Bona tarda,Companyes i companys
Sóc dona, sóc jove i sóc d’esquerres.
Què vol dir ser d’esquerres? Que la teva llibertat acaba on comença la del teu company, per exemple. Pensar en el col·lectiu, i no només en un mateix. Té sentit, per exemple, que jo no pensi en l’educació ara que no tinc fills? Però en tindré en un futur. O que no pensi en la dependència perquè els meus pares encara són joves. Però es faran grans i la societat, no jo sola, els haurà d’ajudar. I qui és la societat? És tothom qui el dia de les eleccions s’aixeca del sofà, deix d’anar a fer una torrada i va a votar, a complir el seu deure democràtic, el poder real del poble. Això és tenir un pensament d’esquerres. Pensar en el col·lectiu. El PSC és el partit que pensa en tothom, no només en uns quants.
Vaig néixer a Barcelona, vaig viure els meus primers quatre anys a Badalona i fa 26 anys que sóc ciutadana reusenca. I em sento 100% ganxeta, totalment catalana i profundament internacional. M’encanta conèixer altres cultures, compartir amb les persones els meus pensaments, escoltar i dir allò que ens uneix o ens separa; sempre des del respecte, el diàleg i sense confrontacions. Això, també és ser d’esquerres. I el PSC és el partit del diàleg i de l’acord. Deia que em sento totalment catalana: de fet, dedico la meva vida professional a la promoció i ús de la llengua catalana; a fer una política lingüística justa i equilibrada no només a Catalunya, sinó també arreu dels territoris de parla catalana. Encara no he sentit a CiU parlar dels altres territoris de parla catalana. La seva política lingüística està totalment dirigida al melic, al seu melic, al melic d’uns quants; amb uns pressupostos cada vegada més minsos i desiguals també en aquesta qüestió, la dels afers lingüístics, els quals, en teoria, són la seva raó de ser. Això no és ser d’esquerres. El PSC vetlla perquè tant el català com el castellà siguin llengües de prestigi, i siguin apreses per tothom. Com podem parlar de només una llengua, quan tenim la gran sort de ser bilingües.
El que s’hauria de dir, tal com plantegem des del PSC, és que el nostre sistema educatiu vetlli per, com a mínim, tres llengües, o quatre. Per al PP, només existeix la llengua castellana; per a CiU la política lingüística és només nació i identitat, per al PSC és, a més, educació, cohesió i futur. Ja n’hi ha prou d’utilitzar la llengua com a confrontació! Això és ser d’esquerres.
Em sento, com deia, totalment catalana, però tinc arrels de tot arreu: un pare d’Almeria, uns avis de Múrcia i Terol, uns tiets de València, Madrid, Sabadell, un marit de Vinaròs (només en tinc un), uns amics italians, alemanys, suïssos i austríacs, i japonesos i coreans… i tots tenim una cosa en comú: que ens entenem, però no perquè parlem tots la mateixa llengua, ni molt menys, sinó perquè parlem l’idioma universal del voler-se entendre.
I, qui em coneix, sap que sóc molt folklòrica, que m’encanta cantar (en aquesta sala, per cert, que avui ens acull), ballar o escoltar música tradicional: ja sigui una jota (la dansa genuïna de la Catalunya Nova, i no la sardana com alguns ens volen fer creure), una bulería o un fandango, o una dansa africana. L’idioma de la cultura, tal com l’entenem des del PSC, és la llengua de la cohesió, de la integració. Això és ser d’esquerres. Què s’està fent en matèria de cultura des d’aquest ajuntament i des de la Generalitat? Bé, no tinc tant de temps per explicar-ho, però ho resumiré amb un verb: “oblidar”. La cultura és un dels grans motors econòmics que s’estan deixant morir, oblidat en el bagul dels records. El PSC hem defensat, defensem i defensarem la cultura, la catalana, per suposat, però també totes aquelles expressions culturals que conviuen amb nosaltres.
I deia, també, que sóc profundament internacional i europeista. És cert que s’han de polir moltes coses per fer de la Unió Europa els Estats Units d’Europa, sobretot perquè els seus dirigents han fet polítiques neoliberals i no pas socialdemòcrates. Però ha de ser un estament supranacional que legisli, per exemple, també en matèria de política lingüística.
