Xavier Sabaté Ibarz

Grup Parlamentari Socialista

Ref.: 250FSI130411001
A LA MESA DEL PARLAMENT

Xavier Sabaté i Ibarz, portaveu adjunt del GP Socialista, d’acord amb el que estableixen els articles 145 i 146 del Reglament del Parlament, presenta la proposta de resolució següent per tal que sigui substanciada davant la Comissió d’Empresa i Ocupació.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La catàstrofe succeïda al Japó arrel del terratrèmol i posterior tsunami succeït el passat mes de març en aquest país i les conseqüències que ha tingut sobre la central nuclear de Fukushima, han posat de manifest la necessitat de fer una reflexió a nivell mundial sobre la seguretat, des d’un punt de vista global, al voltant de la generació d’energia nuclear i sobre la transparència en la comunicació dels riscos que s’assumeixen amb aquest model de generació energètica.

Diversos organismes internacionals han posat de manifest que les emissions de la central japonesa de Fukushima, per bé que amb caràcter ínfim, han arribat ja a Europa i s’ignora quant de temps encara continuaran i, per tant, com diu l’IRSN (Institut de Radioprotecció i Seguretat Nuclear) francès, es pot preveure que el nivell de radioactivitat augmentarà.

El Servei de Coordinació d’Activitats Radioactives (SCAR) que, entre altres funcions té la de recollir les dades sobre incidència radiològica al nostre país, hauria també de complir la funció de publicar les dades.

En aquests moments a Catalunya, i a tot el món, es poden seguir en directe els resultats de la radioactivitat al Japó, però no es coneix la incidència de la radioactivitat al nostre país.

Per altra banda, des del conveni d’Aarus, la informació mediambiental és un dret dels ciutadans que s’ha d’acomplir per part de les Administracions que tenen la competència.

Per aquests motius, el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a fer publiques on line, a temps real, les dades de la incidència radiològica a Catalunya

Palau del Parlament, 13 d’abril de 2011

Xavier Sabaté i Ibarz​

Portaveu adjunt del GP SOC​

1 – Un nomenament frustrat el del Sr. Crespo o el nomenament de la yenka: esquerra, dreta, endavant, enrera i un-dos-tres. Algun dia ho sabrem ?

2 – eliminació de l’impost de successions:

Els rics catalans deuen estar enfadats, acusats d’antipatriotes pel Sr. Mas quan els acusa de situar el seu domicili fiscal fora de Catalunya. En què pensa el sr. Mas, quins territoris, Galícia, Lichstenstein ? Els acusa de sospitosos d’evasió fiscal ?

El sr. Mas s’enfrontarà a una revoució “Si els rics no paguen impostos s’enfrontaran a una revolució” com ha dit Paul Farrell analista de ‘The Wall Street Journal’ http://www.marketwatch.com/story/tax-the-super-rich-now-or-face-a-revolution-2011-03-29

El govern incompleix art. 45 de l’Estatut:
“Progès basat en els principis de la solidaritat, la cohesió, e desenvolupament sostenibvle i la igualtat d’oportuniats”
“Els poders públics han de promoure una distribució de la renda personal i territorial més equitativa”
El sr. Mas ha d’elegir entre els catalans o una minoría privilegiada, afortunada

3 – 80 km/h
Han criticat, com no podía ser d’una altra manera, les mesures del Govern d’Espanya elogiades per cert per la UE i aquí què fem ? Davant la crisi energética, quin paper de país avançat com pretenem ser adoptem ? Posem a caldo la política dels altres, també la de la promoció de les energies renovables com el sr. Mas a les Borges Blanques quan tenim tant de camí a recorrer i ells són la 4ª potencia del món i noisaltres dels últims. Però que fa el Govern per afrontar la situació d’emergència mundial que patim en matèria energètica ?
4 – Esquivant el cas Palau
Sense comentaris. Se’ns ha pres per babaus quan se’ns ha volgut vendre una suposada independència del gabinet jurídic que “pren les decisions exclusivament per raons tècniques”
5 – Tisorades: no és l’oposició qui ho denuncia, són els professionals, els sindicats, les associacions de pares i mares

6 – Mena, el fatalista
o el desparegut o absent. en les crisis industrials, en la crisi energètica molt especialment. Som l’únic país del món industrialitzat on el debat energètic només el fa l’oposició. Un govern que no parla de mesures de seguretat de les nuclears en un dels països més nuclearitzats d’Europa, el Govern preocupat només pels números de l’energia quan el món sencer ho està per la seguretat. Aquí va dir el conseller que havia parlat amb algú del Consejo de Seguretat Nuclear – no sabem qui ni com pot tenir un diagnòstic tan ràpid i va dir que les nuclears situades a Catalunya eren “ raonablement segures “ i el President en un lapsus digne de consideració diu a Madrid que “ algunes nuclears franceses són més prop de catalunya que les pròpies catalanes “
7 – Oriol Pujol es vol fer lloc buscant titulars però posa la gamba i l’han de rectificar tots a l’hora, consellers, President i exPresident i pare
8 – 20.000 funcionaris sobrers per la secretària de la Funció Pública
Una altra posada de gamba…… o no . els traeix el subconscient a un govern que pensa més en els números que en els ciutadans. Encara no han esvaït l’angoixa que han creat en milers de families catalanes.
9 – El viratge de Fdez Bozal o el secret més ben guardat.
Ens ho dirà algún dia ? Els ciutadans tenim dret a saber el que pensen i fan els nostres dirigents en qüestions tan trascendentals. A no ser que frivolitzin, com ens temem que fan
10 – Duran, tots els papers de l’auca
Algún dia haurem de reconèixer tantes hores de treball de Duran al servei de tantes causes. Superman l’envejaria
11 – Anuncis i renúncies Ja és una idea assumida entre els catalans que a cada anunci del Govern s’ha d’esperar un período prudencial de temps per veure si hi ha correcció, matisació o fins i tot desmentiment
12 – Rodalies només mereix un tweet ?
Mentre el conseller reconeix en un dia que va “ de corcoll” pel funcionament deficient dels trens, que se’n va a un acte de partit han de saber que abans hi ha el País que el Partit

13 – La inquietud s’escampa per CiU:

No només és l’oposició la societat catalana que es manifesta indignada i preocupada. A les pròpìes files de CiU: Fdez Teixidó ttitlla de disbarat les retalladles, Carme Laura demana concreció de mesures i que deixi de parlar del passat el President.

