Categoria: General

El piano de l’Abril

 

 

El meu pare sempre em deia que tens més satisfacció regalant que no pas rebent un regal. Sempre he pensat que no es valora prou  la cultura popular sorgida al món rural de la gent senzilla que no va poder tenir cultura lletrada però que es construïen – i es construeixen – el seu imaginari personal i col·lectiu reflexionant sobre la vida i el seu sentit des de la bonhomia, la bona fe, la innocència en el millor sentit. Aquesta és la cultura popular , poc estudiada – i no només el folklore ballat o cantat que han estat abastament investigats i divulgats.

 

Fa un parell d’anys  vaig llegir a la web de la BBC un estudi de la Universitat de Chicago que corroborava aquesta tesi. És molt interessant i el podeu llegir aquí

Doncs aquesta satisfacció de regalar l’he experimentat dimecres passat i precisament amb un piano que el pare ens ha deixat. N’havia comprat dos al llarg de las eva vida. Un cap als anys seixanta del que recordo com es va pujar pel balcó de la casa del carrer Major número set de Flix on vivíem. Va haver de venir el sr. Las, reconegut paleta del poble amb tot un sofisticat equip de cordes i corrioles que es van haver de fixar al capdamunt de la casa. Aquell piano va servir per aprendre’n el meu germà Ramon i jo començar a teclejar alguna cosa. Desprès se’n va anar a la Plaça de la Pau on també va servir pels meus nebots i encara hi és.

 

El segon piano – el de la foto –  el va comprar el meu pare per a ell un cop ja jubilat i li va aportar grans satisfaccions. És el que dimecres passat va anar a parar a casa de l’Abril, una encantadora nena flixanca de quatre anys que l’ha rebut amb un entusiasme que preludia una relació d’amor llarga i fructífera amb l’instrument i amb la música.

 

La seva felicitat és també meva i dels meus germans. Aquella dita del meu pare de rebre més compensació regalant que rebent s’ha complert un cop més. Però el més important és que una nena inicia una nova etapa de relació amb la música. Quan el meu pare, amb pocs coneixements musicals em posava damunt dels seus genolls i m’ensenyava el poc solfeig que sabia, em va despertar la curiositat per la música que tants beneficis – dels no econòmics em refereixo i per tant, dels millors , – m’ha proporcionat.

 

Així que li desitgem a l’Abril que frueixi d’aquesta nova relació. La música sempre estarà a la seva disposició i per a cada moment ja sigui de tristor o de celebració. Contribuir-hi ha estat pels Sabaté-Ibarz un plaer.

L”apecte físic dels catalans

Resultat d'imatges per a "mestizaje"

Se’m torra la pell així em toca un bri de sol . Llavors penso que puc provenir dels moros – de Mauritània com Sant Agustí – que tant de temps van ser a les Terres de l’Ebre i per suposat al meu poble de Flix. Els darrers anys del segle XVI, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Així que m’agrada imaginar que sóc dels seus descendents i sentir-me orgullós del seu importantíssim llegat que encara perdura: l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero.. o un munt de paraules i topònims com romesco , amanyagar , enxaneta …

Ves a saber, perquè si em fixo en el meu cognom primer que és nom d’ofici porto sang jueva i també n’estic content perquè acumulo cultures i tradicions
Però per part de mare, em sento aragonès: del Alto Pirineo l’àvia ( Castejon de Sos ) i del Baix Cinca ( Bellver ) l’avi. Sento els primers compassos d’una jota i ja veig Monte Perdido i recordo els germans Argensola de Barbastro, eminents poetes del segle d’Or.

Així que , fill de català i no catalana sóc un veritable xarnego, mescla de races, cultures, parlars, religions. Sóc mestís com la majoria de catalans i catalanes.

Sempre dic que nomes m’agrado tres o quatre cops a l’any quan em miro al mirall al matí, així que la meva aparença depèn també del peu amb que em llevi cada dia i menys encara sé quina aparença tinc als ulls de la gent que es creua als meus camins però tinc la temptació de preguntar-ho des que l’alcaldessa de Vic ha donat a entendre que la gent que vivim a Catalunya ens podem classificar entre els qui tenim ( o tenen ) aparença catalana i els qui no.

Així que estic per enviar-li un parell de fotos meves de finals d’estiu que estic bastant torradet i el meu arbre genealògic a veure si sóc català o no encara que me’n sento de tota la vida i porto 45 anys treballant per la cultura, hi poso diners en associacions culturals i de promoció de la llengua catalana, però també en altres entitats que em sembla que també ccontribueixen a enriquir el teixit de la nació catalana com un sindicat, un partit polític, un club esportiu o el Centro Aragonés.

