Avui m’he permès – amb el seu permís – copiar i enganxar el text de la magnífica intervenció de Diana Salvadó ahir a Tarragona en la presentació de la 3a via: Diàleg i acord. Diana és una de les persones del PSC que escriu millor avui en dia. Li surt així per dues raons: perquè és capaç i perquè ho sent, qualitats aquestes que no abunden en política com és fàcil, molt fàcil de veure si mirem al nostre voltant. Per Diana el compromís social que expressa de múltiples maneres i en diverses activitats, no són tertúlies de bar ni frases fetes o copiades, ni consignes repetides sense rumiar. Diana té idees pròpies i, el que és més important, elaboració de pensament autogen. Per això li surten textos com aquest
Bona tarda a tothom,
Abans que res, vull donar les gràcies a l’organització d’aquest acte per proposar-me de participar-hi. Tenir a disposició un altaveu com aquest és un honor i un punt de nervis a l’estómac. Segurament, no us diré res de nou i, donat el meu particular perfil, basaré la intervenció en la meva pròpia experiència, personal i intransferible. Intentaré organitzar adequadament el que penso i explicar-ho de manera comprensible.
Vinc de l’ensenyament i sóc professora de Tecnologia a l’institut Priorat de Falset. Tot i que el nostre institut és prou tranquil, sense problemes conductuals greus, fa anys que hi funciona un servei de mediació, amb força èxit. Tant els professors com els alumnes poden formar part, voluntàriament, d’aquest servei i la seva feina consisteix a fer mediació en les situacions de conflicte. La mediació és l’acció de qui intervé entre dues o més persones per a posar-les d’acord.
I em pregunto: per què allò que tants bons resultats educatius i de millora de la convivència ens està donant als instituts no s’ha fet servir en la nostra situació política actual? Per què en l’àmbit polític s’ha acceptat com a escenari habitual de relació el de la confrontació i l’atac quan, en similars situacions de confrontació i atac, la reacció de les persones adultes és fer mediació? Hi ha alguna mena d’interès a no fer-ho, sembla clar.
Cal tenir en compte un altre fet: és necessari un agent extern al conflicte per a mediar-hi. Perquè mediar significa interposar. Significa blocar. Els mediadors saben que es posaran al mig de l’embolic i que els tocarà rebre de les dues bandes. Han de ser hàbils en les respostes donades i ràpids en el canvi d’estratègia. Em sembla que tots els que hem decidit quedar-nos al mig (penso en integrants variats del nostre ecosistema polític) no hem tingut aquestes qualitats.
De fet, però, no teníem l’equipació necessària. Durant la transició, l’organització territorial de l’Estat va passar de puntetes, perquè tothom sabia que era un tema amb molt males puces. Per altra banda, a més de no tenir preparada l’equipació correcta, els partits del govern d’entesa havíem gastat molta munició defensant un estatut que volia donar moltes respostes i reconstruint un país que també era nostre.
Dos fets que se sumen, doncs: la manca de voluntat negociadora i la inexistència o la inoperància dels agents d’interposició i mediació.
Ens ha fet falta, també, més destresa en la coneixença i l’ús de les eines adequades. Els professors de tecno disposem d’un espai de treball pràctic, el taller. Al taller de tecnologia acostumem a tenir les eines ordenades per funcions i ensenyem als nostres alumnes que no s’ha de fer servir el mànec d’un tornavís pla per a clavar un clau, encara que el clau sigui molt petit. La independència fa pensar en un tipus determinat d’organització territorial, com n’hi ha d’altres. Per si mateixa, la independència no és garantia ni d’èxit ni de fracàs. Cal veure com es farcirà perquè la independència és una eina per a organitzar “exteriors”, no “interiors”. Hi ha països independents amb monarquies i amb repúbliques, amb sistemes sanitaris públics o no, amb sistemes impositius i legislacions ambientals molt diversos. La independència no ve acompanyada per cap adjectiu qualificatiu i, per tant, no se sap en quina mena de ser independent acabaràs convertint-te. O sigui, que una de les eines que hi ha dins de la caixa es diu independència, com una altra que es diu república, socialisme, mercats, ecologia… N’hi ha moltes més d’eines. A fora, a la tapa d’aquesta caixa d’eines que us dic, i que no proporciona el Departament d’Ensenyament, hi diu “eines per a la igualtat, la llibertat i la fraternitat”.
