AIXÒ DEL FACEBOOK (publicat a totarragona.cat el 15 de desembre)
Joan Ruiz
Diputat Congrés PSC
Ja fa força mesos que l’amic Xavi em va fer un Facebook. No vaig fer gaire cas, per aquelles dates ja tenia prou en entendre el que era un Bloc, i només em faltava posar-me, com es diu en castellà “en otro jardín”.
El cas és que anava rebent, a la meva adreça electrònica de tinet, de quan en quan, sol•licituds per a que em fes “amic” fent servir “facebook”. A mesura que passava el temps cada vegada amb mes freqüència. Cal dir que algunes d’elles procedien de persones que, encara ara, no soc capaç de saber qui son. Jo, “erre que erre”, en mantenia ferm sense voler-me incorporar a aquesta modernitat.
Tot això es va acabar quan, un bon dia, vaig rebre una sol•licitud a la que no podia dir que no. Era de la meva filla.
Que podia fer ? no cal ni dir-ho. Vaig donar un pas endavant i em vaig trobar amb el meu “perfil” naturalment sense fotografia, amb totes les sol•licituds que, a través dels mesos, havia anat rebent i la major part de les quals vaig acceptar. I llavors es va obrir un món nou, un mon que no existeix físicament ¿no? però que és real. On vaig trobar amics i coneguts, d’alguns dels quals no tenia notícia feia anys. I d’altres que pel carrer pràcticament no em saluden i sol•licitaven la meva amistat ???. I amics i amigues de tota la vida que em preguntaven, ara, si volia ser amic seu.
Poc a poc he anat descobrint que es podien penjar fotografies, escrits llarguíssims, comentaris curts, que te incorporat una mena de “messenger”, que pots entrar a la pàgina de qualsevol altre, escriure el que em sembli, tafanejar per tot arreu. i un llarga llista de “prestacions” que he anat trobant.
I t’assabentes, en directe, de baralles de família, assemblees i reunions de tot tipus, que aquest “amic” ara surt amb l’altra, presentacions de llibres, o que algú ha estat de festa i et pots fer idea de com va anar per les fotos que penja. Cada dia el programa et diu qui fa anys, qui organitza un sopar, si està recollint taronges, si està de viatge per Gènova, o s’està al sofà,
Aquí, a Tarragona, es donen d’alta a “facebook” cada dia un bon grapat de tarragonins i tarragonines, ja deuen ser milers els que estem connectats. Al seu pas, victoriós, van quedant a l’oblit, en desús, o desapareixen pàgines-web, Bloggs, Messangers, Emails, Fotologs.
Et trobes al nostre alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, del que qualsevol tarragoní, pot saber que fa (en temps real), inaugurant un servei, fent una reunió de treball, anant a un partit de basquet.
Des d’aquell primer pas endavant, que vaig fer fa una mica mes d’un mes, he anat pensat a que condueix tot això. De vegades imagino, com em va venir al cap dilluns a la tarda, passejant per la Rambla a l’alçada del Moto, a tothom a casa, davant de l’ordinador, tafanejant el que tothom fa i xerrant, per escrit, amb i la Rambla i les seves cafeteries buides.
Però com en un somni em vaig despertar, una mica mes enllà, a l’arribar a les paradetes. Hi havia força gent, com jo, tafanejant-les. Al mateix semàfor em vaig trobar a un conegut amb qui vaig parlar una estona. O sigui que el contacte personal continua, tot i que cal dir que, quan ens varem acomiadar, després de dir adéu es va girar i va afegir “escolta Joan, estàs en això del facebook”
El cas és que anava rebent, a la meva adreça electrònica de tinet, de quan en quan, sol•licituds per a que em fes “amic” fent servir “facebook”. A mesura que passava el temps cada vegada amb mes freqüència. Cal dir que algunes d’elles procedien de persones que, encara ara, no soc capaç de saber qui son. Jo, “erre que erre”, en mantenia ferm sense voler-me incorporar a aquesta modernitat.
Tot això es va acabar quan, un bon dia, vaig rebre una sol•licitud a la que no podia dir que no. Era de la meva filla.
Que podia fer ? no cal ni dir-ho. Vaig donar un pas endavant i em vaig trobar amb el meu “perfil” naturalment sense fotografia, amb totes les sol•licituds que, a través dels mesos, havia anat rebent i la major part de les quals vaig acceptar. I llavors es va obrir un món nou, un mon que no existeix físicament ¿no? però que és real. On vaig trobar amics i coneguts, d’alguns dels quals no tenia notícia feia anys. I d’altres que pel carrer pràcticament no em saluden i sol•licitaven la meva amistat ???. I amics i amigues de tota la vida que em preguntaven, ara, si volia ser amic seu.
Poc a poc he anat descobrint que es podien penjar fotografies, escrits llarguíssims, comentaris curts, que te incorporat una mena de “messenger”, que pots entrar a la pàgina de qualsevol altre, escriure el que em sembli, tafanejar per tot arreu. i un llarga llista de “prestacions” que he anat trobant.
I t’assabentes, en directe, de baralles de família, assemblees i reunions de tot tipus, que aquest “amic” ara surt amb l’altra, presentacions de llibres, o que algú ha estat de festa i et pots fer idea de com va anar per les fotos que penja. Cada dia el programa et diu qui fa anys, qui organitza un sopar, si està recollint taronges, si està de viatge per Gènova, o s’està al sofà,
Aquí, a Tarragona, es donen d’alta a “facebook” cada dia un bon grapat de tarragonins i tarragonines, ja deuen ser milers els que estem connectats. Al seu pas, victoriós, van quedant a l’oblit, en desús, o desapareixen pàgines-web, Bloggs, Messangers, Emails, Fotologs.
Et trobes al nostre alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, del que qualsevol tarragoní, pot saber que fa (en temps real), inaugurant un servei, fent una reunió de treball, anant a un partit de basquet.
Des d’aquell primer pas endavant, que vaig fer fa una mica mes d’un mes, he anat pensat a que condueix tot això. De vegades imagino, com em va venir al cap dilluns a la tarda, passejant per la Rambla a l’alçada del Moto, a tothom a casa, davant de l’ordinador, tafanejant el que tothom fa i xerrant, per escrit, amb i la Rambla i les seves cafeteries buides.
Però com en un somni em vaig despertar, una mica mes enllà, a l’arribar a les paradetes. Hi havia força gent, com jo, tafanejant-les. Al mateix semàfor em vaig trobar a un conegut amb qui vaig parlar una estona. O sigui que el contacte personal continua, tot i que cal dir que, quan ens varem acomiadar, després de dir adéu es va girar i va afegir “escolta Joan, estàs en això del facebook”
Information and Links
Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.