Sempre recordaré un dels meus primers actes amb el singular Conseller Carretero. Era el 2004 i havíem d’inaugurar el local Social de Picamoixons. Descoberta la placa de rigor, vàrem seure a escoltar el concert de La Principal de la Bisbal iniciat amb “Evocació al Pirineu” cantada per un baríton de raça negra més alt que un Sant Pau. El conseller em va comentar la seva emoció en sentir aquest fragment de “”Cançó d’amor i de guerra “ que parla de la seva terra i que va aplaudir fervorosament. Però a continuació aparegué una cantant rossa que va entonar “ Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras “ i al conseller ja no li va fer tanta gràcia  la Violetera. Llavors el comentari va ser més eixut “ cony, ja fotria el camp. A més, el negre en català perfecte i aquesta que deu ser de la Bisbal ens farà empassar el castellà….” El Conseller no va aplaudir però el públic  ho va fer de forma entusiasta.

Diu el refrany que les aparences enganyen i l’alcaldessa de Vic ja hauria de saber-ho. Però el que hauria de saber és que Catalunya és , ha estat i serà cada cop més, barreja, mestissa. I no una mera acumulació sinó gresol, fusió de procedències , llengües i cultures i religions…. i pensaments i opinions.. que no tothom tenim les mateixes i que totes són respectables sense excepció, que cap d’elles no és millor i que cap d’elles tampoc no pot estar temptada d’assimilar les altres.

I que català o catalana és aquella persona que viu en aquesta terra i, sobretot, que se’n vol sentir. És a dir, que això no va d’aparences ni de cognoms sinó de quelcom que no es pot veure ni sentir . Es tracta de sentiments i de voluntats.

Els i les qui tenim sentiment i voluntat de construir de forma permanent un sol poble i sentim la cultura, la llengua catalana i la voluntat d’auto-governar-nos hem de maldar perquè tothom qui vulgui també s’incorpori. Però sense classificar catalans o no catalans i menys per la seva aparença o forma de comportar-se amb qualsevol de les múltiples expressions i creences que ens enriqueixen personal i col·lectivament

Sànchez 44, Torra 2

Perdoni President, el resultat d’aquesta reunió no crec que el pugui deixar satisfet. Estava a punt de fer-li una carta fa uns dies pregant-li que li parlés de nosaltres al President Sànchez i crec que li ha parlat de vostè, d’allò que com a activista el preocupa i l’empeny a reivindicar, a protestar.

El problema és que vostè és el President de tots els catalans i catalanes i que aquests tenim molts problemes, moltes angoixes, algunes de les quals ja es van fent cròniques.

I vostè, còmodament instal·lat a la Plaça de Sant Jaume – no em puc estar de recordar que és el President millor pagat de tots els Presidents de l’Estat, fins i tot bastant millor que el propi Pedro Sànchez – ahir dijous no va fer la feina que està obligat a desenvolupar per a totes les persones que esperem que sigui el nostre President , que ens defensim que vetlli pel nostre futur, pels nostres drets – no només per un que no existeix a l’ordenament jurídic d’Espanya ni a les propostes de Constitució catalana que he pogut llegir -.

Doncs ves per on, President, va ser el President d’Espanya qui va demostrar que vetlla pels nostres interessos i els nostres drets més que vostè amb els seus dos llibres. Fins i tot un dels 44 punts parlava de la Ribera d’Ebre, aquesta comarca tan llunyana de Barcelona que vostè i els seus amics obliden cada any amb els pressupostos i en la seva acció de govern cada dia.

President , hem entrat en el vuitè any del procés. Hem sentit que els pressupostos serien autonòmics per darrera vegada i d’això han passat sis anys, que les eleccions serien les de la nostra vida i qui ens ho va proposar es va dissoldre en 24 mesos i no ha aparegut més.

Mentrestant, els drets a l’habitatge, a la feina, a l’aigua, a la seguretat, a l’educació, a la sanitat, a la protecció davant les desigualtats, a uns mitjans de comunicació plurals… tots aquests, en retrocés. La lluita contra el canvi climàtic, el desplegament d’energia renovable, aturats i a la cua d’Espanya. Les taxes universitàries, les més cares.