Em centro, però, en el nostre dia a dia. Els no partidaris de la independència (que no vol dir, de cap manera, que siguem partidaris de la dependència) interessem mentre som “subjectes potencials a convèncer”. Quan ens mantenim, pel motiu que sigui, en la posició de no veure-ho clar, passem a ser “els contraris”, amb una mica de sort, o “els enemics a batre” en la majoria d’ocasions. Qui sosté que els no independentistes donem suport al PP usa un argument tant dèbil que desnaturalitza, ja d’entrada, la discussió que es pogués produir. Lamentablement, no hi ha interès a fer servir eines, menys encara en una situació com l’actual en què prevalen, només, els retrets. La sensació que tinc és d’esgotament. Esgotament potser no és la paraula perquè ve d’esgotar i jo no em sento gens esgotada, acabada o finiquitada ni argumentalment ni políticament ni socialment. Em sento cansada. Cansada. Més encara perquè veig els dies a venir. A les campanyes electorals l’ambient es tensa però se n’entenen les regles del joc, se sap on es va i es comprèn quin és el paper de cadascú. Ara la campanya, em fa la sensació, serà una prèvia obligatòria però molt carregosa que alguns poden pensar que ens podríem estalviar i passar directament a obrir les urnes. Però no és això el que més m’amoïna. Em preocupa més que, passat l’estrés habitual de les campanyes, la incertesa continuarà. Sigui quin sigui el resultat, la incertesa pot ser que continuï. Això cansa.
Penso, quan dic això del cansament, en un cas recent: el de la carta que Felipe González ens va adreçar als catalans l’altre dia. En aquest escrit, l’expresident s’hauria pogut estalviar la referència a èpoques passades, més que res perquè ha amagat el contingut important de la missiva. També perquè el nostre món d’avui, el de 2015, no té res a veure amb aquell altre món que esmenta. La Itàlia i l’Alemanya dels anys trenta es caracteritzen per la victòria dels extrems i per la desaparició del diàleg i perquè el nazisme va guanyar en unes eleccions democràtiques de l’època. No és comparable, és clar que no. Però ja posats, deixeu-me que digui una cosa que penso des de fa temps tot i que segurament serà políticament incorrecte. Tan de bo ens poguéssim comparar, aquí a l’Estat espanyol, a Catalunya, ens poguéssim comparar, dic, amb el nazisme. El nazisme va ser una forma de totalitarisme que va perdre una guerra (o dues) i que va ser jutjat i condemnat i que, en conseqüència, va ser arraconat fora de la llei per les institucions democràtiques que el van succeir. Això, a casa nostra, no va passar, i així estem, en una societat que no va tancar el seu tristíssim passat franquista. Vam fer com els nens petits quan s’amaguen: ens vam tapar la cara amb les mans per no veure-ho. No ens diguem més si som o no som nazis perquè això és massa fàcil de cridar, massa fàcil de girar en contra de tothom. Diguem-nos el que som: una societat amb uns tics totalitaristes consentits que ens han portat, en bona part, a ser en el lloc on som ara. No vam resoldre el passat i ara ha vingut a posar-se entre cames, entorpint-nos el present i comprometent el futur.
D’aquest article, també, em va cridar l’atenció la il·lustració que acompanyava el text. S’hi representava una parada de cereals conreada en forma de laberint. Enmig del camp, una màquina recol·lectora feia un gran caminal que desfeia el laberint. Això és la mediació, això és l’entesa, això és el kit complet de la caixa d’eines que esmentava abans i a la que li podem dir, ja posats, federalisme.
Continuem amb el tema.
