El meu admirat Toni Batista publica avui un article al Diari de Tarragona que reprodueixo al final titulat “ La renovada actualitat de Joan Reventós. El socialisme català que necessitarà Pedro Sánchez”. Acaba recordant la frase de Joan Reventós l’any 1988: ” fer que la convivència sigui possible ” escrita en una carta agraint a una família de Torredembarra que hagués deixat el seu local tant a Convergència uns anys abans com al PSC de forma altruista.
Ve molt a tomb del que estem vivint aquests dies. 40 anys després d’aquella frase del Joan encara tenim pendent que la convivència sigui possible. No és cap novetat, fa segles que aquest mosaic que en aquest mosaic que és Espanya tenim pendent que la convivència sigui possible. I ho tenim pendent perquè n’hi ha que s’entesten que només hi hagi una Espanya única i uniforme i volen imposar-la.
A mi ja no em cega cap bandera ni cap sigla encara que no deixaré de defensar mai les que més em representen: les de la Justícia social i d’una Espanya diversa.
El 18 de juny de 2006 era conseller de Governació i quan sortia del Parlament cap al Palau de la Generalitat per portar-li els resultats definitius a Pasqual Maragall em va trucar José Luis Rodríguez Zapatero llavors president. Em va preguntar com havia anat i li vaig dir que malament Perquè aquell estatut – he dit bé aquell – només el va aprovar el 36% del catalans (menys del 50% de participació ) i que allò algun dia podria tenir conseqüències. De fet, en plena campanya i per una impugnació del PP i ERC – quina casualitat que es trobessin aquests dos partits en aquesta acció – , la Junta Electoral Central va prohibir, en una decisió sense precedents el foment exprés del vot per part de les Administracions.
El cas és que el PP va presentar el darrer dia d’aquell estiu un recurs d’inconstitucionalitat contra el preàmbul i contra 114 dels 223 articles d’aquell Estatut i el Tribunal Constitucional el va retallar considerablement. així que Catalunya és l’única comunitat autònoma d’Espanya que es regeix per un Estatut que no va aprovar la ciutadania.
I efectivament tal com vaig dir-li José Luis Rodríguez Zapatero, la cosa es va embolicar i encara ho està. Jo sé que el que ahir es va expressar en la votació de la presidenta del Congrés només és un esbós d’una possible solució però fins que la dreta no vulgui unes regles del joc que permetin que, amb paraules de Joan Reventós, la convivència sigui possible, la solució no serà definitiva.
Li he donat mil voltes. Fins i tot he pensat en un govern de gran coalició- Però això a Espanya i a Catalunya és anatema i perquè això fos possible sé també que haurien de canviar moltes coses. Entre altres, que la dreta assumís que és impossible una Espanya tancada, única i uniforme, que la seva força és la seva diversitat i que és l’única manera de conviure.
Mentrestant el que ahir va passar al Congreso de los Diputados a mi em sembla molt millor que no pas l’alternativa i a la majoria d’espanyols representada pels vots dels diputats crec que també els representa més. Encara tinc l’esperança que les posicions s’acostin i que la dreta reflexioni. Ahir escoltant la portaveu del PP Cuca Gamarra un cop acabada la sessió vaig pensar que podem tenir esperança. La vaig veure prudent i mesurada. Però potser és que sempre al final acabo sent optimista i crec en el desig de Joan Reventós que la convivència sigui possible.
L’article de l’Antoni Batista
La renovada actualitat de Joan Reventós. El socialisme català que necessitarà Pedro Sánchez
Article d’Anotni Batista, Doctor en Ciències de la Informació i músic
Conseller en el primer govern Tarradellas, senador, diputat, president del Parlament i ambaixador a França, després d’una dura clandestinitat, detenció i presó, que va explicar al llibre ‘Amb un altre nom’
Per mantenir-se al poder, Pedro Sánchez necessitarà llegir i estudiar bé el llegat de Joan Reventós, aquell socialisme que venia de Rafael Campalans, amic del seu pare; aquell socialisme que va lluitar per l’amnistia i que defensava el dret d’autodeterminació de Catalunya. Els temps, sí, canvien a més nusos que la velocitat del vent de Bob Dylan, i tampoc a la història les segones parts no són bones. Però, si més no, aquell socialisme del MSC i el PSC-Congrés pot servir de jurisprudència política de cara a replantejar-se en clau actual aquelles dues reivindicacions que poden valer una legislatura.
