El "cas Companys" i l'amnèsia històrica
Oct
2010
12:10
La
matinada de tal dia com avui, Lluís Companys i Jover era afusellat al
fossar de
Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, per decisió d'un cínic "Consejo de Guerra", que el
condemnà a mort per rebel·lió militar. Aquesta condemna era la carta que
es
treia habitualment de la màniga (no pas de la legalitat) la repressió
franquista durant els primers anys de postguerra per assassinar els
líders polítics de
Així doncs, aquell 15 d’octubre, l’honorable president moria amb els ulls al descobert, donant la cara als que l’afusellaven, i amb el cap ben alt, conscient que perdia la seva vida per una causa justa: la catalana. Ho feia també amb els peus descalços, en contacte amb la seva estimada terra. El seu últim crit fou “Per Catalunya!”.
Cal remarcar que, evidentment, abans
d'esdevenir
condemnat, havia estat torturat i humiliat per la policia franquista.
Aquell
calvari el passà a les cel·les de
Companys fou el primer i únic president escollit de forma democràtica pel seu sobirà poble assassinat pel feixisme europeu, com així ho destaca Jordi Creus, director de la revista Sàpiens, en el seu article publicat al número d’octubre.
Qualsevol persona o institució honesta i amb dos dits de front està capacitada per assegurar que aquella barbàrie -com tantes altres- atemptava contra la legalitat, la llibertat i la dignitat humana. Com és lògic, el règim franquista, com a institució, mai ho denuncià ni se’n penedí, tot i que personatges com Ramón Serrano Súñer, figura propera al general Franco, acceptessin anys després que aquelles condemnes havien estat un absurd. Va fer un pèl tard per denunciar-ho, concretament 40 anys tard, tot i que més val pensar en l’expressió castellana que diu más vale tarde que nunca.
El més dur és que les institucions democràtiques espanyoles, en més de trenta anys, no han estat capacitades per a dignificar la història. Segons els estaments judicials actuals, Companys continua essent culpable dels actes pels quals se l’imputaren. Trist i humiliant, molt humiliant. L’Estat espanyol pateix d’una amnèsia històrica que l’impedeix mirar cap el futur polític amb garanties d’èxit. Viu encara ancorat en el passat franquista, no ha sabut o no ha volgut tancar les ferides Desenganyem-nos, Espanya encara es troba en període de transició. Fins que no siguem capaços d’afrontar la realitat del nostre passat recent i fem justícia per la dignitat de tots aquells que donaren la vida per una societat més lliure, aquesta terra no gaudirà d’una democràcia saludable.
Cal que tots els catalans ens sentim hereus de la lluita d’en Companys, basada principalment en la defensa del republicanisme, els drets dels obrers, la legitimitat sobre la propietat de la terra per aquell qui la treballa i la sobirania del poble català. Els catalans del segle XXI hem de tornar a sofrir, tornar a lluitar i tornar a vèncer, i la nostra primera lluita ha de consistir en fer justícia amb els assassinats del franquisme. Recuperar realment la nostra memòria col·lectiva. Sinó, la ignorància vers el passat ens continuarà impedint l’avenç cap al futur.
Vegeu:
Revista Sàpiens número 96 (octubre 2010).
MARIA
SÒRIA, Josep: Las últimas horas de
Companys. Diari
2010.
FORN, Josep Maria (director). (1979). Companys,
procés a Catalunya [Pel·lícula].