Lideratges per acordar amb la societat catalana plans d’actuació consensuats  per adequar cada sector de la nostra economia a la realitat canviant del món global , ni un. Acords imprescindibles amb l’Estat, zero. Fins i tot quan l’any passat teníem oportunitat de recuperar terreny amb els primers pressupostos del Govern de Pedro Sànchez que per primer cop ens reconeixien  l’addicional tercera de l’Estatut que són molts milions, també us vàreu fer els pinxos – aquí també en som de Quixots, eh ? –  i vàreu preferir que caigués el Govern.

En fi, President. Jo sóc d’aquells que a les enquestes sempre responc que em sento més català que espanyol, he estat sempre partidari que els catalans i les catalanes ens expressem en un referèndum, maleeixo que hi hagi polítics a la presó – per incomplir la llei , per cert – però crec que és injusta per excessiva la pena.

Sempre he tingut un respecte molt profund pels Presidents de Catalunya. Ho vaig aprendre sobretot amb Tarradellas i Maragall. Però sincerament, no us mereixem . Doneu pas, aneu a fer activisme però de veritat, no a cop de pancarta.

I si us plau, no em parleu de repressió ni de manca de democràcia . Quan va morir Franco teníeu dotze anys. Es nota. No parleu tan a la lleugera per respecte als milers de persones que sí van patir persecució, que van lluitar a la clandestinitat, que no podien ni reunir-se, ni publicar ni manifestar la seva opinió, que no es podien associar ni sindicalment ni políticament ni culturalment, que no es podien estimar com volien ni elegir els seus representants, molts d’ells i elles torturats i aniquilats físicament.

President, a la propera reunió amb Pedro Sànchez, parleu-li de nosaltres.

Els Til·lers de La Masó com a exemple

L’escola Els Til·lers de La Masó és un joia que hem de conservar per diversos motius i en vull assenyalar dos.

En primer lloc pel seu passat. Ha acomplert cent anys des que la va crear la Mancomunitat de Catalunya, i l’única que ha mantingut l’activitat fins avui. Fou inaugurada el 19 de gener de 1919, i com a personatge destacat va assistir-hi Eugeni d’Ors.

Així que el  passat dissabte dia 18 de gener me’n vaig anar a la celebració de l’aniversari. No m’havien invitat però m’hi vaig presentar. De vegades faig aquestes coses i llavors em venen al cap persones que penso que els hauria agradat ser-hi. En aquest ca vaig pensar en la Marta Mata, mestra de mestres, mestra també de polítics a qui vaig demanar que m’apadrinés quan vaig prendre possessió com a Delegat del Govern de Pasqual Maragall al Camp de Tarragona el 2004. La Marta que posava tants cops com a exemple l’obra de la Mancomunitat hauria estat encantada amb aquesta celebració.

I jo també. Espriu deia que “no nomes hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per poder respondre a la pregunta, què volem ser?”.

A la celebració hi va assistir el Conseller Josep Bargalló a qui vaig felicitar per ser-hi malgrat ser una escola de les més petites del país. Penso que amb el seu gest i amb el seu discurs va demostrar el sentit profund de l’acte. Per l’entroncament amb un dels períodes de curta glòria del nostre país malgrat l’escassedat de recursos però d’esperit unitari de les nostres institucions i les nostres empreses.

Però també segons les paraules del Conseller que subscric – i ara ve el segon motiu de per què cal conservar aquesta Escola i per què hi vaig anar un dissabte al matí – per la qualitat de la pedagogia que en aquesta escola s’hi practica. Conec l’Aurora – la seva directora – de fa temps. A més és una gran soprano a la Coral de la URV. La seva trajectòria professional des de l’escola de Pratdip, passant pel Martinet a Ripollet i ara als Til·lers a la Masó és elogiada per tothom. És una mestra de 10. Allà on va, èxit educatiu assegurat amb un tipus d’aprenentatge  obert, preparat amb cura infinita a la mida de cada infant. Si entres a una de les seves classes, els infants no s’immuten, continuen treballant. Ho enteneu per què ho dic, no ? Hi van nens i nenes d’altres poblacions que coneixen el projecte educatiu, fins i tot de Salou. Està tot dit.

A l’escola hi ha una altra mestra, la Carol amb el grup de petits. També hi intervé la Núria, la mestra d’educació física, la Belén, la mestra de música, la Marta, la mestra d’anglès, i l’Esther, la mestra de suport i de religió per als alumnes que demanen aquesta opció. No les conec però vaig veure les aules i el material i ja en tinc prou.

