El bloc del Joan Ruiz

Un  grapat d’associacions de veïns, dels barris de Tarragona, organitzen al llarg d’aquest juliol sopars a la fresca. O sigui que et prepares un entrepà, una ensalada, i per exemple et portes uns pastissets i alguna beguda i amb un grup d’amics, o amb la família o amb veïns t’instal·les en alguna de les taules que l’associació lloga. Normalment ocupen l’asfalt del carrer importants, o el passeig més ample, o el parc que hi ha al barri.

Quan vaig a un d’aquest sopars, primer estic una estona a la taula on sopen els regidors de l’ajuntament i després vaig per la resta de taules saludant i xerrant amb qui trobo. Ara torno del de la Floresta, on no he trobat la taula dels regidors, (les taules estaven al passeig que hi ha entre dos blocs paral·lels entre ells i amb la carretera), així que he mirat entre les taules fins que he trobat la del President de l’associació de veïns. L’Antonio m’ha explicar que no havien convidat a “cap polític”, es referia als regidors, degut a “un malentès” relacionat amb les subvencions que reben les associacions de Veïns.

Total que m’he buscat una cadira, m’he assegut a la taula del Antonio i hem acabat parlant, discutint, opinant dels “privilegis” dels polítics.

Per enèsima vegada he acabat explicant que tot això de la pensió màxima, només amb 7 anys de ser diputat no és veritat. La veritat és que és molt difícil lluitar contra les llegendes urbanes.