Seny, rigor i projectes. AMBICIÓ NACIONAL per als catalans a qui están renunciant a servir per fer-ho només als més privilegiats en les seves fortunes, siguin persones fisiques o jurídiques

El sr. Artur Mas va realitzar ahir a Madrid unes sucoses declaracions sobre les centrals nuclears recollides per EFE en què entre altres coses diu:

“No prenguem decisions en calent perquè al final cal atendre el cost de la producció energètica”. El sr. Mas no fa cap referència a la seguretat de les instal.lacions i sí al cost de la producció de la generació elèctrica.

” Catalunya té més a prop les centrals nuclears de França que les pròpies, i els francesos no les desconnectaran “. Sabem que el sud de Ctalunya no compta per al sr. Mas. Així ho ha demostrat a l’hora de confegir el seu Govern i de preocupar-se per les nostres coses. Però fins al punt que no considerès Vandellòs ni Ascó com a poblacions catalanes no ens ho hauríem pogut imaginar mai.

Per altra banda, com que veiem que de geografia francesa tampoc no en sap massa, publiquem el mapa de les nuclears franceses perquè vegi que les més properes a Catalunya són Golfech i Triscatin, a més de 200 km. de la frontera. No sabem a quants kms considera el sr. Mas que estan de Catalunya les poblacions d’Ascó i Vandellòs

Per últim, li suggerim al sr. Mas que ja que ahir va comparar Catalunya amb Alemanya i si li preocupen les nuclears franceses, faci com Peter Müller el president del land del Sarre, de la CDU, que li ha demanat per carta a Sarkozy el tancament de les nuclears franceses properes a Alemanya o com el Ministre d’Afers Exteriors de Luxemburg que ha fet el mateix

Altres perles, en aquest cas lingüístiques del sr. Mas que comencem a col.leccionar:

“En polítiques energètiques, el Govern de l’Estat no dóna peu amb bola ” (  a Les Borges Blanques )

” Alstom contracta gent a tota pastilla en la seva divisió eòlica ” ( al Parlament )

” Hem  de buscar nous filons d’ocupació ” ( al Parlament )

Fins no fa tants anys l’energia no ocupava mai les primeres pàgines dels diaris. Això va canviar amb la primera crisi petroliera de 1.973 i no podem oblidar que es va iniciar amb la decisió de l’OPEP de no exportar més petroli als països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur que enfrontava aquell país amb Síria i Egipte. Aquella mesura incloia Estats Units i els seus aliats d’Europa Ocidental.

Llavors es va començar a prendre consciencia de la importancia de l’energia que les seves fonts eren un tema vital. Tant que en bona mesura, bona part dels conflictes mundials han anat lligats a aquest tema. Però la consciència que els combustibles fòssils i l’urani, base de les anomenades energies tradicionals són finits encara no ha estat assumit suficientment i per això costa tant prendre mesures radicals de canvi de model que sabem no esdevindrà d’un dia per l’altre però que és cada cop més imprescindible. L’excusa és gairebé sempre el cost i no deixa de ser paradoxal que aquesta raó predomini fins i tot per sobre de la seguretat en el cas de la nuclear o, en el cas del petroli, per sobre de la solidaritat amb les futures generacions. Aquestes ens maleiran els ossos per haver cremat allò que va costar milions d’anys en formar-se i que tan vital és i els serà als nostres descendents en el futur per la seva qualitat de vida.

Des de fa uns mesos noves crisis socials en països productors de petroli han fet augmentar el seu preu i els terratrèmols al Japó han posat d’actualitat l’energia nuclear. A Catalunya a més, un auto judicial ha aturat de moment l’embranzida que suposa prop de 800 megawats d’energia eòlica que el govern del President Montilla havia adjudicat els darrers mesos de la passada legislatura. Davant aquests fets, el Govern de la Generalitat no ha dit pràcticament res. Recordem, això sí, algunes sortides de to com criticar a tort i a dret lles mesures d’estalvi i eficiència del Govern de l’Estat elogiades per altra banda a la Unió Europea o celebrar l’augment de l’ocupació hotelera a Catalunya com a conseqüència de les crisis als països àrabs del Mediterrani. Això sí, per curar-se en salut el Govern ha anunciat sense concretar qui ni quan ni com el redactaran, un nou Pla d’Energia quan encara està vigent el que comprèn el període 2006-2015 que, mentrestant, al menys s’hauria d’accelerar.

Hem hagut de ser els partits de l’oposició que, a través de diferents iniciatives parlamentàries, hem portat al Parlament el tema energètic i en concret el Grup del PSC el que va demanar dimarts passat la compareixença del Conseller Mena a la Comissió corresponent de la Cambra qui, en veure la nostra i altres peticions posteriors en el mateix sentit ha demanat comparèixer per iniciativa pròpia.

Catalunya és un país dependent en un 90 % en energia i l’aportació de les renovables al conjunt de l’anomenat mix energètic és molt baix encara: només el 17,5% de l’energia elèctrica mentre que a Espanya és el doble. I si parlem de la nuclear, Catalunya ocupa un dels primers llocs del planeta en termes relatius: tres reactors nuclears en un país de set milions d’habitants per damunt inclús de Japó on viuen 127 milions de persones i en tenen 53 .

Disminuir  aquesta dependència – no oblidem que l’urani i el plutoni també són finits i també s’importen – és possible si s’actua amb decisió en diferents fronts i tant amb mesures macro com micro: estalvi i eficiència, generació, transport i emmagatzematge; al nostre sistema productiu i a nivell domèstic. I canviant el model de grans de centres de producció a un  altre que s’ha vingut anomenant de generació distribuïda.