En marxar de la celebració vaig saludar el Conseller: “ Aquí tens una joia, Conseller. Tenim molta necessitat de projectes com aquest a Catalunya que funcionin tan bé ”. “Ho sé, ho sé”, em va respondre.

Per sort en tenim més de bones escoles i de bones i bons professionals i els vull retre també homenatge. En uns temps com els que vivim, Catalunya necessita exemples – educatius però en tots els terrenys – com aquest que aconsegueixen consensos i resultats de molta qualitat. Exemples de l’Aurora i de la Carol. I de l’Ajuntament que ara els està fent costat – i ho aconseguiran – per eixamplar el pati i fer encara més fructífera l’educació dels catalans i catalanes de demà però que viuen una pedagogia que els i les considera persones d’avui.

 

Fer servir el català tothom

Entre Carme Forcadell i Carles Duarte en una foto de l’acció “Plantada per la llengua” #joemplanto al Born de Barcelona el 8 d’abril de 2015 en què més de 500 persones ens vàrem posar dins uns testos en una acció simbòlica de sensibilització per promoure el català…. ja n’hem fet de coses, ja.

Se sent de nou soroll amb la llengua catalana. No és nou. Des del Manifiesto de los 2.300 del 81, passant pel Foro Babel de 1.996 o la fundació del partit Ciutadans el 2006 al Manifiesto por la lengua común (2008)

Però tornem enrere. El 82  la Generalitat, en col.laboració amb la immensa majoria d’ajuntaments de Catalunya posa en marxa  “ El català és cosa de tots “ amb la Norma. Llavors el catalanisme tenia objectius clars i consensuats. L’ambient creat, la il·lusió de redreçar la llengua pròpia de Catalunya abastava totes les capes socials. Els sindicats es comprometien, els empresaris també, el professorat – quin deute impagable li devem com a país – va fer un esforç impressionant. Uns amb el reciclatge, altres cursant filologia catalana, classe rere classe descobríem mons nous que mai ningú no ens havia explicat. Tant era una classe de fonètica com una de literatura on Jaume Vidal Alcover ens feia veure com al Tirant la Reina, ja tranquil·la en veure que a Carmesina no li havia passat res, iniciava la novel·la realista amb la frase: “ Marxem d’aquí que em refrede “

En aquell ambient va arribar al 83 la primera Llei de Normalització Lingüística aprovada al Parlament només amb una abstenció. El ponent socialista, guiat per Marta Mata com ell mateix reconeix sempre, fou Pepe Gonzàlez, nascut a Granada. Cada cop que el veig li faig una reverència. Només va ser diputat dues legislatures però darrerament, el PSC de Castellar del Vallès l’ha recuperat pel servei públic i és tinent d’alcalde de la seva ciutat.El passat 1 de desembre el diari Ara li feia una entrevista on, entre altres coses, diu la frase que encapçala aquest article que aprofito per dedicar-li. Els deixebles de Marta Mata fem coses així.

Doncs Pepe Gonzàlez diu que “el millor que li pot passar al català és que el faci servir tothom,  no que la gent s’enfronti per qüestions lingüístiques”. Per fi llegeixo algú que pensa en la salut del català com a idioma, cosa que ja ha oblidat fins i tot l’Omnium que amb les meves quotes ara es dedica a objectius diferents dels que perseguia quan es va fundar.

El català és Patrimoni de la Humanitat com ho és tota llengua per petita que sigui. I com totes les minoritàries, no gaudeix de bona salut agreujada per les globalitzacions. A les xarxes l’ús majoritari és de les llengües majoritàries, com ho són els productes audiovisuals – sèries, documentals – o la comunicació científica. Pretendre fer-nos creure que perilla el castellà perquè el català s’usa de forma vehicular a l’escola és intentar fotre’ns el pèl.

Però també és per riure o plorar segons l’hora del dia, maldar per fer-nos creure que a la Catalunya d’avui el problema del català és que una frase – potser no molt afortunada – a una ponència del proper Congrés del PSC és si el sistema escolar és prou flexible per adaptar-se a cada entorn, cosa que per altra banda també han dit consellers de partits independentistes en moments de lucidesa.

El català té molts altres problemes que no pas el de l’escola on ha de continuar la immersió perquè ha demostrat en 40 anys que ha evitat divisions perilloses i assegurat un coneixement de la llengua pròpia de Catalunya que no s’hauria assolit sense aquesta prima necessària. Dediquem-nos al present i al futur d’aquest monument. Ningú no permetria que perdéssim el nostre patrimoni natural o arquitectònic. La defensa del lingüístic tampoc no hauria de ser objecte de discussió.

