El bloc del Joan Ruiz

Era auster fins a l'extrem de portar-se l'esmorzar de casa per menjar-se'l al despatx

Fa 4 anys que la ciutat va retre un merescut homenatge a Josep M. Recasens, lliurant-li el títol de Fill Predilecte de Tarragona. Arran d’aquell emotiu acte vaig escriure un article que havia oblidat i amb el qual he topat la tarda d’aquest dia 6 buscat a Internet referències del nostre primer alcalde de la democràcia. Portava per títol Josep M. Recasens i Comes – Alcalde Constitu- cional de Tarragona.

L’escrit era una enumeració de records, de com al ser elegit alcalde es va trobar Recasens la ciutat, del que va arribar a fer i també de les seves prioritats. Les prioritats d’un home sortit de les classes més humils, cosa que no només no va oblidar mai sinó del que estava força orgullós.

Ara, rellegint-lo, he pensat que era un article amb una greu mancança perquè tot i que portava al títol el nom de Recasens, la veritat és que pràcticament no parlava d’ell. D’aquí aquesta segona part per intentar afegir el que en aquell escrit faltava.

Vaig tenir ocasió de poder-lo conèixer bé en el temps que vaig ser el seu secretari particular després que ho havia estat l’amic i company Joan M. Abelló. Tenia clar que era el poble, en especial les capes populars, qui l’havia fet alcalde amb els seus vots i qui havia de ser protagonista, no ell. Per això es negava rotundament que el seu nom figurés a les plaques d’inauguració. Quan, un dissabte, a la remodelació del tram de la Rambla que acabava a la Font del Centenari el va llegir a la placa de pedra, abans d’acabar l’acte ja havia ordenat treure-la. Va ser el primer que va fer la brigada dilluns al matí.

Va exercir, sempre, les seves responsabilitats amb un grau d’exigència difícil de superar. Era dels qui arribava el primer i marxava l’últim. Dels qui repassava ell mateix els comptes una vegada i una altra abans d’aprovar un pressupost. Visitava les obres que feia l’Ajuntament com a mínim els dissabtes. Es negava a gastar diners en inauguracions o anuncis o corregia els seus discursos canviant el que fos fins l’últim moment, amb la Montse sempre disposada a tornar-los a escriure a màquina. En qualsevol cosa que feia, hi posava passió.

Era auster fins a l’extrem de portar l’entrepà, preparat a casa, per esmorzar al mateix despatx de l’ajuntament, amb un got de vi de la seva ampolla que guardava, crec recordar, al costat del televisor.

Recasens podia treure els colors a qualsevol regidor o discutir amb ell per qualsevol raó, però davant dels altres no el deixava sol i la seva sinceritat va ser sempre proverbial, arribant a posar-lo en més d’un compromís, perquè «deia el que pensava». I era honrat i honest sense cap mena de concessió.

Va ser alcalde 10 anys, fins que una fosca moció de censura va obrir a l’Ajuntament un llarg període de característiques radicalment diferents a la seva manera de ser i actuar. D’aquell 17 d’agost de 1989, dia de la moció de censura a què es va arribar després d’una campanya de falsedats i calúmnies, han passat ja anys. La història posterior, de vegades amb lentitud, està posant cadascú al seu lloc.

Recasens al seu voltant va crear escola. Així que tot i que és veritat que ara aquests dies ens acomiadem del company de partit, amb qui ja no discutirem del futur de com ha de ser la ciutat o el nostre país, i que també ens acomiadem de l’amic, amb qui ja no xerrarem o discutirem o intercanviarem idees ni esmorzarem com fèiem d’altres temps aquelles arengades amb fesols i tomàquet de dissabte al Tòful, en canvi no ens podrem acomiadar mai del mestre, perquè la seva influència, la seva petjada en molts de nosaltres va ser molt forta i perdurarà

publicat a

 i també a