Em fa una mica de ràbia, per no dir una altra cosa, quan m’adono que entre una part important de la gent amb qui puc compartir coses, determinades actituds es produeixen només si abans les han iniciades o beneïdes en un país, no precisament situat nord enllà, sinó molt cap a ponent, més enllà de l’Atlàntic. Alguna de la nostra gent, per exemple, ha reaccionat amb lògica irritació quan ha vist escenes de violència policial en aquell país ultramarí, com si escenes de semblant violència no es produissin en països de més cap ací. L’episodi que ha desencadenat aquests fets ha estat una evident mostra de racisme i aquí també hem volgut demostrar que en som contraris. En aquell país, per evidenciar que la societat d’ara és autènticament antiracista, com ha de ser, s’han volgut censurar, arraconar o marcar algunes pel·lícules i llibres: Endut pel vent, de Victor Fleming, Matar un rossinyol, de Harper Lee, i Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain. Pel·lícules i llibres en què els escarnits o menystinguts són negres, en un país en què l’esport nacional era matar indis fins al punt que van crear-ne tot un gènere cinematogràfic. Sembla que ningú no s’ha queixat d’aquestes pel·lícules.
Hi ha un debat encès sobre si, en nom d’una suposada correcció política, es poden destruir, censurar, allunyar del públic algunes obres d’art que no responen a la visió que avui tenim del món i les relacions humanes. Els que avui apunten en aquesta direcció, no trigaran a trobar evidències racistes, masclistes, misògines, homòfobes o (aquí els resultats poden ser devastadors) antidemocràtiques en, posem per exemple, Faulkner, Shakespeare, Homer… o la Bíblia! I què farem amb el nostre Tirant lo Blanc que se’n va anar a matar infidels a Orient?
Entre nosaltres, pel que llegeixo, la fórmula que han escollit alguns defensors de la igualtat entre les persones (encomiable empresa) ha estat l’enderrocament d’estàtues. La que ha concitat més atenció ha estat la barcelonina de Colom, aquella que, quan érem petits i anàvem a la capital, ens deien que no deixéssim de veure. No som originals tampoc en això. Abans ja han patit atacs les estàtues colombines de Boston, Richmond o Miami. Colom ha tingut una certa mala sort. Ja ho va tenir complicat en vida, fins al punt que de poc que no sucumbeix en la seva empresa oceànica. Després va tenir el dubtós privilegi que alguns que anaven necessitats d’herois, el van encimbellar a la categoria de “gran descobridor”, cosa que ell no pretenia, i el van escollir com a símbol de la Hispanitat, un concepte que ell ni tan sols va arribar a conèixer. Després, uns altres caps calents de signe aparentment oposat als anteriors se’l van apropiar descaradament, tergiversant la història. Ara, hi ha qui el fa responsable de totes les matances que els Hernán Cortés, Pizarro i altres feristeles van anar perpetrant en nom de la cristiandat, que emparava les ganes d’enriquir-se de les monarquies europees. En lloc d’enderrocar estàtues d’un navegant, per què no es dediquen a apuntar als reis i papes que van organitzar, finançar i beneir aquelles gestes?
Estàtua que corona el monument a Colom al capdavall de les Rambles de Barcelona
Que Colom sigui el bóc expiatori de les ganes d’exhibir progressisme ho trobo trist, reacció pròpia d’algú que actua per imitació sense la reflexió necessària. Si l’estàtua de Colom tingués la dissort d’anar a terra, què hauríem de fer amb el Roger de Llúria que presideix el Balcó del Mediterrani, a Tarragona? I el Jaume I o el Cid Campeador matamoros a València? I tot això, aquí, per què? Em temo que la frustració per no haver pogut carregar-se la gran creu del Valle de los Caídos, entre altres símbols reprovables, empeny a buscar-ne altres en principi més fàcils.
Monument a Roger de Llúria al capdamunt de la Rambla Nova de Tarragona.
Si alguns americans estan enfadats amb els colonitzadors europeus, el primer que haurien de fer és renunciar al seu nom, tant al del continent com al gentilici que se’n deriva, que prové d’un italià anomenat Amerigo Vespucci. I començar sentint una mica d’empatia cap a les veritables victimes d’aquell genocidi, els supervivents dels pobles precolombins, massacrats pels invasors, actualment reclosos en vergonyants reserves o, en alguns casos, com al Brasil, al caire de l’extermini.
(Una versió una mica més curta d’aquest article va ser publicada al setmanari La república, núm. 112, de l’11 al 17 de juliol de 2020, p. 38)