Catalunya disposa de recursos renovables, infinits i nets com el vent, el sol, l’aigua, la biomassa i la força del mar i hem d’aspirar a utilitzar-los i prescindir en la mesura del possible dels bruts i perillosos que importem. El que comporta més riscos és l’urani com periòdicament comprovem. Aquest cap de setmana La Vanguardia ens preguntava a un grup d’experts i responsables en temes d’energia si pensem que és possible substituir les nuclears. La resposta, suportada en dades reals i no en apriorismes és clara. Espanya va generar l’any 2010 prop de 62.000 GWh nuclears funcionant un promig de 8028 hores. És a dir, gairebé totes les hores que té l’any. Les centrals de cicle combinat de gas van generar 65.000 GWh funcionant només 2574 hores. És a dir, només van funcionar un terç de les hores que té l’any. Només que ho haguessin fet el doble, és adir, un 66 % de les hores que té l’any, les nuclears haurien pogut restar tancades i no hauria faltat energia a Espanya sinó que encara ens haurien sobrat 3.000 Gwh que s’haurien pogut afegir als 8.490 Gwh d’excedent que Espanya va vendre a l’exterior.

És evident que podem però no volem fer això. Perquè ja hem dit que s’ha d’actuar en tots els fronts i el principal és el de l’estalvi i l’eficiència. Tornem a posar un exemple que hauria de ser un compromís de tots plegats. Si estalviéssim un 10 % del consum actual d’electricitat que l’any passat va ser 275.500 Gwh, això equival a la producció de més de tres nuclears. La solució per caminar cap a una menor dependència energètica i en concret de la nuclear no és única però és factible si actuem en tots els camps. I encara n’hi ha per explotar com l’aprofitament energètic dels residus o la força de l’aigua al llarg de totes les seves conduccions pel nostre país. I altres que la investigació sense cap mena de dubte ens aportarà si hi dediquem els esforços necessaris.

Perquè Catalunya ha d’aspirar a ser capdavantera energies renovables i connectar aquesta activitat amb un sector tecnològic i industrial propi sense la dependència total que tenim ara. En aquest sentit, haurem de ser capaços de duplicar la nostra producció actual de renovables fins al 2020, xifra també possible perquè hi haurà una nova demanda d’energia elèctrica si caminem cap a la generalització del vehicle elèctric. Les previsions  de l’anterior govern eren de 76.000 vehicles elèctrics per al 2015 que suposarà també noves oportunitats industrials, ambientals, d’eficiència energètica i de mobilitat.

Hi ha problemes encara no resolts com l’emmagatzematge de l’energia que pot sobrar en determinats moments i en pot faltar en d’altres i com poden suportar les xarxes aquestes irregularitats. Però fa deu anys ningú no s’hauria cregut que Espanya podia disposar de 20.000 Mw eòlics instal.lats ni com podia funcionar tota la xarxa en perfectes condicions. Com tampoc ningú s’hauria cregut que aquells primers molins de poc més de mig megawat donaria pas a uns potents artefactes de sis mws que aviat veurem instal.lats a terra i al mar. 

Confiança i ambició per al futur és el que necessitem. I determinació dels governs. El de Catalunya està per la labor ?

Roda de premsa avui a la seu del PSC de Tarragona

Les retallades en ensenyament, sanitat i Benestar Social – centres de gent gran i infants – que constitueixen tres pilars fonamentals de l’Estat del Benestar són molt greus.

No esperàvem retallades de tal magnitud ni tan immediates Estan suposant: disminució de quantitat i qualitat dels serveis públics. No es cobreixen baixes de personal per malaltia, maternitat… Ha caigut en picat la qualitat dels servei l’administració de la Generalitat

Aprofiten la crisi per ocultar la seva veritable cara: un Govern de dreta que no creu en la igualtat d’oportunitats, insensible a les persones necessitades de suport públic. En el fons, fan la tíica política de la dreta de separar una partt de la població – la que més té i a la que perdonen impostos com el de successins ara a CAtalunya – perquè es paguin els seus serveis privadment i disminueixen els serveis en quantitat i qualitat. És un veritable atemptat a la cohesió social-

Exemples, les Residències com la de la Mercè de Tarragona que està inoperativa una planta, no es cobreix la plantilla, la qualitat de l’assistència baixa ( avis que no es lleven del llit o ho fan més tard de l’habitual ) o la de Reus – 7 persones sense cobrir –

Mentrestant, als qui més tenen se’ls rebaixen impostos. Aquest mnecanisme de contribuir més qui més pot no l’utilitza el Govern del sr. Mas i ho paguen els més febles. 

Iniciatives parlamentàries:

Ensenyament: ja hem presentat 2903 preguntes per a cada centre educatiu de Catalunya per conèixer quin és el capteniment del Govern sobre cada un.

Benestar: dilluns presentarem le següents preguntes referides a les 17 residències i centres de menors:

Quina incidència té la instrucció de Funció Pública de no cobrir vacants

S’acompleixen les ratios ?

Quin estalvi està suposant ?

Sanitat: vàrem presentar una interpelació i restem a l’espera de conèixer les respostes sobre les inversions entre les que es troben els centres de lees nostres comarques. El de Camp Clar a Tarragona ja estava a punt per licitar-se

Continuarem

La renúncia de Josep Poblet al seu escó no per esperada és menys sorprenent.

Durant la campanya no va haver dia que no li preguntés si acompliria el compromís que contrauria amb els electors durant els quatre anys. Recordo que li exhibia unes declaracions seves del 2006 en què no s’estava de dir que no pensava tornar al Parlament perquè s’avorria molt.

Visiblement molest, em demanava que no li preguntés més però no vaig deixar d’advertir als ciutadans que si el votaven elegirien una persona a qui no agradava la feina de representar-los i que amb tota probabilitat els abandonaria més aviat que tard.

No ha acomplert ni tres mesos com a diputat i ha plegat demostrant un altre cop el menyspreu per la tasca de representació pública dels homes i dones de les comarques tarragonines.

Realment, penso que per tres plenaris que hem tingut i la nul.la activitat que ha desenvolupat, el sr. Poblet, hauria de tornar fins i tot la remuneració que ha rebut del Parlament, que és com dir del poble de Catalunya i que ha sumat a la gens menyspreable de President de la Diputació de Tarragona.

El sr. Poblet ha tornat a demostrar que instrumentalitza els ciutadans per a les seves finalitats i les del seu partit.

