Aquests dies he escrit sobre tu, Carme, posant en valor les teves virtuts, la teva aportació a la conquesta de majors quotes de democràcia. Som en temps de reduccionismes: si es fa això hi ha democràcia, si no es fa ja no n’hi ha . Però la democràcia és igualtat sobre tot. O totes les persones participen i són considerades amb igualtat d’oportunitats o llavors sí que no hi ha democràcia. Tu vas contribuir-hi des del govern de José Luis Rodríguez Zapatero: les dones i les persones de la mateixa orientació sexual ja tenen els mateixos drets, les que tenen més dificultats per edat o per dificultats d’origen o sobrevingudes havien de tenir dret a prestacions per viure més dignament. La primera ministra de defensa amb 36 anys i embarassada va significar una de les fites definitives perquè a la nostra comunitat , per si algú ho dubtava, es confirmés amb la teva tajecvtória, que es podia ser mare, ministra de defensa, viatjar arreu del món animant les forces de pau d’un país
Igualtat i justícia en parlaves obsessivament, es diria que eren les teves divises. I quina injustícia considerem avui la teva partença.
Ens apreciàvem per moltes raons, però crec que especialment perquè manteníem les nostres conviccions amb fermesa. De vegades discutíem com si ens hi anés la vida… ja veus. I en massa ocasions la gent pensa que quan discutim ens barallem. Però això no passa amb gent com tu que no segueix ni espera consignes, que allò que defensa ho fa des de conviccions profundes, fonamentades; i que quan arriba a una conclusió en fa una defensa des de la fermesa. Qui pensi que tu i jo ens enfadàvem i que no podíem anar a dinar ho fa des de la insensatesa i des de la imbecilitat. La darrera frase que ens vàrem dir: “ si tu i jo ens haguéssim d’enfadar perquè tenim posicions diferents, ja podríem plegar…”.
La convivència al Congrés dels Diputats, les caragolades a Lleida, els partits del Barça dels dimecres a casa de la Tere Cunillera, la preparació des de l’inici amb un petit grup de la candidatura de José Luís Rodríguez Zapatero a la secretaria general del PSOE que vàrem guanyar per set – només set – vots…. i com desprès ens vàrem decebre tant perquè en el teu cas vas haver d’assaborir la derrota per només vint-i-dos entre més de mil cinc-cents…..
Carme, ens faràs molta falta. De vegades he pensat darrerament que tu eres de les poques persones que podies trencar la maleïda tradició de la nostra democràcia que qui perd queda eliminat de l’àgora pública, cosa que no succeeix en altres països on, com deia el poeta “ m’agradaria anar-hi nord enllà on diuen que la gent és culta “. Eres jove per intentar el que al Congrés del PSOE de Sevilla vas perdre la cursa cap a la secretaria generald el PSOE només perquè onze persones – de més de mil – van decantar-se per l’altre candidat. Et/ens van faltar vint-i-dos vots. Era el moment del canvi al socialisme espanyol, estic convençut. Hi havíem posat l’ànima i vàrem estar a punt. Allò hauria pogut canviar el destí del PSOE i potser d’Espanya i de Catalunya.
Si per Ciceró la història és mestra de la vida i per Cervantes mare de la veritat, potser que els qui ens quedem i admirem la teva personalitat, el teu llegat ha de ser la lliçó perquè aprenguem de la història, de la teva història: compromís, convicció, lideratge i saber mirar al futur.