He de confessar que a més de l’entrevista a Pepe Gonzàlez, m’ha mogut a escriure aquest article la consulta lingüística d’una amiga – servitud joiosa de filòleg – que diu haver sentit “pacenciós” i em pregunta què significa. Li responc que no tenim aquesta paraula en català però sí “pacencioso” en sefardí:  “que sea savio, que sea maarafetchí, que sea pacencioso, justo y umilde “ trobem a “ La güerta de oro”.
No em diguin que no és fantàstic connectar tres segles desprès amb el món sefardí a través d’una sola paraula que ves a saber com s’ha transmès, investigar els seus significats, en quines circumstàncies es devia usar i quines emocions o sentiments devia voler expressar.

Cada paraula de cada idioma és un pou de significats, d’expressions d’homes i dones que al llarg dels segles han trepitjat una terra, han viscut a una comunitat. A casa nostra hi ha gent que cíclicament en vol fer discussió política.

Si us plau, lluitem pel català com a cosa de tots i totes. Com Sísif és el nostre destí. Si pot ser, que Omnium torni a dedicar-s’hi. I ja posats a demanar, que apareguin més cantants com Rosalia que està fent bastant més pel català que les utilitzacions mesquines de la nostra llengua per interessos de nyigui-nyogui

El Govern Torra es fa l’orni

 

 

Hi ha poques coses darrerament que em facin riure tant com veure la reacció de la meva gossa quan li demano una cosa i no vol fer-la. Gira el cap cap a un costat i fa veure que no em sent. Així podem estar estona, jo insistint i ella com si sentís ploure.

Es fa la sorda, temporal, naturalment. En castellà dirien que es fa la sueca, que no ve precisament del país escandinau sinó que el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). S’emprava a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.

En català, en canvi, usem – o hauríem d’usar més pròpiament – fer-se l’orni que és d’etimologia desconeguda encara que alguns diuen que es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

Ve a tomb això d’un problema que tenim al Sud més sud de Catalunya. Sí, aquesta part cada cop més despoblada, la Catalunya buida on fa pocs dies hem tornat a llegir que se situen les poblacions més pobres del nostre país. És el problema de les comunicacions per carretera.

Catalunya té notablement resolta la comunicació viària per carretera al llarg de la seva costa, des de la costa cap a l’interior i en l’anomenat eix transversal que travessa Catalunya des de Cervera fins a Riudellots de la Selva

El dèficit d’un eix occidental sempre reconegut i planificat però mai no executat, també conegut com Eix de l’Ebre, va d’Amposta fins a Àger passant per Lleida. El Govern de la Generalitat de Catalunya  projectà (abril de 2008) desdoblar-lo des de Lleida fins a Amposta. És la C 12

Aquest eix és vital per a les Terres de l’Ebre cada cop més despoblades i buides i que continuaran amb la mateixa tendència en el futur segons les darreres Projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) que diu que al 2030 tots els àmbits territorials tindran més població, excepte les Terres de l’Ebre.

les poques formes de combatre aquesta desigualtat d’oportunitats que suposa la pèrdua de població és la de corregir el dèficit de les comunicacions. És , doncs un problema d’igualtat en aquest cas territorial. Fa pocs mesos, en una tertúlia radiofònica parlava d’aquest tema i quan vaig reclamar igualtat amb la resta de territoris, el moderador em va corregir – o potser recriminar – i em va dir que no era qüestió d’enfrontar territoris. La correcció em va dificultar el son uns quants dies  i encara avui no em deixa dormir el que necessitaria perquè li dóno tombs a la cosa i no puc entendre com reclamar un dret sigui posar en perill la convivència.

Al debat de Política General celebrat dos dies desprès de la nostra Santa Tecla d’enguany es va passar a votació una moció del PSC demanant el desdoblament de la C-12 previst com s’ha dit abans de fa 9 anys. Un servidor tenia l’esperança que el nostre Parlament l’aprovaria. Més si es té  en compte que el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre l’havia aprovat el dia abans per unanimitat. Doncs ni esperança ni res. El Govern actual del sr. Torra està entestat fins i tot en canviar el nostre refranyer i al menys a l’Ebre es veu que l’esperança pot ser l’últim però també el primer a perdre’s. Així que la moció es va perdre i la C12 no es desdoblarà.