El PSOE, com ERC, pels seus càrrecs institucionals a la República, van ser delmats després de la guerra. Trigarien anys a recuperar-se d’un memorial de greuges d’altíssim i dolorós cost humà. Però se’n van sortir, i a Catalunya el redreçament socialista passa inexcusablement per Joan Reventós Carner (1927-2004) i l’aixopluc privat esdevingut espai públic de tantes clandestinitats de les seves cases a Barcelona i el Vendrell, que em van portar a titular un capítol de la meva Memòria de la resistència antifranquista (Pagès Editors, 2021) «El socialisme acollidor de Joan Reventós».
Joan Reventós va ser professor de Dret i Economia, un intel·lectual amb una gran cultura, magnífic escriptor en prosa i en vers, peça clau de l’Editorial Ariel, amb un catàleg d’imprescindibles publicacions de pensament polític. De procedència culta i catalanista, va començar a lluitar contra la dictadura i per les llibertats polítiques, nacionals i socials i, ja en democràcia, va ser conseller en el primer govern Tarradellas, senador, diputat, president del Parlament i ambaixador a França.
L’espai més emblemàtic del socialisme acollidor d’en Reventós era la torre del carrer d’Anglí, 35, el seu domicili, separat del món urbà per una tanca invisible per la vegetació, als contraforts del Tibidabo, i també la casa pairal Can Galofre, al començament del carrer Nou del Vendrell, on guardava la documentació de la clandestinitat, que va cedir a la Fundació Campalans. L’aixopluc d’en Reventós, pel seu tarannà de parlar amb tothom, va ser molt important en l’articulació dels consensos que arrodonirien l’Assemblea de Catalunya, sí, la que el 1971 reivindicava amnistia i autodeterminació. El seu protagonisme era tal que la policia li va endossar un infiltrat, tema aquest també molt actual. El van detenir i empresonar, ho va explicar al llibre Amb un altre nom (Edicions 62, 1984).
A la fitxa que vaig exhumar dels arxius de la Via Laietana, ja li feien constar una mà de ‘delictes’: «Uno de los ayudantes de Historia del Derecho: Juan Reventós Carner; detenido, procesado, encarcelado…, por incidentes estudiantiles hace 7 u 8 años. Hoy [1966, atestat de la Caputxinada] sigue siendo profesor ayudante en dicha Cátedra; tomando parte muy activa en ‘asesoramiento’ y ‘dirección’ de disturbios». Després d’una reunió de la direcció de l’Assemblea al Vendrell, que va servir per apuntalar-ne els fonaments, dicten ordres de seguiment i vigilància dels seus domicilis i despatxos, amb intervenció dels telèfons.
Els seus vincles vendrellencs venien d’antics llinatges; el seu avi, Jaume Carner Romeu, va ser dirigent de la Lliga, diputat a Corts i ministre de la República, i la seva dona, Josepa Maria Rovira Ribas, també va néixer al Vendrell, a la plaça Nova. Estiuejaven a la platja de Sant Salvador –la família hi continua estiuejant–, on se li va fer un gran homenatge arran de la concessió a títol pòstum de la Medalla d’Or de la Generalitat, amb els castellers tan arrelats a la capital del Baix Penedès i tan apreciats per ell. Més enllà de l’anècdota, potser és una categoria que avui el passeig marítim de Sant Salvador porti el nom de Joan Reventós i el de Torredembarra, el de Rafael Campalans, que hi estiuejava i hi va morir. Els dos socialistes que van entendre els drets nacionals de Catalunya que esmento al principi d’aquest article que acaba aquí, tot just on comença l’actualitat que els haurà de menester.
Antonio Sonsona conserva amb tot l’afecte la carta que Joan Reventós, com a president del PSC, els va escriure a ell i la seva germana Maria Teresa agraint-los que els hi cedissin l’antiga impremta del seu pare, al bell mig de Torredembarra, com a local de la campanya a les eleccions autonòmiques de 1988. Quan li van preguntar què li devien, va dir que no res, que si en una altra contesa tampoc no havien cobrat a Convergència, no els hi haurien de cobrar pas als socialistes. «Persones com vostès –concloïa Reventós–, amb aquesta mena de comportament, són les que fan possible que a la nostra societat la nostra convivència sigui possible».
Sí, que la nostra convivència sigui possible, també el llegat Reventós.