Carme Chacon, una història per reflexionar

Aquests dies he escrit sobre tu, Carme, posant en valor les teves virtuts, la teva aportació a la conquesta de majors quotes de democràcia. Som en temps de reduccionismes: si es fa això hi ha democràcia, si no es fa ja no n’hi ha . Però la democràcia és igualtat sobre tot. O totes les persones participen i són considerades amb igualtat d’oportunitats o llavors sí que no hi ha democràcia. Tu vas contribuir-hi des del govern de José Luis Rodríguez Zapatero: les dones i les persones de la mateixa orientació sexual ja tenen els mateixos drets, les que tenen més dificultats per edat o per dificultats d’origen o sobrevingudes havien de tenir dret a prestacions per viure més dignament. La primera ministra de defensa amb 36 anys i embarassada va significar una de les fites definitives perquè a la nostra comunitat , per si algú ho dubtava, es confirmés amb la teva tajecvtória, que es podia ser mare, ministra de defensa, viatjar arreu del món animant les forces de pau d’un país

Igualtat i justícia en parlaves obsessivament, es diria que eren les teves divises. I quina injustícia considerem avui la teva partença.

Ens apreciàvem per moltes raons, però crec que especialment  perquè manteníem les nostres conviccions amb fermesa. De vegades discutíem com si ens hi anés la vida… ja veus. I en massa ocasions la gent pensa que quan discutim ens barallem. Però això no passa amb gent com tu que no segueix ni espera consignes, que allò que defensa  ho fa des de conviccions profundes, fonamentades; i que quan arriba a una conclusió en fa una defensa des de la fermesa. Qui pensi que tu i jo ens enfadàvem i que no podíem anar a dinar ho fa des de la insensatesa i des de la imbecilitat. La darrera frase que ens vàrem dir: “ si tu i jo ens haguéssim d’enfadar perquè tenim posicions diferents, ja podríem plegar…”.

La convivència al Congrés dels Diputats, les caragolades a Lleida, els partits del Barça dels dimecres a casa de la Tere Cunillera, la preparació des de l’inici amb un petit grup de la candidatura de José Luís Rodríguez Zapatero a la secretaria general del PSOE que vàrem guanyar per set – només set – vots…. i com desprès ens vàrem decebre tant perquè en el teu cas vas haver d’assaborir la derrota per només vint-i-dos entre més de mil cinc-cents…..

Carme, ens faràs molta falta. De vegades he pensat darrerament que tu eres de les poques persones que podies trencar la maleïda tradició de la nostra democràcia que qui perd queda eliminat de l’àgora pública, cosa que no succeeix en altres països on, com deia el poeta “ m’agradaria anar-hi nord enllà on diuen que la gent és culta “. Eres jove per intentar el que al Congrés del PSOE de Sevilla vas perdre la cursa cap a la secretaria generald el PSOE només perquè onze persones – de més de mil – van decantar-se per l’altre candidat. Et/ens van faltar vint-i-dos vots. Era el moment del canvi al socialisme espanyol, estic convençut. Hi havíem posat l’ànima i vàrem estar a punt.  Allò hauria pogut canviar el destí del PSOE i potser d’Espanya i de Catalunya.

Si per Ciceró la història és mestra de la vida i per Cervantes mare de la veritat, potser que els qui ens quedem i admirem la teva personalitat, el teu llegat ha de ser la lliçó perquè aprenguem de la història, de la  teva història: compromís, convicció, lideratge i saber mirar al futur.

 

Carme Chacon, moltes gràcies

publicat al Diari de Tarragona el 10 d’abril de 2017

Carme, la teva mare ha respost el meu missatge fraternal de condol així : “ s’ha mort la meva filla  i em moro jo “ i sóc un riu. Recordo Miguel Hernàndez ara que s’ha esdevingut el 75è aniversari de la seva mort:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Amiga en l’acord i en el desacord, les teves aportacions a la causa que defensàvem han estat decisives. Fonamental perquè José Luís Rodríguez Zapatero arribés a President. Se’ns va acudir que podia ser ell i vàrem començar un petit grup entre els quals Tere Cunillera, Jesús Caldera ,,,, però abans ja t’havia profetitzat que series ministra el primer sopar que vàrem compartir quan vas arribar a Madrid. Encara governava Aznar i acabaves de prendre possessió com a diputada. Em vas mirar astorada però quan va arribar el moment vàrem riure molt.

Vaig venir a la teva presa de possessió quan vas assumir la cartera de defensa. Una dona i embarassada. Vas dir allò de “ capitan, mande firmes “ i vas entrar en l’imaginari col.lectiu.

