maremar

Caminava per un carrer de Terrassa, a migdia, tot fent temps per a una cita mèdica. Feia calor i he vist un racó a l’ombra, on hi havia dos bancs lliures. Que bé! podré reposar una estona, he pensat. Al cap d’uns moments veig que una senyora d’uns vuitanta anys llargs, molt prima, desvia el seu pas i vé cap a mi. També porta la mateixa intenció de seure a l’ombra? No,  es queda dreta al meu costat i, amb confiança, diu:

 – El meu home vol que m’engreixi! … I jo no puc menjar més perquè rebento!

 Jo l’escolto amb atenció i em limito a respondre: Ah, sí?

 -Diu que m’he d’engreixar, que estic molt prima. Clar! Ell em va conèixer grassa…

 La senyora acompanya les seves paraules amb tocs de mà sobre la meva espatlla, amb actitud confident. I segueix:

 – Jo sóc de M. La meva mare, que era parenta del comte d’Egara, tenia una minyona que s’emborratxava cada nit. La va tenir anys i panys perquè deia que li feia bé la feina! Oh! la meva mare… era molt especial. La meva germana posava injeccions a M. i la meva mare em va fer acompanyar-la. Em vaig enamorar bojament d’un tuberculós! La meva germana em deia: – No t’enamoris d’aquest noi perquè no et durarà gaire…

 Jo vaig assentint amb el cap; només puc dir alguna paraula de tant en tant. La senyora xerra seguit.

 – Al meu casament no va venir ningú de la meva família! Semblava un enterrament! No volien que em casés amb un tísic però jo n’estava molt enamorada. I el meu marit no m’ha tingut mai, mai més, res!

 – I el seu marit encara viu? pregunto jo, sorpresa.

 – Sí, ell viu i la meva germana és morta! Jo era un tro quan era jove! escrivia poesies a la gent. 

 Me’n recita alguna que no puc entendre però copso la intenció burleta del poema.

 – El meu marit sempre m’ha portat com una flor. Encara és ara que,  quan he de sortir de casa em diu: “No corris, vigila, vés poc a poc, no caiguis”. Vol que m’engreixi. Als ossos d’aquí darrere (i s’assenyala el cul) hi tinc blaus, de seca que estic. Vostè deu pensar: i què m’explica aquesta senyora? 

 Ben al contrari! intento dir-li. La seva espontanitat i confiança em mouen el màxim respecte i simpatia. Entenc que es tracta d’una parella ben feliç. Ho varen encertar de ple.

 – I la iaia? oh, la iaia… Es va casar amb dos homes, dos germans. Fins aquí és normal. Després se’n va anar a Mèxic amb un capellà! I allà el capellà va morir i ella va tornar aquí embarassada…

 Aquesta senyora m’està explicant una novel.la, real, viscuda, en un tres i no res! Jo segueixo amb força interès el relat.

 – Quan va tornar, el jutge de pau de M. li va dir: “Si ens casem jo podré donar nom al teu fill.” I es varen casar, i va néixer la meva mare!

 Quina història! I aquí la senyora, després de repetir-me l’anècdota de la minyona de la mare, que s’emborratxava, reprèn el seu camí tot dient:

 – Bé, m’en vaig a caminar, que el meu marit vol que m’engreixi!

 I jo, estranyada, li faig: “però, si camina no s’engreixarà!” I ella m’aclareix amb paraules mig dites, que ho fa per a païr i fer lloc a més aliments.

Llegeixo a la premsa, a posteriori, l’anunci de la celebració de la sisena Mostra d’Oficis Tradicionals, a la vila d’Ascó. Es preveu l’assistència d’uns seixanta artesans procedents de tot el país. Un bon espectacle, ben interessant de veure. Ara que ja s’ha esdevingut, espero que els visitants hàgin pogut descobrir i valorar la riquesa del treball artesanal.

En la nostra societat actual els productes ens arriben fets i embalats, i els trobem, normalment, al supermercat. No en sabem res del procés que segueixen per a arribar a ser allò que comprem. De fet, són el resultat d’una cadena de producció industrial. Gràcies a aquestes fires podem aprendre habilitats gairebé perdudes.

Un pensament que desseguida em ve al cap, associat al nom d’Ascó és la llarga i intensa lluita que el seu batlle Joan Carranza i el seu rector Mn. Redorat varen lliurar durant els anys 70, en contra de la instal.lació d’una central nuclear al poble i, en conseqüència, de l’energia nuclear en general. Varen recórrer pobles i pobles de Catalunya tot fent xerrades sobre els perills d’aquella energia i mostrant la bondat de les energies alternatives, respectuoses del medi ambient.

A Alemanya també va haver-hi gran protesta per la imminent instal.lació de diverses centrals. Per tot Europa corria un logo antinuclear on es veia un sol rialler i la llegenda: “Nuclears, no gràcies!”, escrita en les diverses llengües europees. N’hi havia en format d’adhesiu circular, d’uns 30 cm de diàmetre, que portàvem enganxat als cotxes. També n’hi havia de metàl.lics, d’uns 4 cm. per a portar agafat al jersei o camisa i uns altres de paper, per a enganxar en qualsevol lloc adient. En les manifestacioons es cridava: “Ascó, Vandellòs, goma dos”, com a sinònim d’explosivitat. Pensàvem que, tots plegats, guanyaríem la batalla però tristament no va ser així; les centrals es varen instal.lar i els anys ens han demostrat que hauria estat molt més interessant i saludable invertir en energies alternatives.

I ara ve la gran paradoxa: el batlle actual ha maldat per tal d’aconseguir la instal.lació d’un cementiri nuclear a Ascó! No ho puc entendre…