Una setmana desprès, hem tingut tres morts i tres ferits a la C 12 que el Conseller i la majoria del Parlament no volen desdoblar però aquest estiu hi ha hagut altres accidents sonats. L’excusa és que aquesta carretera no té la densitat suficient com per desdoblar-la, cosa que no succeeix durant els caps de setmana, tant d’estiu com d’hivern. Tampoc no sabem si el Conseller ha comptat els nous 12.500 camions de 20 tones que circularan per aquesta estreta carretera per anar omplint durant els propers anys el nou abocador de Riba-roja d’Ebre.

El Conseller també sembla ignorar que les aspiracions d’un nou creixement econòmic de les Terres de l’Ebre no es produiran si aquestes no compten amb unes bones comunicacions per carretera.

En definitiva, allò que cal és un Govern que pensi en tots els catalans i les catalanes, és dotar tota Catalunya d’uns serveis adequats per reduir les desigualtats territorials que en definitiva ho són també de les persones que hi viuen.

Fer-se l’orni en un cas com aquest és greu. Però potser la comparació més adient sigui una altra i davant d’això haguem de recordar com Pilats es va rentar les mans. Les Terres de l’Ebre corren perill de mort i el Govern de Catalunya es renta les mans.

La roda de Vladimir


Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants. En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment ” segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia.

 

Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava,  poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment –  al meu abast. Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes.

 

L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a trepar a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot  el dramatisme que caracteritza històries com la seva, el trauma de l’amputació i els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

 

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics,  una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que  va començar a minvar  i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

 

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora. Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i  a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit.

 

El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que , per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertimento,  tots els nostres veïns i veïnes , familiars, amics i saludats i un servidor. Vladimir no és un cas isolat a la història.

 

Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la historia de la música. No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen , els haguem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests. Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Foc a la Catalunya malalta

 

Una franja com de Barcelona a Madrid de 10 metres d’ample, la superfície de 6.000 camps de futbol, tota la de la ciutat de Tarragona, la de 5 Hospitalets de Llobregat, la de Sant Cugat i Badalona junts, de Terrassa sencera, de dos Sabadells, de 100 Cornellàs… i així podríem seguir. Aquesta és la superfície que ha abastat l’incendi d’aquests dies a la Ribera d’Ebre que ha castigat particularment el meu poble de Flix.

 

Perquè algun mitjà de comunicació des de Barcelona podria dir  – potser ho ha dit ja – que hi ha hagut un incendi “ al territori”. És així com ens denominen: “ el territori”. “ Ara connectem amb el territori “ – diuen – i llavors comencen a parlar els/les corresponsals escampats arreu de Catalunya. Aquests dies he arribat a sentir: “ L’incendi a les comarques de Catalunya més llunyanes “. Lluny d’on ? em pregunto. És a dir, hi ha dues Catalunyes: l’oficial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les seves corones més poblades i la resta que és lluny a la qual es considera “ territori” , “ comarques” o fins i tot “comarques llunyanes “

 

I és que el Barcelona-centrisme que patim a Catalunya és acollonant – o bé extraordinari, magnífic, sorprenent-  que són alguns dels sinònims que trobem d’aquesta paraula al diccionari.

 

I en particular el que patim a les comarques del sud. Una vegada vaig preguntar a un alcalde d’una població de la costa Brava si l’aigua d’aquella costa era més freda que la de la Costa Daurada i em va respondre que sí, una mica més freda. ( De fet, ho he mirat avui tres de juliol de 2019 a les 12h 15m i veig que entre un grau i mig i dos. ). Llavors li vaig dir : “ Doncs no entenc per què no s’hi instal·la, ni que sigui per raons d’eficiència, una nuclear o una central de cicle combinat . Es refrigeraria millor que les d’Ascó o Vandellòs “. Es va quedar perplex i va exclamar “ A la Costa Brava ?? “ I jo : “ A la Costa Daurada i a l’Ebre ??. És a dir, que la major part de l’energia  la fem  a les comarques del sud – nuclears, cicles combinats, refinar tota la gasolina de Catalunya i fins i tot la major part dels molins de vent – i tenim les comarques més pobres i discriminades.

 

El foc d’aquests dies no és un fet puntual ni producte de la casualitat sinó un més dels símptomes d’aquestes terres abandonades i cada cop més despoblades que té uns boscos com mai deixats de la mà de Déu. Un símptoma més d’aquesta Catalunya cada cop més buida. Perquè això de “ la España vacía “ alguns pensen  que només passa més enllà del Sènia i no saben  que també tenim una Catalunya cada cop més buida.

