Sóc un tarragoní nascut a València, al que molta gent anomena “eljoanruiz” així tot seguit i habitualment, quan m’ho diuen afegeixo “icarbonell“, al que li agrada fer arrossos i fideus, o qualsevol altra cosa els dies festius. Fer melmelades i pastissos, tenir un petit hort, tenir cura dels rosers de Cala Roser de l’Argentera (també hi ha gent que m’anomena el Joan de la Roser) i xerrar, però sobre tot escoltar els altres.
El candidat del PSC Joan Ruiz
M’encanta la Història i també la Geografia. De fet en un mapa mut puc posar el nom a cada un dels estats delsEEUU, o dels d’Austràlia o la República Sud-africana. O posar els límits dels idiomes que es parlen a Alemanya.
A Madrid m’encanta dir que sóc de Tarragona, la ciutat amb la Rambla més llarga i el mirador més espectacular sobre el Mediterrani, al Passeig de les Palmeres, on, per cert, la meva família en té una i una placa que ho testimonia.
visto desde ‘El Retrovisor’
Hace 32 años que arrastra su sombra por el PSC y sobreviviendo políticamente a todos sus compañeros de generación. Dicen de él que dentro del aparato del Partido es capaz de atravesar paredes sin abrir una sola puerta. Es laborioso, meticuloso, cuidadoso, opaco y translúcido a la vez, conspicuamente borgiano, silente y mordaz.
Está al cargo de la carpintería de ataúdes políticos en villa sociata; sin hacer apenas ruido, le toma las medidas al más feliz y en un plis plas le están oficiando misa (laica) de caídos por la causa del Partido – o a causa del Partido, pero eso queda entre nuestro Joan y un servidor-.