A pocs quilòmetres de casa nostra s’estan produint vertiginosos canvis que de dia en dia configuren nous escenaris. Milers de ciutadans posen en risc la seva integritat per manifestar el seu descontent i potser – no ho sabem del tot – reclamar més igualtat i democràcia encara que el resultat final no sabem quin serà. Les borses baixen, el preu del petroli s’incrementa i pujarà encara més, les economies de tot el món es veuen un altre cop trasbalsades. La major part dels governs de països desenvolupats o en vies de desenvolupament reuneixen gabinets d’experts i de crisi, estableixen plans d’estalvi energètic, es preocupen dels ciutadans que són als països en convulsió.
El Consell de Seguretat de l’ONU es reuneix, la Unió Europea, l’OTAN, el Govern d’Espanya envia un avió a Trípoli per posar-lo a disposició dels espanyols residents a Líbia i estableix un pla d’estalvi energètic donada la vulnerabilitat del sistema energètic espanyol. El sistema productiu mundial té nous riscos. Som davant d’una nova era comparable a la que es va iniciar amb la caiguda del mur de Berlin.

A Catalunya ? No sabem res del que pensa el govern; no coneixem cap preocupació per la situació de milers de persones que pateixen la tirania dels dictadors; tampoc per la dels catalans que són en aquests països ni pels interessos de les empreses catalanes en aquests indrets. No coneixem cap mesura extraordinària. Som a una ïlla fantàstica i feliç on no passa res i el govern de Madrid tindrà, sense dubte, la culpa de tot si ens passa alguna cosa. L’única referència lamentable que tenim és la del portaveu Homs que diu que això va bé per al turisme català ignorant que només que el barril de petroli se situï en 150 dólars el propi sector turístic pot ser el primer a patir les conseqüències.

Som més vulnerables que mai en dependència energètica, amb unes reserves de petroli i gas de menys de cent hores i amb urani importat també de països inestables. Però el govern català contempla passivament el problema. El conseller Mena parla de perseguir la independència energètica com si a Catalunya tinguéssim pous de petroli, bosses de gas o jaciments d’urani.

Però no ens importa gastar més combustible aixecant els límits de velocitat; ni que TV3 compri els drets d’emissió de la Champions i s’assegurin les emissions de la fórmula 1; ni que el govern encarregui una milionària auditoria que fa set anys es va fer sense cost i un nou pla de turisme innecessari. Despeses que deuen ser imprescindibles mentre els nostres estudiants i els nostres malalts pateixen els retalls d’un govern presidit per un senyor que es planteja votar o no en una consulta ciutadana sobre la independència.

Davant d’això Catalunya ha de ser conscient – i en primer lloc el Govern de la Generalitat – de la dimensió del problema i de com enfocar el futur. I si política és pedagogia – Campalans -, hem de dir clarament que som vulnerables, que necessitem federar esforços, que davant amenaces com les actuals hem d’adoptar moltes mesures. Que entre aquestes s’han de contemplar les humanitàries, les d’ajut a les persones, les econòmiques, i les relacionades amb l’energia. O altres que no es poden descartar com l’ús d’exèrcits comuns per garantir la pau.

I entre les relacionades amb l’energia, calen plans seriosos d’estalvi i eficiència a tots els nivells, agilitar els tràmits per establir noves plantes de generació d’energia amb els recursos de que disposem – vent, sol, biomassa i residus -, la investigació i connexions en xarxa eficaces per intercanviar i optimitzar recursos amb països veïns.
Però no sembla que res de tot això preocupi al govern català dels millors que ignora olímpicament un dels principals problemes del món.

A no ser que pensin que Catalunya és una illa feliç en un mon global amb nous riscos i amenaces.

Insensats de nosaltres si féssim com el Govern català i analitzéssim els conflictes dels països àrabs només des de la perspectiva dels beneficis que en podem treure en el sector turístic. He sentit el portaveu del Govern avui i només s’ha referit al fenomen des d’aquest punt de vista. No em podia creure que el govern del meu país sigui tan cec i tan miop. Avançava la roda de premsa  i creia que no s’hi referiria però quan ho ha fet en el marc de l’anunci d’un nou Pla Turístic he pensat allò de Raimon “ nosaltres no som d’eixe món “

Desprès he llegit en una notícia d’agència que Josep Piqué ho ha comparat a la caiguda del mur de Berlin.  Té raó l’ex-ministre o potser encara s’ha quedat curt. Som en un canvi radical d’una part de la Humanitat i això, des de molts punts de vista – ideològic, cultural, religiós i també econòmic suposa un abans i un després sense retorn.

L’inaudit és que el govern català s’ho miri com un espectador més i no com a protagonista, no reflexioni sobre les múltiples conseqüències que suposa per a Catalunya i que no adopti mesures. Esperarà que la participació també l’estableixin per nosaltres altres països a qui, per suposat, desprès criticarem per ocultar la seva desídia i les seves omissions ?

Els catalans i catalanes han de saber que el marc tan estret en què es mou el nacionalisme – inclosa la versió independentista – és més insuficient que mai. Que avui, o ens sentim part del món o no som ni serem res i que ens involucrem en la solució dels problemes dels altres – que són els nostres – o els nostres no tenen remei perquè és en el marc global que tenen solució uns i altres.

Com deia Mitterand, hem d’ajudar els països àrabs “per raons humanitàries o per egoisme “. Penso que totes dues raons són vàlides. Entre altres coses perquè depenem tant de l’anomenat món àrab en temes tan vitals com l’energia que en poques hores el nostre sistema econòmic se’n pot anar a can Pistraus. El conseller Mena tan poc versat en temes energètics deia en la seva primera compareixença al Parlament que el seu objectiu era la independència energètica. Algú li hauria d’explicar que si no troba petroli o gas o urani a Catalunya serà impossible i que més val que es dediqui a explotar els recursos inesgotables de què disposem i a la investigació de forma decidida en energies renovables.

Els conflictes que viuen els països veïns mereixen la nostra atenció des de tots els punts de vista i la nostra contribució i ajut són necessaris en assessorament a la transició a la democràcia que vol dir igualtat de drets i deures, sanitat, educació, investigació, economia, energia i tants altres. Sols o, encara millor perquè potser és l’única forma, acompanyats de l’Estat i de la Unió Europea que són els nostres àmbits d’actuació en el context internacional. Però mai l’oblit o la passivitat. Les generacions futures es preguntaran què vàrem fer nosaltres en aquest moment tan greu i alhora tan apassionant. No m’agradaria que es digués que ens ho miràvem des de la tanca.

