Lletraferit malparit

Amb uns companys universitaris hem realitzat aquesta setmana un treball molt relacionat amb la teoria del framing, paradigma que apareix en l’àmbit dels mitjans de comunicació a partir dels anys setanta del segle XX.

Aquesta teoria fa referència a l’emmarcament que fan els mitjans sobre les notícies i quina influència tenen aquests sobre la importància que li donin les persones. Aquest emmarcament denota la consideració que li dona cada mitjà a una situació concreta. Per a Gamson, els frames serveixen com a fars, que il·luminen determinats fets o els ignoren (Gamson, 1992: 125)[1]. Els receptors dels missatges de la premsa assumim aquests frames. Segons aquest mateix autor, quan menys utilitzi una persona llur experiència personal, el coneixement popular i recorri a menys fonts culturals més vulnerable esdevindrà vers els efectes dels enquadraments realitzats pels diversos mitjans.

Tot i la transcendència final clau de la figura del receptor, és evident que el paper dels mitjans i la manera com interpretin una notícia són claus pels moviments socials i polítics. El moviment social que no surt als mitjans de comunicació no existeix (la mateixa màxima que ha servit pels polítics des del segle passat, s'aplica ara als moviments socials)[2]. Ha passat això amb Tarragona Decideix?

Autors com Gaye Tuchman, també destaquen factors com les imatges o altres rutines professionals com a claus per fer que l’esdeveniment es destaqui o s’ignori. Aquesta màxima també ens servirà per interpretar la tasca del Diari.

Després d’una breu i poc professional introducció conceptual, disposem-nos ara a analitzar l’emmarcament que féu el Diari de Tarragona sobre el referèndum popular sobre la independència que es realitzà a la nostra ciutat el passat 17 d’octubre de 2010 i a extreure’n conclusions pròpies, que és el principal objectiu d'aquest article:

•   El dia anterior a la consulta, 16 d’octubre de 2010, el diari no duia cap notícia referent a l’esdeveniment. És evident, doncs, que no li donaven gens d’importància al succés.

• El mateix dia de la consulta, la portada no incloïa res al respecte. Dins del diari, en l’apartat tracta les notícies més destacades de Tarragona (solen ser les primeres pàgines), no en deia res. Tan sols apareixia un petit requadre situat a la dreta a la pàgina 26, en l'apartat dedicat a Catalunya.  El titular d'aquest ni tan sols feia referència al propi referèndum, sinó que es limitava a dir que “Carod-Rovira votará hoy”, identificant únicament a aquest personatge públic amb l'esdeveniment, que com hom sap (per mitjà dels estudis que van realitzant des del CIS) és un dels polítics més mal vistos per la població. Si hom llegia tot el desenvolupament de la notícia podia veure-hi el nombre de persones convocades a vot i el nom d'alguns barris sense seu electoral. La notícia no anava acompanyada de cap tipus d'imatge. Per suposat ja que ni tan sols es feia una crida a la mobilització i participació. És evident que se li estava donant un tractament de notícia poc transcendental pels lectors.

• Tanmateix, el dia posterior a la consulta: SORPRESA! Un dels titulars de la portada del 18 d’octubre de 2010 deia: “Pinchazo de la consulta independentista en Tarragona”. Així doncs, destacava com una de les notícies més importants de la jornada, mostrant una clara incoherència en el tractament del  succés, ja que els dies anteriors s’havia tractat la consulta com una notícia de “segona”. Encara mostrant més la transcendència que li donaven, la imatge de la portada mostrava Carod-Rovira, Sergi de los Ríos i Rosa Rossell. Es relacionava de nou el referèndum amb un partit polític en concret (ERC). Que en  la imatge tan sols apareguin polítics també mostra la intenció d’allunyar el succés de l’àmbit públic en general i centrar-lo tan sols en l’àmbit polític.

        http://www.diaridetarragona.com/portadas/DT181010G01.PDF

             A més, afegia a la pàgina 6, ara sí en secció Tarragona, una pàgina sencera

             dedicada a l'esdeveniment. Afegia fotografies, una notícia que destacava el baix

             percentatge i un article del regidor Sergi de los Ríos en defensa del dret a

             l'autodeterminació dels pobles.