Suposo que coneixeu una aplicació que us recomano anomenada El teu vot. És una aplicació que, a partir de la resposta a una enquesta, mostra la situació de cadascú en l’escenari polític català actual. Vaig fer l’enquesta l’altre dia i els percentatges de la meva simpatia política van ser la CUP en un 77 per cent, CSQP en un 74 i el PSC en un 70. El resultat, us ho dic de veritat, no em va sorprendre. Malgrat el blanc o negre que es vol imposar, les coincidències existeixen i són molt significatives. Aquest resultat marca el meu comú denominador, el que comparteixo amb una quantitat de gent que m’importen perquè són “els meus semblants”. La independència per al president Mas és un escut per no donar comptes de la seva gestió, però és una excusa que neda en un caldo de cultiu previ, el que us deia abans, d’arrels profundes, molt tèrbol i difícil de pair encara ara. La coincidència que mostra aquesta aplicació m’indica la necessitat, amb independència o sense, de revisar la nostra organització social i de resoldre temes que fa massa temps que tenim pendents. Tornarem a fer servir la caixa d’eines i triarem el DIÀLEG i l’ACORD, com no podia ser d’altra manera. Quin diàleg? El que ens permeti la discussió i el confrontament de projectes, de plantejaments i d’idees. Quin acord? Aquell que hem d’obtenir des de la consciència de la renúncia necessària a una part del tot que tu vols. La renúncia, com la discussió, ha de ser suficientment petita, o dimensionada almenys, per tal que es vegi en i l’acord aconseguit una millora respecte la posició inicial. Estic cansada i em dolen les ferides, però veig en aquests temps on ens trobem una oportunitat que no hem de desaprofitar. Insisteixo, amb independència o sense.
Si penso en l’enquesta i reflexiono el per què d’aquest denominador comú, m’adono que sóc aquí davant vostre, parlant en aquest moment, perquè tinc com a interès bàsic la transformació cap a millor de la meva societat. I qui mana més en aquest desig meu? La meva ànima social? La meva ànima nacional? Ja hi som, una altra vegada, amb la tria!! Sóc enginyera informàtica però també filòloga, catalana. I m’he fet gran amb aquesta creu, la de l’ambigüitat, la del dubte, la de voler ser al mateix temps a totes bandes. Escric poesia quan em vaga però també provo de programar plaques arduino. Per què he de renunciar a res, si és possible combinar-ho? Vull un Estat fort, es digui com es digui, amb un govern competent i sensible que governi i amb unes institucions públiques tan resistents que siguin capaces de torejar amb elegància les embestides particularistes de tots, del Mas de torn, del Rajoy de torn. Caram… tots dos de dretes…
Perquè clar que importa de quin costat ets. Clar que sí. Les persones, quan governen, porten a la pràctica les seves idees i no és secundari tenir en compte de quin cantó de carrer véns. Vegeu, sinó, què passa a casa dels nostres veïnes: les persones que hi ha al capdavant de València, d’Aragó i de les Balears són diferents i volen fer servir a consciència les eines que el sistema els proporciona. Ja s’està notant.
Per això, des de la meva esquerra, he decidit posar la política en el centre de la meva vida. Fer política és participar, discutir, dialogar, arribar a punts d’acord i pactar. Per què costa tant de practicar? “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Això ho deia Espriu a Sepharad i tothom ho aplaudia. Sembla que quan ens ho diem entre nosaltres, els catalans, la petició no s’acull amb la mateixa convicció.
Perquè es diuen i es diran coses molt greus que queden a la pell i en el record. Família, amics. Sabeu que no exagero. El procés ja té víctimes perquè jo me’n sento una. Des de bon començament vaig saber que era una víctima assegurada perquè tinc peròs per a totes dues bandes i això em fa ser un blanc segur. En una batalla “normal” pots protegir-te perquè “només” tens un enemic: en la situació actual, els atacs vénen des de massa bandes. Hem superat l’estadi del “decidir” i ara s’espera que ja hagis triat bàndol. Si t’has quedat al mig, per imperícia o per algun altre motiu tan difícil de defensar, els uns i els altres et diuen… doncs què esperaves. Jo no vull triar bàndol i m’està costant aguantar el tipus perquè decidir que no vols renunciar a ningú és la tria més difícil. Però el dubte no és una debilitat ni la certesa absoluta un símptoma de fortalesa. Cal dir-ho més vegades fins que ens ho creguem.
Hem triat no triar i aquesta és una autèntica declaració de principis. Perquè, cada vegada més, no triar cap bàndol és realment una opció. Això no vol dir que no ens importa el que passi: vol dir que omplirem de contingut el nostre ample camí del mig i que repassarem les eines. Posem dreta l’espinada, acomodem-nos i busquem com sentir-nos confortats nosaltres amb nosaltres mateixos. Com que som gent prudent però no covarda, sabem que no tenim la raó però que tampoc anem errats del tot. Sabem que l’única via és el diàleg i l’acord.
L’única via.
Moltes gràcies.