'emperador", que convingués denunciar.

Confio retrobar-me amb l'Avui més endavant, si canvien les circumstàncies i resulta que "som més dels que ells volen i diuen.

Josep M. Fort

Tarragona"

Avui 14 d'abril recordem la proclamació de la República Catalana l'any 1931.

Volem decidir el nostre estat i la nostra manera d'organitzar-nos. Amb la República Catalana matarem, no us espanteu, dos pardals d'un tret: lliures de reis i d'Espanya.

I més lliures, viurem millor. (I ells també, però encara no ho saben.)

Proclama (vídeo i text) de Francesc Macià:

 (Segueix)

1, Ponències de l'àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista

Títol de la Ponència: DE L’AUTODETERMINACIÓ AL DRET A DECIDIR?
Autor/a: Jordi Muñoz, Professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra

Descarregar ponència en Pdf

2.  Dret de decidir, autodeterminació, sobiranisme…sinònims, neologismes o màrqueting?

L’autogovern de Catalunya després de l’Estatut d’Autonomia que aprovi el Tribunal Constitucional Espanyol

• Inici
• Albums

• Estat de la campanya DECIDEIXO DECIDIR
• Card entre llirs. Sis mesos després, torno a comprar i llegir el diari Avui
• Una opinió i una anàlisi que comparteixo publicada en un País que no és el meu
• Sis d'octubre de 1934: una proposta catalana i una resposta espanyola
• Avancem cap a la llibertat (3). A Arenys comencem a decidir
• Avancem cap a la llibertat (2). El conseller Castells i Jacint Ros
• Avancem cap a la llibertat (1)
• La casa bona del catalanisme
• Sessions del Tercer Congrés Catalanista a Tarragona aquest cap de setmana
• Suspenc la compra i lectura del diari Avui

• Al marge [26]
• Campanya Decideixo decidir [30]

• Blocs per la unitat de l'esquerra catalana
  • Puig d'en Cama. Bloc de l'Antoni Veciana
  • Emigdi Subirats. Lletres ebrenques
• Pel dret de decidir
  • Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum d'autodeterminació
  • Tercer Congrés Catalanista
  • Cercle d'Estudis Sobiranistes
  • Suma't a la campanya per un estat propi
  • Campanya Decideixo decidir
  • Sobirania i progrés

• Novembre 2009 [2]
• Octubre 2009 [2]
• Setembre 2009 [1]
• Agost 2009 [1]
• Juliol 2009 [1]
• Maig 2009 [3]
• Abril 2009 [3]
• Març 2009 [1]
• Desembre 2008 [1]
• Octubre 2008 [9]
• Setembre 2008 [4]
• Juny 2008 [2]
• Maig 2008 [2]
• Abril 2008 [5]
• Març 2008 [11]
• Febrer 2008 [8]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0