Aquesta és la lliçó magistral que als seus 93 anys va pronuncir dimecres passat, 16 de febrer de 2011 Josep Maria Recasens i Comes a la URV amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa. Un acte que va ser introduit pel Doctor Lluís Navarro que el v apadrinar. Un acte de justícia amb un gran i savi tarragoní com es pot comprovar amb aquest impressionant escrit d’un autodidacta que no va anar a la Universitat però que és un mestre de la història. Tarragona i Catalunya sempre estarem en deute amb aquest gran patriota:

Anotacions sobre el temps que m’ha tocat viure, i  la meva   contribució a  la  construcció de  la  història  local  tarragonina

Senyores, senyors:

Les  meves  primeres paraules són  per  agrair  al professorat del  Departament d’ Història i Història  de l’Art  d’aquesta  Universitat  per  haver  proposat  al Consell  de  Govern  que em   distingis  amb  la concessió  del  títol  de  Doctor  Honoris  Causa, i  al  Consell   de  Govern  per  haver  resolt   favorablement   la  proposta.  Així  mateix  cometria   un  oblid  imperdonable  si  no  expressés  la  meva  gratitud  al  doctor  Lluís  Navarro  Miralles, per  doble  motiu: la  seva  intervenció   en  la  concessió   de  la distinció  honorífica  i  la bona  disposició  a  apadrinar-la.   �

Anotacions  a  l’entorn del   moviment  cultural   noucentista

Començaré  la  dissertació  amb  unes  anotacions  relatives al temps  que  m’ha tocat  viure; un temps   que    coincideix   amb   el període  tardà  del  moviment noucentista, que s’havia iniciat a principis del segle XX,amb el propòsit de regenerar  el modernisme, amb  un  programa d’exaltació   del  clacissisme  i  de fidelitat  als costums i a la tradició. La  ben Plantada d’Eugeni d’Ors (1881-1954) publicada  l’estiu  del 1911 a la secció Glosari  de  La Veu de Catalunya,  més que  una  novela  es  considera  el breviari  del noucentisme.  Però  qui  convertí  el  noucentisme  en   un moviment  impulsat  i  dirigit  amb  intenció  política  fou Enric  Prat de la Riba  des  de  la  presidència de  la  Diputació de Barcelona  i  de  la Mancomunitat  Catalana,  entre 19 07 i 1914.  Va  ser   en  aquests anys  -en concret el 1913- que   es creà  una  de  les  peces  bàsiques del  noucentisme  cultural:  l’Institut d’Estudis Catalans.  Subratllem  que  la  tasca  més important que  dugué  a  terme l’ Institut els primers  anys  de  la  seva  vida  fou  la  normalització  de  la  llengua   catalana, entesa  com   el  conjunt   de mots  i  formes de  parlar  propi d’una  nació. La normalització  que  acabà  amb  l’anarquia  lingüística  fou,  essencialment, obra del “mestre” Pompeu Fabra (1868 – 1948), gràmatic  i  lexicògraf, que  entre  els  anys 1912   i  1918 estructurà   una   Gramàtica  i  un Diccionari  de  la  llengua  catalana que  l’I. E. C.  considerà normatius.

Al mateix temps es  propagà  arreu  de  Catalunya  el  que   podríem  anomenar   noucentisme   popular que  es  caracteritzà  per  la  difusió  d’associacions culturals,   esportives  i  folklòriques. Tot  un  símbol   noucentista  és  el popular  cartell   obra  de Josep  Obiols  i  Palau  (1894 – 1967) pintat   l’any 1919  per difondre  les  activitats  de  l‘Associació  Protectora  de  l’Ensenyança  Catalana.

La segona  època  noucentista  la  modelà   una generació que havia  nascut  a  finals  del  segle XIX, i  arribat   a  la  maduresa  el  decenni  dels   anys  30  del segle XX .  L’activitat  cultural  i política d’aquesta  generació  és  multiple.  En el  camp  de  les  lletres,  posem  per cas,  és  notable  una  clara  influència  dels   clàssics  greco-llatins  que  tingué  com  a  guia  Carles Riba   (1893 – 1959),  traductor  de  l’Odissea  que  usa  un  llenguatge   literari   culte. Vull   recordar  que   el  clacissisme  i  el  cultisme  són  les  senyes  de la  fundació  Bernat  Metge  creada  l’any  1923  per  Francesc  Cambó,  per impulsar  l’estudi, traducció   i publicació  dels   clàssics  grecs   i  llatins  als Països   Catalans.  En  la  difusió  del català  culte  i la traducció  dels  clàssics  llatins  de  la  col×lecció  Bernat Metge, ocupà un  lloc  destacat  el  tarragoní  Joaquim  Icart  i  Leonila (1910 – 1980).

L’any  1924  l’Editorial   Barcino  de  Josep  Mª de  Casacuberta (1897 – 1985) editava  el  primer  volum  de  la col×lecció  Els  nostres  clàssics, amb   el  propòsit de  posar  a  l’abast  del  públic  una antologia  de  literatura   catalana   anterior  al  segle XVI;  i  la literatura  universal  també  tingué  un  lloc reservat  en  el noucentisme  amb les traduccions de   la  col×lecció “A tot Vent”,  fundada l’any 1928  sota  la direcció de  Joan  Puig  i  Ferrater. �

No obstant  el  moviment  noucentista  no  arribà  a la màxima difusió  fins  els  anys  de la  Segona  República   (1931 – 1939)  que   Catalunya disposà  d’un   Estatut  d’Autonomia  que  atorgava   competències  en  matèria  d’ensenyament  i  de   cultura  a  la  Generalitat.  En  aquest  breu període es crearen,  la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931),  l’Institut-  Escola   (1932), l’Institut  de  Ciències  Econòmiques (1932 ), l’Institut botànic (1935), la Societat Catalana de Geografia (1935), i altres  entitats  científiques  patrocinades per la Generalitat o entitats privades.

Un producte típic noucentista foren els setmanaris Mirador i El Be Negre. El primer númeo de Mirador, revista creada per a la  difu sió de la literatura, art, i política, es publicà  el gener del 1929, i al seu temps es considerà “profunda en idees i lleugera de to”; i el setmanari satíric El Be Negre aparegué  l’any 1931  utilitzant  un  to impertinent i sovint provocador com   corresponia a una època d’àmplies llibertats. Els dos setmanaris sortiren  normalment fins mitjans de juliol de 1936. 