Tot i que alguns encara poden tenir una visió objectivista del periodisme, cada mitjà ofereix la seva pròpia realitat mediatitzada. Tanmateix, el tractament de la notícia que ha realitzat el Diari de Tarragona ha mostrat, segons la meva humil opinió, una gran incoherència. No és lògic que un esdeveniment que pràcticament no s’ha cobert, al qual no se li ha donat cap transcendència, d’un dia per l’altre, esdevingui un dels titulars de la portada. Hauria estat el mateix l’enquadrament si els resultats de la consulta haguessin estat uns altres?

Potser, fins i tot, si els mitjans locals haguessin donat un tracte més digne i professional a la consulta el fracàs no hauria estat tan marcat.

Evidentment, no vull justificar el fracàs, la plataforma Tarragona Decideix haurà de fer (imagino que ja ho haurà fet) una reflexió sobre per quines raons la mobilització ha estat tan baixa. Tots els tarragonins, a nivell personal, hauríem de reflexionar sobre quin ha estat també el nostre paper.

Però és evident que els mitjans de comunicació, com a “quart poder”, també ha tingut quelcom a dir-hi. No trobeu?

_____________________________________________________________________________________

Vegeu:

 SÁBADA, Teresa. (2004). Enfoques periodísticos y marcos de participación política. Una aproximación conjunta a la teoría del encuadre. Págs. 65-76.

REDACCIÓ. Carod-Rovira votará hoy, Diari de Tarragona, p-26 (Catalunya). 17 d’octubre de 2010.

REDACCIÓ. “La consulta independentista vives u participación más baja en Tarragona”, Diari de Tarragona, p-6. 18 d’octubre de 2010.

 ______________________________________________________________________________________

La matinada de tal dia com avui, Lluís Companys i Jover era afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, per decisió d'un cínic "Consejo de Guerra", que el condemnà a mort per rebel·lió militar. Aquesta condemna era la carta que es treia habitualment de la màniga (no pas de la legalitat) la repressió franquista  durant els primers anys de postguerra per assassinar els líders polítics de la República, sense cap altre motiu que no fos la seva condició ideològica. Avui es compleixen 70 anys d’aquest acte d’injustícia.

Així doncs, aquell 15 d’octubre, l’honorable president moria amb els ulls al descobert, donant la cara als que l’afusellaven, i amb el cap ben alt, conscient que perdia la seva vida per una causa justa: la catalana. Ho feia també amb els peus descalços, en contacte amb la seva estimada terra. El seu últim crit fou “Per Catalunya!”.

Cal remarcar que, evidentment, abans d'esdevenir condemnat, havia estat torturat i humiliat per la policia franquista. Aquell calvari el passà a les cel·les de la Direcció General de Seguretat, a Madrid.

Companys fou el primer i únic president escollit de forma democràtica pel seu sobirà poble assassinat pel feixisme europeu, com així ho destaca Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, en el seu article publicat al número d’octubre.

Qualsevol persona o institució honesta i amb dos dits de front està capacitada per assegurar que aquella barbàrie -com tantes altres- atemptava contra la legalitat, la llibertat i la dignitat humana. Com és lògic, el règim franquista, com a institució, mai ho denuncià ni se’n penedí, tot i que personatges com Ramón Serrano Súñer, figura propera al general Franco, acceptessin anys després que aquelles condemnes havien estat un absurd. Va fer un pèl tard per denunciar-ho, concretament 40 anys tard, tot i que més val pensar en l’expressió castellana que diu más vale tarde que nunca.

El més dur és que les institucions democràtiques espanyoles, en més de trenta anys, no han  estat capacitades per a dignificar la història. Segons els estaments judicials actuals, Companys continua essent culpable dels actes pels quals se l’imputaren. Trist i humiliant, molt humiliant. L’Estat espanyol pateix d’una amnèsia històrica que l’impedeix mirar cap el futur polític amb garanties d’èxit. Viu encara ancorat en el passat franquista, no ha sabut o no ha volgut tancar les ferides Desenganyem-nos, Espanya encara es troba en període de transició. Fins que no siguem capaços d’afrontar la realitat del nostre passat recent i fem justícia per la dignitat de tots aquells que donaren la vida per una societat més lliure, aquesta terra no gaudirà d’una democràcia saludable.

