El bloc del Joan Ruiz

Els divendres de juliol, tenen una característica comuna, a la tarda i a la nit, sempre hi ha on anar. Aquest sense anar mes lluny. Després de la trobada amb els amics paquistanís del Kebab, per veure si entenia la situació exacta en que es troben, he sortir amb el temps just per arribar a la inauguració que feien a l'ajuntament de Tarragona, d'una exposició amb el nom "Dones i Gitanes". Unes fotos molt boniques i molt grans amb frases emotives, decoren les parets del pati Jaume I. Parlen de les condicions de vida, de les dones gitanes de la importància que tenen dins de la seva cultura i en especial de la família gitana.

En acabar hi havia un refresc que m'ha servit per xerrar aquí i allà amb gitanos de la Part Alta de Tarragona als qui conec de sempre. Entre ells el Pichon que ara resulta que ven roba al mercat. Això del bar era molt esclau i despres de 20 anys el va tancar. O amb el pastor evangelista de Campclar, amb qui vaig estar parlant a la campanya electoral, o amb els pares de la Mònica. Per cert la Mònica, la seva filla, de l'edat de la meva gran, amiguetes de nenes a la Platja Arrabassada està embarassada, te 19 anys, i quan els he preguntat si era el primer net, van i em contesten que aquest serà el que farà 8, m'ho han hagut de dir dues vegades. No m'ho creia.

Quan ja mirava l'hora per sortir m'he trobat la Salima, que m'ha presentat a la seva germana. Li he pres el número de mòbil i hem quedat que es donarà d'alta.

L' autopista anava plena en direcció Tarragona, però com jo anava en direcció al Vendrell m'he plantat a Santa Oliva sense massa problemes. L'únic tram difícil ha estat la carretera entre la sortida de l'AP7 i el Vendrell que estava plena, plena, plena de cotxes, suposo que de Barcelona.

A Santa Oliva he sopat amb els companys de l'Agrupació, en un plaça pública, que era l'antic camp de futbol del poble. És una plaça molt maca amb moreres, i xops i un "Xiringuito" semblant als de la platja, de fusta, molt bonic. L'ambient molt agradable i alegre. L'alcadessa amb el riure que la caracteritza i els companys encantats que els hi dirigís unes paraules, en mig del pica, pica, que per cert era casolà, amb unes croquetes boníssimes. Els he dit que havien d'aguantar que estem iniciant una temporada de vaques flaques però que hem d'aguantar i explicar al nostre voltant que el govern fa tot el que pot, i mes, per a sortir d'ella el mes aviat possible i per a que no l'hagin de pagar el qui menys tenen.

I després de demanar el seu recolzament i la seva comprensió, sobre tot recolzament, he sortit en direcció a buscar l'autopista que anava plena fins arribar a l'alçada de Torredembarra.

He tardat 50 minuts en arribar a Vilaplana i pel camí m'he quedat sense bateria al telèfon, que era el lloc on tenia apuntat on es feia el sopar. Així que en arribar he pensat preguntat al primer que trobés on es podia sopar al poble, i mira per on era l'Ezequiel, un històric del partit, ja gran te 87 anys, que s'ha pujat al cotxe i m'ha guiat fins allà.

És un lloc que està molt bé, a l'aire lliure. Estaven a mes d'un nombrós grups de companyes i companys del poble, el Francesc, la Teresa, i naturalment l'Ernest, el Masdèu, i diferents caps de llista i responsables del Partit dels pobles del voltant.

Només he pres el postre i una infusió assegut, com tinc costum, per allà al mig dels companys que m'han estat fent preguntes de com és això del Congreso de los Diputados, del que és una Comissió, si és veritat que Bono parla com surt al programa de TV3, Polònia, si els diputats ens allotgem a un hotel, perquè es veu l'hemicicle tant buit en moltes ocasions, si és veritat que tenim prioritat per viatjar. I com no pot faltar enlloc la pregunta que no falta mai ¿quan costa un cafè al bar del congrés?

Total que després d'unes sentides paraules de Teresa, la Subdelegada del Govern, i de fer "corrillos" xerrant, (estava tothom tant a gust que volien continuar allì) a les 2 de la nit a casa.