A Tarragona, l‘any 1934, la Generalitat hi  obrí un  Taller-Escola  de  Belles  Arts  dirigit  pel  pintor Ignasi Mallol  i  l’escultor  Joan Rebull, en un  edifici del carrer  Rafael Casanovas (avui Gasòmetre), que dissenyà l’arquitecte Josep Mª Pujol.  S’inaugurà el 29 de maig del 1935, i les bombes de l’aviació franquista  el destruïren  el mes d’octubre  del 1938.       �

Però  el monument  noucentista més representatiu de la ciutat és el dedicat als “Herois del 1811″,obra de l’escultor Julio Antonio (1890-1919),acabada el 1919. Deixeu-me dir que artísticament contrasta amb la  monumental estàtua modernista-romàntica de Roger de Llúria, que s’inaugurà  l’any 1889, i es col×locà a  la mateixa  Rambla  sobre  un  pedestal  projectat per l’arquitecte  tarragoní Ramon Salas (1849 – 1926).�
La historiografia noucentista

A finals del segle XIX  Antoni de Bofarull i de Brocà  (1821 – 1892), historiador, poeta i novelista, va escriure una Historia crítica, civil  i  eclesiàstica de Catalunya, com a reacció erudita  contra la Història de Catalunya (1863) de Victor Balaguer. Bofarull  amb  la  seva història  i  noveles històriques   romàntiques  com   L’orfeneta de Menargues o Catalunya  agonitzant, pretenia  reivindicar la  nacionalitat catalana  i  impulsar el moviment literari  català. La bona acollida de la  Història de Bofarull motivà  la reedició  l’any  1903, i per segona vegada  amb  ortografia  normalitzada  el 1919 .
 No  obstant  el primer  historiador  en  plantejar-se   seriosament la  construcció  d’una Història General  de Catalunya  científica  amb  una  acurada  anàlisi  de les fonts utilitzades fou  el noucentista Antoni Rovira  i Virgili  (1882 – 1949).() Amb aquesta obra  monumental de 10 volums  en  gran format, editada entre 1922  i 1934, i reeditada l’any 1972 l’autor  reafirmava la identitat  nacional de Catalunya formulada  en monografies anteriors com Història dels nacionalismes, El nacionalisme, i  Nacionalisme  i  Federalisme editats  els anys 1912, 1916  i  1917.

En política   Rovira i Virgili s’allunyà del nacionalisme conservador de Prat de la Riba i de la Liga Regionalista i girant cap a l’esquerra, fou un “home inequivocadament democràtic, republicà, progressista, genericament  socialista  i  nacionalista”() , que acabà per  militar  a  l’Esquerra Republicana  de  Catalunya del  president Macià  el  mes  d’octubre del 1932.

L’any 1928  l’historiador  Ferran  Soldevila (1894 – 1971) rebé  de Cambó  l’encàrrec d’escriure una Història  de  Catalunya  que,  un  cop  acabada,  publicà  en  3 volums  els anys  1934 – 1935  l’Editorial Alpha.  És  una  història general que  com  la  de  Rovira  i  Virgili,  narra fets segons les cròniques o historiadors coetanis i els comenta  en  clau patriòtica.

No podem passar per alt l’obra  científica  de  Pere Bosch  i  Gimpera  (1871-1974),  noucentista sistematitzador  de  la  prehistòria peninsular,fundador  de  l’escola arqueològica de Barcelona , rector de la Universitat de Barcelona els anys trenta, i  polític que morí  a  l’exili. �

La nova història. 

La historiografia noucentista inicià  la  decadència  el  decenni dels  anys  30  del  segle XX.  Concretament  ja  és  qüestiona  a  la  tesi  doctoral  de Jaume Vicenç i Vives   (1910 – 1960) Ferran  II  i  la ciutat  de  Barcelona, llegida  el  curs  acadèmic 1936-1937,  i hostilitzada  pel  franquisme cessà d’existir abans d’arribar a la meitat de segle.

Però   l’any 1950 , Vicens  i  Vives  assistí a París,  al  Congrés  Internacional  de  Ciències  Històriques  i allí  entrà  en  contacte amb  els  nous  corrents  historiogràfics  europeus.   Allò que més l’impressionà  fou la  forma de construir història de  l’escola  francesa  que  publicava  la revista   “Annals  d’història   econòmica i  social”, fundada el 1929   per Lucien Febvre  i  March  Bloch,  de  caire   positivista,  que  donava   tanta  importància  als  fets  econòmics  i  socials   que als polítics,  i  en  la  investigació  confiava  en  l’eficàcia  dels estudis   estadístics.

Amb   la  nova  metodologia  l’any 1958  Vicens  publicà   el primer volum  de la sèrie “Biografies Catalanes. Sèrie històrica” editat   per  l’Editorial Teide, que  havia  de  ser  una  Història  de Catalunya amb  el  títol  disfressat  per eludir la censura. Mereix també  destacar  el  treball  de  síntesi  publicat  l’any  1960  “Notícia  de  Catalunya” 

No  sé  si  es pot  parlar d’una  escola  historiogràfica  Vicens i Vives  a  Catalunya,  però  l’any  1962  Jordi  Nadal  i  Emili  Giralt  publicaven  dedicat  “Al  nostre mestre Vicens Vives, La població catalana  de 1553 a 1717, que relaciona els fets històrics amb la curva demografica, i  al mateix any  s’editava  Catalunya dins l’Espanya Moderna, de Pierre Vilar  que  seria traduïda  al  català  l’any 1964.  Aquests treballs  es  realitzaren  d’acord  amb  un  model    que  a  primeries  del decenni  dels anys  seixanta   al  nostre  país  era  una  novetat, per  bé  que, com hem dit,  feia  anys  que  historiadors  de  l’escola “Annales”, construïen   una nova  història que incorporava  a  la   tradicional   estudis  de demografia,  geografia,  economia, institucions, urbanisme,  i   estructures  socials.   El  nou model d’història  es  batejà amb el nom d’història total. Eren  historiadors  destacats  d’aquesta escola  Lucien  Febre,  Ernest   Labrousse,  Ferdinand Braudel,  March Bloch, George  Lefebve, i Perre Vilar.