Cal que tots els catalans ens sentim hereus de la lluita d’en Companys, basada principalment en la defensa del republicanisme, els drets dels obrers, la legitimitat sobre la propietat de la terra per aquell qui la treballa i la sobirania del poble català. Els catalans del segle XXI hem de tornar a sofrir, tornar a lluitar i tornar a vèncer, i la nostra primera lluita ha de consistir en fer justícia amb els assassinats del franquisme. Recuperar realment la nostra memòria col·lectiva. Sinó, la ignorància vers el passat ens continuarà impedint l’avenç cap al futur.

Vegeu: 

              Revista Sàpiens número 96 (octubre 2010).

              MARIA SÒRIA, Josep: Las últimas horas de Companys. Diari La Vanguardia, 14 octubre de 

              2010.

              FORN, Josep Maria (director). (1979). Companys, procés a Catalunya [Pel·lícula].

Vull aprofitar que, durant aquestes setmanes, els castells han esdevingut notícia d’actualitat per a parlar sobre algunes de les experiències i reflexions que m’ha aportat la pràctica castellera durant els darrers dos mesos. L'entrada a la Colla Jove Xiquets de Tarragona m'ha ofert una visió que abans no tenia dels castells, que m'enamora i que vull compartir amb tots vosaltres:

Aquell meu primer dia d'agost vaig començar a conèixer gent de la colla: els que em cauen de puta mare, els que saludo i prou, els que hauria preferit no conèixer mai, els que coneixo de vista però mai hi he parlat, etc. Vaig començar a formar les meves impressions i/o prejudicis sobre tots aquells que m'envoltaven (és inevitable que no es generin preconcepcions). Hi ha molta gent, i de tota mena, i això l'omple de riquesa. És evident que en una entitat amb tantes persones implicades tens l'oportunitat d'ampliar les teves relacions socials (cadascú al seu tempo) i generes un seguit d'opinions personals. Però el que em va sobtar i vull destacar fou que quan toca alçar el castell, tot tipus de diferència, prejudici sobre un altre individu desapareix i tothom esdevè una peça igual, una peça important. L'home fa l'escaleta a la dona; el neoliberal demana pit al comunista; el nadiu fa de falca al nouvingut; l'empresari és la crossa de l'obrer que està a l'atur; el banyut posa els peus al folre a sobre de l'home que feia l'amor amb la seva dona fa dues nits... no sé si m'explico. La colla castellera és una realitat formada per un gran nombre d'individus diferents que adquireixen una igualtat molt pura a l'hora de realitzar la seva construcció.

La meva conclusió personal és doncs que els castells ens presenten una microsocietat perfectament construida, on la igualtat és el valor cabdal. La jerarquia establerta (cap de colla, equip tècnic...) tan sols està formada per una sèrie d'òrgans molts simples , la finalitat exclusiva dels quals és garantir el màxim rendiment de cada individu per a una millora qualitativa del castell en global. A voltes, seria positiu que tots ens emmirallèssim en aquesta idea i intentèssim que les nostres relacions humanes, o fins i tot les nostres societats, capitalistes, extremadament materialistes, de competència ferotge, amb enormes desigualtats, infectades en excès de modes i prejudicis fossin una còpia el més perfecta possible d'aquestes idees genials que ens transmet el castell com són la solidaritat, la igualtat, la competència sana o la humilitat humana, entre d'altres.

També és interessant veure com els castells ens confirmen una vegada més l'empírica afirmació que els humans som animals interdependents, de naturalesa social, és a dir, tenim la necessitat d'establir xarxes de relació entre nosaltres mateixos. Ja us dic, la pràctica castellera n'és un exemple ben patent: l'individu sol no fa el castell, necessita de tot un seguit de persones més per a construir allò que es proposa. El lema que es coneix com a nacional de Suïssa de “uno para todos y todos para uno” assoleix la seva màxima. És collonut.

