EL PACTE NACIONAL PER LA INDÚSTRIA

Tot i que algunes veus (potser interessades) parlen de què anem superant la crisi, la veritat és que amb la taxa d’atur que tenim actualment això no ho podem dir. El mes de juny a Catalunya, segons la darrera EPA publicada, teníem 660.000 persones aturades. A les comarques de Tarragona gairebé 84.000. Definitivament mentre tinguem aquestes dades no podem dir que ens n’hem sortit. I més si tenim en compte que el treball que es crea és més precari i de menor qualitat que la de fa uns anys.
Aquesta realitat prové d’una història recent, on el creixement econòmic es va fiar a un model que va apostar per uns sectors on els llocs de treball eren poc qualificats i que amb l’explosió de la crisi va portar al desastre a milers de persones.
Davant d’aquesta experiència, no podem repetir errors, i per tant, hem de donar una empenta a aquells sectors que generin llocs de treball de qualitat, estables, que comportin formació i retribucions dignes. Aquest sector és la indústria.
I si tenim el convenciment que la indústria és el sector que ens porta més i millors llocs de treball, hem de fer una aposta de país. I això vol dir fer polítiques per part del Govern perquè la indústria tingui les condicions adients pel seu desenvolupament.
I això li hem hagut de recordar al Govern. I li hem hagut de recordar per dues vegades. Al 2013 agents econòmics i socials van presentar el Pacte + Indústria, en el qual s’establien 138 propostes, elaborades des del consens de visions diferents de les entitats i organitzacions que hi van participar. Aquestes propostes s’encaminaven a definir les condicions adients per potenciar el sector industrial. Tot i això, des del 2013 al 2016 ben poca cosa s’ha fet. I la setmana passada el Parlament aprovava una proposta per instar al Govern a actuar en l’àmbit industrial. I això es pot fer de vàries maneres, però n’hi ha una que és bàsica: aportant-hi recursos. I aquí és on es veu la voluntat clara d’un Govern, i al nostre no se n’hi veu gaire: el pressupost dedicat a polítiques industrials ha baixat del 2010 al no-nat del 2016, un 80%.
A les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre, en els últims temps, el fenomen de la desindustrialització està prenent una dimensió preocupant. Anuncis com els d’ ERCROS, Covestro, o Bic Graphic, suposen la pèrdua de molts llocs de treball directes i indirectes, i la possibilitat que aquesta situació s’encomani a d’altres empreses.
Els i les socialistes, conscients d’aquesta situació, hem treballat directament en aquests casos, amb iniciatives parlamentàries al Parlament de Catalunya i també al Congrés dels Diputats, i fins i tot portant les preocupacions dels treballadors i treballadores al Parlament Europeu.
Però no només això, com que estem convençuts que cal ser proactius, ho hem estat. En l’acord a què va arribar el PSC amb el Govern de CIU al 2014, per tirar endavant el CRT (BCN World) hi havia també reflexats acords per treballar en favor de la indústria, perquè per als socialistes sempre ha estat una prioritat.
Com deia la nostra companya Alicia Romero durant el debat a la proposta de resolució que van presentar tots els grups parlamentaris del Pacte Nacional per la Indústria, no és cert que la millor política industrial és la que no existeix. La millor política industrial és la que es fa, la que destina recursos a I+D+I, la que busca adaptar la formació a les necessitats de les empreses, la que treballa per aconseguir un preu competitiu per l’energia, la que aposta per infraestructures que millorin la competitivitat de les empreses, la seva capacitat exportadora.
En definitiva, ens cal definir una política industrial valenta i decidida que ens ajudi a tenir una economia sòlida.