És  remarcable  que  vint  anys  després   d’haver  escrit  la  Història de Catalunya, Ferran Soldevila  en  el  prefaci  de  la  primera  edició  de  la Historia de España (8 volums,1954),  es  refereixi   a una  nova  històr ia o   història  integral que havia  substituït  la  noucentista. Ho fa  amb aquests  mots: “En la  historia  oy  todo  cobra  importancia  a  los  ojos  del  historiador: la  historia  ha pasado  a  ser  integral, nada  humano  le  es ajeno, sea de la índole  que sea. . . . . . . Además todo se entrelaza  y también  es  falsear el separarlo. Política, economía, instituciones , cultura, arte, todo surge conjuntamente  en  la  vida  de  un  pueblo”; i amb  el propòsit de construir una Història de Catalunya “integral”,   Soldevila   assumí  la  direcció de  la Història  dels Catalans, publicada  en  cinc volums, i la d’ Un segle de vida catalana (1914 – 1930), obres   editades  l’any  1961.   �

La meva contribució a la historiografia local de Tarragona

Escrits d’adolescència.-El 16 d’agost de l’any  1934, uns mesos després haver acabat el batxillerat el Diari de  Tarragona publicà  el meu primer escrit  d’història local, com una “Col×laboració estudiantil” amb el títol “Bonaventura Hernàndez  Sanahuja  i  l’origen de Tarragona ”, al qual  seguí una conferència sobre “Bernat Metge i la seva obra” que s’edità l’any 1936 en  el  fascicle , “Conferències donades  per  alumnes  de  l’Escola  de  Comerç  a  l’Ateneu  de Tarragona  el  dia  21 d’abril  de  1935″.

L’any 1936  Diari de Tarragona  publicava  dos treballs els dies 1er. de febrer  i  20  de  m arç.  El primer, que encara  figura  com  una “Col×laboració   estudiantil”, es titula “El problema  de l’origen de Tarragona  a  l’Edat  Mitja”, i  el segon que  a  judici  del director del Diari  la “Col×laboració” ha  deixat de  ser estudiantil, es refereix a “La probable primera destrucció de Tarragona”. �

El parèntesi de la Guerra Civil i de la post guerra.- El 19  de  juliol de 1936  esclatà  la  Guerra  Civil  dels Tres Anys  que  per  mi, entre l’estada al front, i el  posterior  pas per  camps de  concentració  i  batallons  de  treballadors  tingué una durada de cinc anys.  A Catalunya, acabada la guerra,  la  repressió  i  la  persecució  de les institucions, llengua i simbologia   catalanes  foren   sistemàtiques  i duraderes.

 També vull recordar que als anys de  repressió s’hi sumaren  els   d’autàrquia   econòmica  que  funcionava  amb  cartilles de  racionament, restriccions  elèctriques  i  mercat  negre  fins que el ministre de  l’Opus Dei Laureà López Rodó  (1920 – 2000) lliberalitzà  l’economia posant  en marxa  els  famosos  plans  de  desenvolupament,  del 1955  al  1963.
 

Pels camins de la història local.- Les circumstàncies han volgut que hagi  estat un  historiador autodidacte,  cosa que  m’ha  permès decidir el  model  a  seguir  sense influències acadàmiques  en un temps que com ha remarcat Josep Fontana  els historiadors catalans  visqueren una llarga etapa “en què era el censor qui decidia, d’acord amb criteris  que no tenien res a veure  amb  la investigació  històrica” ().   �
 També cal dir  que en  la  construcció  d’història  local  la  recerca  de  dades  només es pot fer amb  la  investigació  sistemàtica de la documentació guardada en  arxius i hemeroteques. En  tot cas  la consulta  bibliogràfica serà una font auxiliar.         �
 I  ara, em sembla que ha arribat  el moment de  referir-me  per  ordre  cronològic, als llibres i  a  alguns  dels articles d’història local que he publicat, breument comentats

Any 1956.- La sortida  de  la  marató  pels  camins de la  història   tingué lloc  l’any  1956  amb l’exploració  de  la documentació de La  Junta  del  Corregiment de Tarragona, guardada aleshores  en 18 lligalls a l’arxiu  de l’Ajuntament de Tarragona.  La Junta era una institució  creada  per  omplir el buit que havien  deixat  les autoritats  destituïdes  en  la  revolta  popular  de 1808 després dels  fets  del  2  de maig a Madrid.

Any 1958.- Fruit  de  la investigació i estudi de la  documentació de la Junta va ser El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra  de la Independencia  (1808 – 1811).  Obra  guardonada  amb   la  IIª  medalla Antonio Agustín concedida per la Diputació  Provincial i  publicada  l’any 1958. �

 Any 1963.-El  Corregimiento  de Tarragona  en el último cuarto del siglo XVIII. Aspectos económico y político-social. Monografia  centrada   en la repercussió que tingué  al  Corregiment  de  Tarragona la  Guerra d’Espanya  contra  la  República  Francesa, també  coneguda per Guerra  Gran o del General Ricardos (1794-95).  Obra  guanyadora  del  VI  Premi  Cronista Pujol.

 Any 1964.-La población de la ciudad de  Tarragona durante la Guerra de la Independencia (Estudio demográfico). Comunicació presentada al “II Congreso Histórico Internacional de la Guerra de la Independència”,  celebrat  a  Saragossa  l’any  1962. Es un estudi de demografia amb dades tretes dels registres  de bateigs i òbits de la catedral, única parròquia de Tarragona en aquell temps.