Potser aleshores la llengua deixarà de ser un instrument polític, i passarà a ser realment un instrument de comunicació. Això també és ser d’esquerres.Sóc d’esquerres, sóc dona i sóc jove. Tinc 30 anys i tres mesos. Fa dotze anys vaig començar a estudiar la carrera universitària com molts dels meus companys: treballant els estius i els caps de setmana per poder-me-la pagar.
Amics i amigues, ara això no ho podria fer: no només perquè potser no trobaria cap feina a hores, sinó perquè no em podria pagar el 66% més de les taxes. I potser tampoc no podria estudiar Formació Professional. I els meus pares haurien de tornar a pagar l’escola bressol, tal com ja van fer fa més de 25 anys i que els governs progressistes havíem canviat. Però, què passa també en sanitat? Fins i tot el Govern d’Artur Mas es nega a fer marxa enrere amb l’euro per recepta. Recordo que les retallades en sanitat, educació i serveis socials van començar un any abans a Catalunya.
En això és el que volem ser els primers? Jo vull un país pioner en recerca i innovació tecnològica, en energies renovables, en uns serveis públics gratuïts i de qualitat. No vull un país dependent de les almoines que la gent rica ens vulgui donar. El fet que hi hagi una minoria privilegiada no compensa ni excusa la situació de discriminació en què viu la resta. Vull un país en què els seus habitants siguin autosuficients i no pas autòmats. Això és ser d’esquerres.
I, per últim, sóc dona. De fet, és el que primer vaig ser i és el que primer vaig notar. Fa 25 o 30 anys ser dona volia dir tenir la vida més encasellada, dirigida, si més no; i hi estem tornant. Simone de Beauvoir deia que “mitjançant el treball ha estat com la dona ha pogut franquejar la distància que la separa de l’home. El treball és l’únic que li pot garantir una llibertat completa”. La crisi ens està afectant primordialment i no s’està fent absolutament res.
Els socialistes vam ser pioners en l’impuls de mesures d’igualtat en el treball, on són? On són les campanyes per eradicar la violència masclista i de gènere? On són les bonificacions per maternitat a les empreses? On són les polítiques de conciliació laboral i familiar? On són les polítiques per solucionar la bretxa salarial? Jo no les veig, estan, com la cultura, oblidades al bagul dels records. Qui de vosaltres no coneix cap exemple de dona que s’ha hagut de tornar a quedar a casa perquè “treballar no li surt a compte”, en els casos que hagi trobat feina? Amigues i amics, avui fa 37 anys que va morir el dictador i les tres ces que volem potenciar els socialistes són conciliació, cohesió i capacitat. Malgrat que per sort jo no em puc fer la idea de com es van viure aquells temps, molts de vosaltres, homes i dones, vau ser testimonis de la falta de llibertat i d’independència pel que fa a l’expressió i a les idees.
En això hem de ser independents? En idees i en llibertat d’expressió? On són els grans avenços en sanitat, educació, serveis socials, pensions que es van fer durant els anys 80, i que s’han de continuar millorant? No podem permetre que els partits de dretes se’ls carreguin amagats sota una bandera i uns símbols que són de tothom, no només d’uns quants. La setmana passada l’exministre Ángel Gabilondo ens va deixar un gran llegat en forma de paraules i m’agradaria compartir una frase: “No hi ha igualtat, sense llibertat ni solidaritat”.
Companyes i companys, sóc dona, sóc jove i sóc d’esquerres. Paraules com justícia social, igualtat d’oportunitats, treballar amb i per als altres, conciliació, acord i, en definitiva, compromís, il·lusió i empenta en aquesta ciutat, la ciutat de Reus, el meu poble, són les meves premisses per estar aquest vespre amb tots vosaltres. Per aquest motiu us demano que el proper dia 25 de novembre voteu el Partit dels Socialistes de Catalunya, perquè és el partit de les dones, dels joves i de l’esquerra.Vull acabar la meva intervenció amb una estrofa de El poble, del gran poeta Miquel Martí i Pol. El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu,és la meva petita mort i la vostra petita mort. El poble és el conjunt del nostre esforçi de la nostra veu i de la nostra petita mort. El poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. VISCA
CATALUNYA! VISCA EL SOCIALISME