 

Ha estat un nou cop a la nostra ja de per si feble economia. En aquesta ocasió li ha tocat al sector pagès; però ahir va ser ERCROS i demà serà la Nuclear. I a base de rebre cops i agressions aquestes comarques ara castigades per un brutal incendi  estan ferides i a la UVI. És veritat que cada cop que rebem una ferida ens porten un metge especialista que ens “ apatusca “ com diem aquí,  però cada cop estem pitjor. Fins i tot ara que parlem de malalties, se’ns emporten els diners del nostre hospital de Móra cap a Reus. El colmo. Pobres i extorsionats

 

Ara venen els metges de l’agricultura que és la que més ha rebut. Ens diran quines medecines s’han d’aplicar però no sé si en portaran de medecines o tornaran a ser només paraules i marxaran. Llavors aquestes comarques continuaran a la UVI i sense medicaments. Així que ja no volem més metges sinó sueros, antibiòtics i vitamines. Necessitem un laboratori sencer de medicaments

 

I per si no recorden de quins medicaments parlem, es diuen pressupostos públics  adequats. Quan els governants diuen que enguany no hi ha pressupostos ni a Espanya  ni a Catalunya, pateix tothom però sobretot persones i territoris que pateixen les desigualtats. Es diuen infrastructures adequades com l’Eix de l’Ebre ( poden posar-lo a l’agenda o no el faran mai ? ), o ferrocarril en condicions; es diu fibra òptica; es diu Pla de reactivació econòmica de les comarques amb nuclears tants cops aprovat al Parlament i mai redactat; es diu empreses de sectors de l’economia amb futur com de la transició energètica o química; es diu Plans com el General de Política Forestal de Catalunya 2014-2020 que encara està per començar.

 

I ara que hi ha tanta sensibilitat per les desigualtats i que justament els Parlaments, els governs, els mitjans parlen de les desigualtats per raó de gènere, de capacitats diverses, d’orientació sexual, volem que es consideri la desigualtat dels territoris amb desigualtat de condicions. Que el Departament de Territori i Sostenibilitat es digui Departament d’Igualtat Territorial i Sostenibilitat. Volem un dia contra la desigualtat territorial, necessitem una perspectiva i una mirada per la desigualtat territorial. I quan la societat sigui prou conscient i sensible i se’ns faci justícia i es reconegui els drets de les personers d’aquests territoris a tenir una vida digna com les dels altres, celebrarem el dia de l’orgull territorial. Ara no ho podem celebrar. A la UVI on som aquests territoris malalts no estem per celebracions.

 

Només fracassa qui ho intenta

Aposto perquè Oprah Winfrey, l’extraordinària comunicadora estatunidenca, representi el Partit Demòcrata per enfrontar-se a Trump a les properes presidencials de 2020. Segueixo Oprah des de fa molt de temps. Perquè em fa gràcia que sigui de la meva edat, però sobretot per la seva gran capacitat de comunicació i de persuasió i per la seva història de superació personal a la infantesa i adolescència. L’any passat Oprah va pronunciar un gran discurs a la Gala dels Globus d’Or. Emotiu, esperonador: “ Vull que totes les noies que estan veient això, sàpiguen que un nou dia està a l’horitzó “ mentre el públic de Hollywood aplaudia dempeus. Al mateix temps les xarxes s’omplien amb etiquetes #Oprahforpresident i #Oprah2020.

Desprès del resultat de la candidatura “ Unitat per Flix “que he tingut l’honor d’encapçalar a les eleccions municipals a Flix diumenge passat he recordat la frase d’Oprah: “  No hi ha fracassos, només lliçons per aprendre “.

Li faig cas a Oprah i començo el procés d’aprenentatge ( Feldman dixit ). La primera de les lliçons és que hem fracassat perquè ho hem intentat . Sembla una obvietat però no ho és. Només fracassa qui arrisca, qui prova, qui emprèn un camí per assolir un objectiu.

I us puc assegurar que l’objectiu que ens movia i ens mou a la genet d’Unitat per Flix és molt ambiciós i val molt la pena: revertir la tendència a l’empitjorament d’un poble malalt de politraumatismes diversos: atur, falta de perspectives, despoblació accelerada, habitatges i baixos buits i en degradació, joves que han de marxar per falta d’oportunitats, aules educatives en perill de supressió com ja està passant amb el professorat… . Les previsions de l’Idescat pel que fa a la població de la Ribera d’Ebre no deixen lloc a dubtes: el problema empitjorarà en els propers anys.