He admirat sempre la teva fermesa en les conviccions i en les decisions. Això és marcar línia, tenir personalitat. En política abunden les actituds servils, són escadusseres les decidides i autònomes. Per això potser ens estimàvem, perquè tot i les discrepàncies valoràvem mantenir les nostres posicions sense servilismes. I a fe que hem discrepat darrerament pel que fa a les posicions que adoptava el PSC. Jo et deia: “ ara no estem d’acord, jo estic en minoria “ i tu: “ sí, però ets necessari i no pots marxar ”

Guillem de Berguedà , el trovador català del qual ens han arribat més textos, va escriure parlant també de la mort d’un personatge molt conegut i apreciat

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s’ha estès
i cap consol no hi pot fer res,

Carme, gràcies per la teva amistat, per la teva aportació a la història del país que vol dir a la història de la gent que hi vivim, a la lluita de les dones per ser considerades iguals, per formar part de la gent que hem lluitat i lluitem per un món més just. Pervius en nosaltres i per això no seràs oblidada

 

Carme Chacon, una anella estimada

 

publicat al Més Tarragona el 10 d’abril de 2017

En una de les primeres biografies de Zapatero – potser la d’Oscar Campillo – apareix el primer nucli de diputats i diputades socialistes al Congrès que vàrem reunir-nos per primer cop i vàrem decidir impulsar el nom de José Luís Rodríguez Zapatero com a candidat a president del Govern. Érem poca gent, però, des de l’inici, Carme Chacon. Sempre amb força i resolta, sense esperar instruccions – potser per això ens vàrem entendre des del primer moment quan va arribar al Congrès – vèiem tots dos clar qui podia ser el següent president socialista.

Abans ja havíem compartit moments inoblidables. Un d’ells el vaig explicar al mitin de Tarragona de la campanya del 2008: feia poques setmanes  que la Carme havia aterrat a Madrid i vàrem anar a sopar tots dos. En acabar, la vaig acompanyar al seu hotel i li vaig etzibar: “ tu arribaràs a ministra i quan ho facis, et faré de secretari i et portaré la cartera “. Em va mirar astorada i em va respondre “ què dius ¡¡¡ jo no seré ministra però tu seràs conseller “

Van passar quatre anys i quan Zapatero la va nomenar ministra li vaig enviar un missatge amb el següent text: “ digues-li a qui et faci de secretari que és interí perquè el titular sóc jo “. Al mitin va fer molta gràcia i Zapatero va riure molt. El cas és que ella també va encertar i quan Pasqual Maragall em va nomenar conseller també  em va felicitar amb molt d’afecte. Desprès vaig anar a la presa de possessió com a ministra de defensa i vaig sentir en directe la frase tants cops repetida: “ Capitan, mande firmes ¡¡“

Moments i anècdotes de la Carme en podria explicar a dotzenes. Els partits de la Champions els véiem junts a casa de Teresa Cunillera que feia d’amfitriona i tenia cura de la intendència perquè no li agradava com a nosaltres el futbol. Llavors el Barça no guanyava com ara i quan rebia un gol sonava el seu telèfon i es veia el nom d’Alfredo ( Pérez Rubalcaba ) a la pantalla. La Carme em demanava que agafés jo el telèfon perquè ella no volia “ ja està aquest merengon, agafa’l tu “. I ell sempre amb conya: “ però este no es tu teléfono, no ? “ . Jo: “ qué te pasa, por què llamas, no se puede poner que està ocupada “. I ella: “ engega’l”.

O les caragolades a Bell Lloch amb la seva família, o, naturalment, l’acció política, primer a l’oposició al govern d’Aznar junts i desprès jo ja des de Catalunya la seguia de més lluny però sempre amb atenció. O quan es va presentar per ser secretària general del PSOE i com vaig donar-li suport incondicional

No puc ocultar que darrerament teníem discrepàncies pel que fa a l’acció del PSC . Miràvem les coses diferents. No importa . Els partits socialistes que tenen vocació de ser majoritaris tenen en el seu si opinions diferents i complementàries. Això és el que li vaig dir la darrera vegada que vàrem dinar junts. Des del respecte i en el nostre cas, des de l’admiració que ens professàvem i que ens manifestàvem.

Aquest darrer dinar va anar precedit quan el vàrem concertar de la següent frase: “ però com podríem deixar de ser amics tu i jo ? “ que no sé qui la va dir primer però que tots dos vàrem corroborar.