Aquests mesos m'han permès conèixer com tot una sèrie de valors socials que, en la vida quotidiana occidental ignorem quasi sempre, tenen una expressió molt pura en la tradició catalana castellera. Estic molt content d'aquest aprenentatge que m'ha ofert aquesta pràctica, i és per això que vull acabar aquest article homenatjant-la:

Visca els castells!

 font imatge: http://www.iberimage.com/fotos/2T041012.jpg

L'any 1851, l'escultor Bernat Verderol i Roig construïa, per encàrrec de l'Ajuntament, els Gegants Moros de Tarragona. Hom diu que representaven uns cortesans dels Cosroes, reialesa Persa. Però bé, el cert és que durant quasi cent quaranta anys representaren a la ciutat.

Fins a l'any 1985, en què es guardaren per motius tècnics i de mal estat, els gegants de Verderol passejaren pels nostres carrers i esdevingueren insigne de la ciutat. Resistiren a revoltes, dictadures, guerres i conflictivitats socials. És per això que podem afirmar que són un patrimoni valuosíssim de caràcter artísitc, cultural i històric. És més, estan carregats d’una profunda càrrega emocional col·lectiva, ja que són els gegants amb què ballaren i gaudiren els nostres germans, pares, tiets, avis, besavis, rebesavis....

Tanmateix, sembla ser que malauradament els nostres representants polítics mai han entès la importància i el significat d’aquests gegants per als tarragonins. Una vegada més, i sense tenir en compte el color polític, se situen a les antípodes del sentiment popular i del manteniment digne de la nostra riquesa cultural.

A partir de la seva “jubilació”, els gegants passaren a l'edifici de l'Antic Ajuntament, al carrer major. Allí es podriren de fàstic amb les humitats. Al cap d'un temps, foren mal guardats en el primer pis de l’Ajuntament de Tarragona i, amb una mica de sort, es podien veure des del pati Jaume I del nostre consistori. Ja hi hagueren alguns tarragonins melancòlics que mostraren el seu rebuig aleshores i que intentaren posar-se en contacte amb l’Ajuntament per a aconseguir un final menys trist per als Moros (en tinc constància). Res no s’aconseguí.

Amb l’arribada de l’esperada Casa de la Festa, hom podia esperar que els nostres antics gegants restarien més propers als nostres conciutadans. L’obertura d’un espai que pretenia dinamitzar i apropar la festa a tothom ho podia fer pensar. Però, de nou, no fou així.

No sé si porten allí des de l’obertura de l’espai, però puc afirmar amb plena certesa que des del juliol de 2008 resten darrere d’una cortina que hi ha en la sala on s’exposen els plafons explicatius sobre els balls del nostre Seguici Popular. I no és agosarat reivindicar també que ho fan en un estat tristament decrèpit, com es pot observar a les fotografies.

Potser des de les poltrones responen que s’estan restaurant o quelcom similar, però la realitat és que durant aquests dos anys que tants tarragonins curiosos els hem pogut veure darrere d’aquelles cortines blanques, no hi ha hagut cap millora.

Seria bonic i, sobretot, molt digne que l’any 2011, en què els Gegants Moros que féu Verderol compliran 160 anys, gaudissin d’una salut força més envejable que l’actual, i per què no, que estiguessin a la vista de tothom. Perquè és molt trist haver de capficar-se entre les cortines per veure allò que ens pertany a tots, i més en segons quines condicions.

Molts tarragonins estem farts d’aquesta situació i volem que es dignifiqui la seva figura d’una vegada per totes, per tot allò que representaren, representen i representaran sempre. Sembla paradoxal que es vulgui esdevenir capital de la cultura quan, a voltes, dóna la sensació, que en aquest àmbit tenim masses mancances i tasques a fer encara. I aquest homicidi, n’és una prova més. Però bé, tots sabem que la nostra és ciutat de projectes, no de realitats.

Potser ha arribat l’hora de canviar-ho.

Us deixo amb un conte que vaig escriure fa temps, el qual intenta reflectir el poc tarannà democràtic de la santíssima, invariable i perpètua Constitució espanyola, que trenta anys-dos després, continua encadenant persones i nacions.

I AL TERCER ANY RESSUCITÀ

El 20 de novembre de 1975, Arias Navarro, pronuncia, molt afectat, les següents paraules davant dels mitjans de comunicació:

- “Españoles, Franco ha muerto”.

Acte seguit, milers de catalans surten als carrers amb ampolles de cava a celebrar-ho. Podem afirmar que d’aqui nou mesos naixeran moltes criatures: la societat té motius per estar de celebració.