Així que ens vàrem posar a la feina de generar idees fonamentades, rigoroses, contrastades. Es tracta de trobar la singularitat de Flix, una etiqueta nova positiva, a l’alçada dels nous temps. I hem proposat que això girés al voltant de l’emergència climàtica i l’especialització en la generació i emmagatzematge i distribució d’energia renovable. Hi creiem fermament i ho continuarem defensant perquè no hem vist cap més idea pel futur de Flix

I ha valgut la pena intentar-ho. Perquè ho hem pensat molt, perquè hem estat molta gent que ens hi hem posat, perquè hem rebut l’atenció de diversos mitjans i experts i perquè en tot aquest camí, hem trobat l’adhesió d’uns flixancos i flixanques que ens han donat el seu vot. Tot aquest camí ha valgut molt la pena perquè tot esforç col·lectiu és un món d’oportunitats d’enriquiment personal i conjunt. I perquè la nostra aportació a la història de Flix queda aquí i ja forma part del patrimoni comú.

Així que, primera lliçó apresa: el resultat ha estat negatiu però l’intent ha valgut la pena per diverses raons positives.

Continuarem aprenent lliçons els propers dies que serviran per rectificar aspectes que amb tota seguretat no hem fet prou bé i que acompanyarem amb la reflexió de com servir millor als flixancos i les flixanques. Perquè la nostra voluntat de servei a Flix durant els propers quatre anys roman incòlume.

 

Per Flix amb optimisme

Lluitar pel poble on has nascut , per aquell el nom del qual  t’ha sortit  sense pensar tants cops a la vida quan et pregunten d’on ets, treballar per la seva gent que és la teva encara que hagis viscut fora molts anys com és el meu cas, és un privilegi. Repasses la teva vida i creus que aquesta és una de les causes que li dóna sentit.

I ho dic quan falten poques hores per acabar la campanya electoral perquè la pròpia campanya ja ha estat el començament d’aquesta dedicació especial a Flix que comença ara i que durarà quatre anys sigui quin sigui el resultat electoral.

Flix té futur, ho hem repetit aquests dies, ens ho creiem fermament. Si no fos així no ens hi hauríem posat. I en el meu cas personal, no hauria trencat el determini de  no tornar més a la política. Ho faig només per dedicar-me al meu poble i a cap altra tasca política.

Volem, doncs, perseguir aquest futur i ho fem com diu el títol d’aquest article, amb optimisme i  amb constància tossuda.

Hem vist altres situacions de decadència de territoris que se n’han sortit i que han sabut capgirar el que semblava el declivi total.

Tenim problemes, sí i molts. Hem perdut població i llocs de treball, tenim el sistema productiu i comarcal molt trinxat, també ho sabem.

Però també coneixem els tres requisits imprescindibles per sortir-ne: idees, estratègia i acció.

Les primeres les  hem explicat a la campanya: Flix 100 % renovable ha d’engegar la transició energètica amb aquell pensament tan ecologista d’aprofitar els recursos locals naturals: sol, aigua i vent que de tot tenim per generar energia renovable i neta. I ho volem gestionar a través d’una empresa d’energia local amb participació majoritària de l’ajuntament.

Tenim al municipi veí d’Ascó una nuclear que hem de reconvertir i hem de treballar comarcalment una proposta que ha de passar també per generació renovable però també emmagatzemament i fer-ho amb hidrogen és una possibilitat de la qual ja hem parlat i escrit darrerament.

I aigües amunt l’altre poble veí de Riba-roja on hem de recuperar el projecte d’hidràulica reversible.

Flix tornarà a tenir la imatge capdavantera que va tenir durant pràcticament tot el segle vint amb la indústria química a la que invitarem a sumar-se a aquest nou teixit productiu.

En aquesta nova situació, la UNESCO ja no podrà negar-se a concedir-nos la denominació de Reserva de la Biosfera com ja ho va concedir a la resta de Terres de l’Ebre i la nostra reserva natural de Sebes adquirirà un nou paper més rellevant contribuint així a un augment del turisme.

Flix té futur i maldem perquè es constitueixi el nou ajuntament per continuar treballant com ja hem fet a la campanya. Perseguint el consens ( d’aquí el nom de la nostra candidatura Unitat per Flix ) necessari pels altres dos requisits : elaborar l’estratègia i passar a l’acció.