Any 1965.-La Revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tarragona. (1808 – 1811). Premi Cronista   Josep   Mª  Pujol  extraordinari convocat amb motiu del 150 aniversari de la defensa de Tarragona  el  1811
La revolució de 1808 que preludià  la  Guerra del Francès fou  un  alçament  popular  contra les autoritats  espanyoles sospitoses de pactar amb  els  invasors francesos, a la vegada que  s’estengueren  com una taca d’oli pel Corregiment les agressions contra el règim senyorial. El llibre que comentem a més de les operacions  militars i els  actes revolucionaris, posa èmfasi  en l’impacte que  causaren a la ciutat  els refugiats de territoris ocupats, la inversió realitzada  en  la millora de  les  fortificacions,  la  importació  d’articles de primera necessitat per  una població molt superior a la normal;  la procedència  de  l’or  i  la  plata amb destí a la fàbrica de moneda de  Tarragona,  el lloc on havia d’anar la moneda fabricada, i el seu valor; i la nul×la  eficàcia dels serveis sanitaris contra la propagació d’epidèmies.  El 13 de març de 1810 el  Superintendent  de  Policia, denunciava que a la ciutat hi regnava: “publicamente el desorden, la prostitución, la holganza, el continuo robo, el asesinato, y otros  innumerables excesos, de forma que padece  este  pueblo  el  foco  de  maldad  donde se corrompe el inocente y el malo de explaya inpunemente sus pasiones”. Quedaven   encara per veure actes d’indisciplina militar tan greus com   el pronunciament del mariscal  de  camp Marquès de Campoverde  a principis  de 1811, però  així i tot la Guerra del Francès  vista  com  un  episodi  d’història  local  conté  una  càrrega  èpico/patriòtica mitificada en l’heroica  resistència  dels  defensors de la ciutat, i, especialment, en el combat de les escales i Pla de la  Seu escenificat  en nombrosos gravats, pintures i dibuixos. �

Any  1966 .-La ciutat de Tarragona,vol. I.- L’any 1966 es publicà a la col×lecció “Enciclopèdia Catalunya. Biblioteca per a l‘estudi de Catalunya, València i les Balears en tots els aspectes” el primer volum de La ciutat de Tarragona que conté notícies geogràfiques i  climatològiques de la comarca i terme municipal, i històriques dels temps pre-romans i romans. Sobre l’origen de Tarraco recordo la frase “Tarraco  Scipionum  opus”, llargament  discutida i diversament  interpretada durant  segles, i  remarco que “encaixa  perfectament amb els resultats de les investigacions arqueològiques dels darrers temps”.

Any 1973.-L’administració Suchet a les comarques tarragonines. Rafael Dalmau. Ed.  “Episodis de la Història”, vol. 173.   �

Any  1975.- La ciutat de Tarragona. Vol. II .- Nou anys  entre  l’edició  del primer i segon volum   de La ciutat de Tarragona  havia  estat  molt  de  temps  en  el  transcurs del qual  hi hagué problemes  entre  l’editorial  Barcino  i  la  Fundació  Carulla Font que patrocinava els volums de l”Enciclopèdia  Catalana”  que  impediren   completar la publicació dels quatre volums previstos de La Ciutat de Tarragona

Any 1985.- El senyoriu del Morell (1173 – 1835).:

Un assaig d’història rural premiat amb la VIII medalla Antonio Agustín, atorgada per la Diputació Provincial,i publicat l’any 1985

Any 1998.-El  municipi  i  el govern municipal de la ciutat de Tarragona. Segles XVI i XVII .Ier.  Premi d’Investigació  del Tarragonès  instituït pel Consell Comarcal.  Editat l’any 1998.
   S’hi investiga:
 -El terme municipal: conreus,ramaderia i pasturatge.La propietat agrària.El terme  marítim.    – La  ciutat:  expansió  urbana i  el daltabaix demogràfic del   1640 – 1652.
 – La societat: El poder: reial,  senyorial, i  municipal. Els estaments. L’estructura política.  La hisenda  i  finances municipals .

   Any  2001.- La Taula  de  Canvi  i  de dipòsits de  Tarragona i la ciutat del seu temps (1584 – 1749). No deixa de  sorprendre  que tot i haver-se conservat més d’un centenar de llibres, la majoria comptables, de la Taula  de  Canvi de Tarragona,  ningú  es  proposés  investigar els 165 anys de la seva vida. Sembla  com  si la dificultat d’ ìnterpretar part dels fets comptables d’aquesta institució financera  anotats  als llibres  de  comptabilitat, hagués desanimat  els  investigadors  que  m’han  precedit, poc  avessats a l’estudi d’història econòmica i financera local.

Any 2007.- La fundació de Tarragona en la historiografia. Assaig en el qual ocupa un lloc preferent la història fabulosa introduïda i conreada per erudits humanistes i renaixentistes inspirats en  un  nou ideal de pàtria basada en el prestigi i noblesa  que  transferien   l’antiguitat de les arrels i les gestes dels herois.
La fundació de Tarragona en la història fabulosa  l’hem  trobat per primera vegada  l’any 1498 en un volum en llatí  imprès a Roma titulat Comentaria Antiquitatum que conté textos d’història antiga poc coneguts,  escrit  pel  frare  dominicà  Joan  Annio, (1432 – 1502),  natural de  la  ciutat de Viterbo, dividit en 17 llibres. El llibre 12 titulat De Hispanis és una història primitiva d’Espanya apòcrifa i fantàstica  que  per primera  vegada  dóna  a  conèixer amb detall    cronologia,   nom,  genealogia, i  gestes  d’uns fabulosos 24 reis d’Espanya  començant  per  Túbal,  cinquè  fill  de  Jàfet  que arribà a Hispánia 143 anys després del Diluvi i fundà Tarragona.
2010.-En curs de publicació:   L’aigua   a    Tarragona. De  la  romanització a la industrialització . Assaig històric.

 Punt   final
 

I això és tot. Però no puc acabar  sense   manifestar  els meus  dubtes   que sigui possible investigar i  interpretar   fets històrics   amb  absoluta  equanimitat, perquè no crec que hi hagi historiadors vacunats  contra   els  prejudicis  patriòtics, religiosos, localistes  o  d’altra mena; per això  pretendre  que interpretin   els resultats  d’una  investigació   de manera totalment assèptica  és, al meu  entendre, demanar un impossible. Però  això  no  ha de ser motiu  de  preocupació  per als  historiadors  d’història local, perquè com diu Fontana, “Contra  la  història “científica”, entesa en el sentit de “neutra”  i  imparcial, cal propugnar  una història “política”, objectiva  però  partidària, que  no  cerqui  de  crear conviccions, sinó s’estimular la capacitat crítica” (Josep Fontana, lloc. citat).     �
                                                                              Tarragona   1   de   febrer   de   2011

La distinció que el Claustre  d’aquesta  Universitat  s`ha dignat a concedir-me, per mi no té preu. Per això el fet d’estampar la firma en aquest llibre em causa una profunda emoció que m’obliga agrair de tot cor a tots els catedràtics que han fet possible  la meva investidura de Doctor Honoris Causa.