Tot indica que es produirà un gran canvi, i tothom està molt il·lusionat. Tanmateix, encara no són conscients que l’esdevenir no és gaire esperançador.

El 6 de desembre de 1978, la Llibertat, molt afectada, xiuxiueja a un nombrós grup de catalans que fan l’esmorzar al bar del poble:

- Catalans, Franco ha ressucitat!

És evident que les formacions polítiques no poden treballar unides a Madrid, perquè plantegen solucions diferents a la resolució del Contitucional.

Però el que cal destacar, mal que alguns manipuladors ho vulguin amagar, és que la societat civil catalana va demostrar el 10 de juliol que ja s’ha cansat del maltracte descarat de l’Estat Espanyol vers la nostra terra i els nostres drets.

Perquè ja no ens creiem (alguns mai hi hem cregut) les històries aquestes que ens trobem en un estat plurinacional, democràtic, amb territoris històrics respectats, on les seves llengües i cultures seran salvaguardades...

Voleu saber on ens trobem, grandiloqüent i mentider Zapatero?

Vostè ho sap millor que ningú, i els seus fillets del PSC també. Ens trobem en l’Espanya rància de sempre, la mateixa que fa tres-cents anys ens va ocupar a cop d’arma sota les ordres de Felip V, que fa més de cent anys va plorar l’alliberament de colònies explotades de les seves fronteres... en aquests anys d’ocupació, no han canviat tant com alguns han fet que sembli.

Perquè un Estat que té com a guia una Carta Magna desfassada, invariable, perpètua, inflexible i que legitimitza la defensa de la unitat espanyola a qualsevol preu, no pot ser considerat un estat democràtic.

El més important és que a la multitudinària manifestació de l’altre dia una part molt considerable dels assistents va demostrar que aquesta etapa ha de finalitzar, i que caldrà treballar per a construir un Estat Català: perquè si en 300 anys no han canviat, vol dir que no canviaran mai. El federalisme i aquest bon rotllet és un somni que mai es podrà fer realitat: s'ha acabat de demostrar. L’imperi on mai es ponia el Sol ha de morir definitivament, és l’hora que les seves últimes colònies s’emancipin. Però no serà fàcil.

L’any 1975 Francisco Franco moria en un llit tranquil·let... la mort d’Espanya no podrà ser tan plàcida com la d’aquell mal nascut: hem d’assassinar a Espanya.

S’ha acabat la fal·làcia del seny català, propi de la burgesia que tants cops ha venut els nostres drets per purs interessos econòmics.

L’assassinat és unilateral, no el pactarem amb els enemics, perquè mai arribarem a un acord. L’Estat Espanyol mai reconeixerà el dret a decidir democràticament del poble català sobre el seu futur. Així doncs, que cap traïdor s’agelloni a Madrid i ajudi al govern central a tirar endavant mesures per a rebre mínimes millores d’autogovern. No volem fer un pas endavant i dos enrere, ja no ens alimenten molles, com deia l’Ovidi.

El seny l’hem de llençar al contenidor de rebuig, i procurar que cap aprofitat l’intenti reciclar. És l’hora de la valentia, la lluita... ha arribat l’hora de les classes populars. D’aquestes mateixes que encetaren un seguit de consultes per a la independència, en una mostra de pedagogia democràtica (que s’emmerdà quan van posar-hi massa mà les formacions polítiques). Les mateixes que mostraren ara farà tres anys que molts catalans no creiem en aquesta monarquia imposada per un dictador feixista.

Desenganyem-nos, els ninots de la foto del 10 de juliol no ens solucionaran res.

Nosaltres som els qui hem de lluitar, si n'estem convençuts, per la llibertat de la nostra terra, perquè aquesta opció serà l’única que ens garantirà la vida de la nostra cultura, la nostra llengua... (és prou demostrable que les llengües sense Estat, en el món globalitzat en el què vivim, tenen els dies comptats). Perquè si Espanya no ens respecta i pretén esborrar-nos del mapa, la nostra pròpia defensa és legitimitzada, així com ho fou la de Cuba, Filipines i la d’altres nacions que foren esclaves de l’imperialisme.