Doncs això, com podríem deixar de ser amics seus les persones que la vàrem conèixer si la malícia i ella no es coneixien i era tota bondat ?

En conèixer la notícia de la seva mort, li envio un missatge a la seva mare i respon: “ S’ha mort la meva filla i em moro jo “ i és tan brutal el xoc que em provoquen les seves paraules que m’afecten al cor i als ulls. Tots morim una mica, sí, i la seva mare Esther més, però queda entre nosaltres la seva empremta inesborrable, de les que et modelen i et fan millor.

Els socialistes sempre pensem que els companys i les companyes que se’n van han estat una anella imprescindible de la cadena que formen les persones que lluitem  juntes per una societat més lliure, amb més possibilitats per tothom. La Carme ha estat una anella i per això romandrà entre nosaltres sempre. I em permetran les altres anelles que digui que aquesta me l’estimaré sempre especialment.

 

Mor l’IREC a Tarragona ?


Quan Miguel de Unamuno va dir la frase “ que inventen ellos “ no devia imaginar que més de cent anys desprès encara la recordaríem i en aquest cas a Tarragona, lluny de la seva Salamanca.

Per cert, que ve molt a tomb perquè primer la va usar en una carta a Ortega i Gasset, però desprès en un article en forma de diàleg de dos personatges esmentant precisament l’energia elèctrica que avui volem comentar:

“ROMÁN.- Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó.

SABINO.- Acaso mejor.”

Ignorava don Miguel que la recerca i la innovació porten aparellades coneixement, domini de la ciència, patents, cultura científica que s’instal·la en l’imaginari col.lectiu, desenvolupament de nous sectors productius i per tant, generació de llocs de treball imprescindibles.

Ve a tomb tot plegat perquè l’IREC està a punt de morir a Tarragona, víctima de la falta d’atenció dels governs darrers que l’han deixat esllanguir-se, afeblir-se i ara amb un ERO fatal, té molts números per desaparèixer.

No m’ho puc creure . Allò que va`rem crear amb tanta il.lusió els governs de Maragall i Montilla i que des de Tarragona vàrem aconseguir que s’instal.lès en bona part a la URV i que un dels seus projectes tenia abast mundial ( el projecte Zefir a l’Ametlla de Mar d’investigació en energia eòlica en aigües marines profundes )  no pot morir.

Ens trobem la Humanitat en ple canvi d’era en energia. El 80 % dels combustibles fòssils – petroli, gas i carbó –  que hi ha sota terra no s’ha d’extreure ja segons convenen tots els experts si no volem continuar escaclfant fatalment el Planeta. Però per fer-ho, es necessiten canvis radicals que no es poden fer sense investigar molt a fons en tecnologies d’estalvi i eficiència i de renovables.

Sembla que a Catalunya on elaborem plans de transició energètica que sobre el paper estan perfectes, oblidem que els plans necessiten accions cocncretes i entre aquestes, molta investigació i de qualitat. Si la poca que hi ha la deixem morir, no tenim perdó.

Catalunya, un país que en un 90 % depèn encara de l’exterior en recursos energètics no pot renunciar a investigar en energia si volem assolir el 100 % renovable el 2050 com diuen les Bases de la transició energètica  que acaba de presentar el Govern de la Generalitat.

Segueix essent necessària la investigació en eòlica al mar, també en nous materials, en emmagatzematge o en hidrogen amb tot el que comporta i – no s’espantin que ja ho desenvoluparem un altre dia en un altre article – la possibilitat que les nostres tres nuclears ara que acabaran la seva vida útil puguin usar hidrogen en un futur molt proper per generar energia absolutament neta i totalment renovable. Són només uns exemples.

I no val dir que no hi ha diners. El que passa és que no es considera una prioritat . Perquè si així fos, el Govern hauria de liderar i té possibilitats per fer-ho, la contribució de les potents empreses – i mira que n’hi ha al nostre país – del sector.

Mentrestant el govern fa l’impossible – ho hauria de fer com fos – que l’IREC no desaparegui, crec que seria just que ara que des de Hong Kong el Conseller Baiget anuncia un centre d’R+D a Catalunya en l’àmbit del vehicle elèctric, què tal si al menys com a compensació l’instal.lés a les nostres comarques ? Per exemple al Baix Penedès – la comarca amb més atur – on ja hi ha l’IDIADA, companyia líder especialitzada en disseny, enginyeria, assajos i serveis d’homologació per la indústria de l’automòbil i tota una zona logística que espera noves ubicacions per començar a caminar.

No estaran pensant en posar-ho als voltants de Barcelona on no saben com fer-ho per descongestionar-la ?