Lluitem per a que d’aqui tres o més generacions, les parelles encara es dediquin un “t’estimo”, i recordin com una simple anècdota la lluita de tants catalans per a construir un Estat emancipat de l’Espanya profunda, encara esclava de la mentalitat imperialista de Felip II.

El després del 10 de juliol només té un nom: independència.

Les modes solen influenciar força les nostres vides, ens agradi o no. És més, sembla que cada cop el món és més fals, més aparença... i prou. Fins i tot el món dels que van en contra de com s’organitza tot plegat avui dia.

Seria bonic allunyar-se de totes aquestes barreres físiques que ens provoquen prejudicis sobre les altres persones. La vida ha d’esdevenir una constant dialèctica vers el dogmatisme, en la qual hem d’intentar sortir vencedors, i poder hissar així, als quatre vents, la bandera de la llibertat i la felicitat humana.

Quan ets conscient de la teva voluntat i t’inicies en aquesta lluita, intentes associar-te amb d’altres semblants que tenen les mateixes inquietuds per a guanyar força i intentar que el canvi de mentalitat no sigui tan sols individual, sinó social. Creus en el somni.

La llàstima és que, quan comences a sovintejar col·lectius alternatius, sovintment amb etiqueta d’antisistema, et prens una decepció.

Te n’adones que aquests moviments que pretenen transformar la societat, formar persones crítiques i destruir dogmes i prejudicis (o aquest sembla ser el seu discurs) tenen una mena de malaltia autoimmunològica, i la seva gent és més dogmàtica, més hipòcrita, més sectària, té més prejudicis i s’influencia més per les modes que qualsevol persona de carrer (segons ells, infectada per la moral predominant).

Durant la teva etapa militant et fas un fart de sentir crítiques infantiloides al capitalisme. Persones que rebutgen fer sopars al McDonalds per principis però dinen al Viena. Persones que rebutgen productes Coca-Cola, però que de nit van amb l’Estrella. Persones que et critiquen per comprar-te un Ralph Lauren i es deixen un ronyó en un polo Fred Perry. Persones que et foten un discurs que les drogues alienen les masses mentrestant es lien un porro. Persones que defensen un esperit crític i l'únic que saben fer és parafrasejar Lenin.

Tot són penosos principis que et fan ésser més ben o mal vist a la tribu. Prejudicis estúpids que fan que et miris millor el del Fred Perry que el del Ralph Lauren, perquè ens entenguem. TOT és pura moda, que acaba imposant-se en la nostra ment i després, per molt que no sembli, és difícil de destruir. Però aquesta ha de ser la nostra tasca, si realment volem esdevenir ments lliures i crítiques.

Sembla que no tinguin en compte que quan s’hipotequen, estan col·laborant amb el capitalisme, quan compren Quechua, estan col·laborant amb el capitalisme... en definitiva, quan neixen, ja són una part més del perfecte engranatge del sistema capitalista, un joc en el qual estàs obligat a participar des del moment en que ets algú.

Si haguessin de ser coherents amb el discurs, del que podríem anomenar l’hipòcrita anti-tot, el millor seria que se n’anessin a la muntanya a cagar amb les vaquetes i a autogestionar-se de forma totalment alienada al sistema. Però realment poca gent vol allunyar-se de la civilització.

El que realment cal fer, és treballar des de dins, assumint determinades contradiccions, per a intentar canviar les coses (si aquesta és la nostra voluntat).

Tenen una visió que es troba lluny del que hauria d’esdevenir per a persones que realment han destruït veritats i prejudicis... que la gent vesteixi com vulgui, i sobretot, perquè li agrada anar així. Evitem deixar-nos portar per modes i intents d’acceptació per part de grups. Siguem nosaltres mateixos, amb els nostres gustos i la nostra pròpia personalitat.

Cal que portem xiruques perquè ens agraden, no per caure millor als de l’assemblea.. i sobretot, allunyem-nos d’aquests pseudoaxiomes que regnen en el món de l’antisistema.

El més coherent que podem fer és allunyar-nos d’aquests discursos de parvularii intentar tenir una visió més completa de tot el que ens envolta, respectant una mica més la llibertat individual i allunyant-nos de modes.

Aquest esperit ens conduïrà a l’autèntica llibertat.

Ja s'ha encetat el Mundial de Sud-Àfrica 2010. Aquesta competició provocarà que, durant més d'un mes, la preocupació vital de la societat espanyola ja no sigui la vida de personatges pintorescos de programes que realitzen periodisme de serietat i qualitat (bonic recurs és la ironia).

Deguda la importància nacional de l’esdeveniment, els futbolistes proletaris de la selecció rebran una prima força sucosa de l'Estat si tornen a casa amb la copa  (tot amb fons públics, evidentment).

Ara mateix, la felicitat de tots depèn de si Espanya guanya el Mundial.

Si aquesta sembla ser la inquietud social amb més trascendència, podem arribar a dues conclusions ben diferents: o el funcionament de l'Estat i el benestar social estan garantits i estem molt a prop de l’utopia o tenim un problema de valors i ens trobem en una societat malalta, deshumanitzada pels valors del Capital.

• Si tenim en compte que el fantàstic ordre mundial coixeja i que estem patint una forta crisi mundial que està provocant cefalees als petitburgesos convencionals de les boniques societats avançades i més fam a la classe obrera: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

• Si parem atenció sobre l'Estat espanyol, on hi ha més de quatre milions d’aturats i un elevadíssim índex de corrupció política: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

• Si observem com la nostra ciutadania nihilista resta quieta davant qualsevol tipus de mesura política, per molt injusta que sigui, i tan sols té com a preocupació nacional la ridícula premsa rosa i el futbol: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

La gent ja no surt al carrer; la gent ja no protesta; ja no reivindica; ja no lluita pels seus drets.

El proïsme i l’esperit crític han estat brutalment assassinats i en les ments de les persones ara tan sols regna l’egoïsme i el conformisme.

Tanmateix, sembla evident que si això ha esdevingut així no ha estat pas per atzar. Algú ha estat còmplice de l’assassinat de la humanitat... han estat aquells qui governen, aquells que han preferit una societat maquinitzada davant d'una societat humanitzada, que han preferit educar futures màquines, abans que futures persones...

...aquells qui han fet que les foteses nacionals, com el mundial de futbol o la vida pública d’estúpids que surten per televisió ensucrats, es converteixin en qüestió nacional i preocupacions vertaderament trascendentals, com la crisi econòmica, la corrupció política, la separació de poders o la construcció d’una autèntica societat democràtica esdevinguin les foteses nacionals.

Avui dia, preocupacions i foteses s'intercanvien els papers en una societat que sembla tenir una patologia ja incurable.

La pròpia societat i els seus valors deshumanitzats, clarament condicionats per interessos econòmics, han estat els que han conduït el jovent a la indiferència.

A què es deu aquesta greu patologia social?

- A subordinar la formació de persones als interessos del capital i de les empreses privades, a les quals els hi interessa més la construcció d’un ensenyament purament tècnic per a obtenir un millor rendiment productiu. Per a perpetuar l’estabilitat del seu ordre i la supervivència de les seves poltrones aburgesades, els polítics han decidit ser còmplices dels interessos lucratius dels qui exploten persones, conduint així l’ensenyament a una mera preparació per al treball.

Després, aquests assassins de la llibertat i del coneixement, són els mateixos que fan discursos buits de credibilitat on parlen de justícia social, educació per a la llibertat, igualtat i mil meravelles més.

Tot i la gran hipocresia que cometen a diari aquesta colla d’aprofitats, vividors grandiloqüents, el jovent no respon. Aquest ha estat educat sota la ideologia de la no-ideologia, i ha interioritzat durant la seva socialització a l’escola valors que s’accepten com a axiomes indestructibles (la democràcia és fantàstica, la globalització és un agermanament cultural...). No ha esdevingut crític, no s’ha questionat res, i s’ha tornat dòcil, molt dòcil.

Serà difícil veure un altre maig del 68, precisament perquè la meitat d’aquells joves amb esperit de lluita han estat després els còmplices creadors de persones acrítiques, per a poder continuar donant vida a aquest sistema perjudicial per a la salut de la llibertat, la igualtat i la humanitat.

Ens estem condemnant, cada vegada més, a la formació de ments vegetatives, únicament necessàries per a produir i obeir.