El bloc del Joan Ruiz

Comissions Obreres comença el dia amb un esmorzar al Parc de la Ciutat, just, on si no em falla la memòria anava originàriament un estanc, quan sent Recasens alcalde es va inaugurar el Parc. Estanc que no es va fer mai. Ja fa 6 anys, crec, que ho fan. Un esmorzar contundent, llonganissa, botifarra, etc. etc. amb unes bones llesques de pa amb oli d’oliva.
 
És el primer any que hi vaig. La veritat és que és una bona idea a la que només m’atreviria a suggerir que potser, pels que no podem esmorzar fort, potser que hi hagués un de mes lleuger alternatiu.
 
D’altra banda ara entenc que en aquest últims anys, els companys de CCOO, a ls manifestació, anàvem “forts”
 
No ens hem pogut quedar molta estona, però si el suficient per saludar als coneguts i per comentar amb Lola i Bego una antiga teoria de Ramon Sánchez, que va ser governador Civil de la “província”. Deia que en lloc de Tarragona havíem de dir Tarragonas, per la quantitat de cercles de relació diferents que tenim, molts dels quals no tenen connexió. També estava per allà Josep M. Solanes, amb qui precisament vaig coincidir al Govern Civil Mentre parlàvem, he recordat allò que deia (no li he dit), que li agradava Tarragona però que ell era de Sabadell i que estava de pas. No se la quantitat de gent que conec que va arribar a la nostra ciutat “de pas” i aquí es va quedar.  
 
Hem sortit disparats, amb el Xavi, que també hi era, en direcció al Camp de Mart, per participar a l’acte que entre UGT i nosaltres organitzem cada any davant el monòlit a Pablo Iglesias. Si la memòria no em falla el varem posar on és, pocs dies abans del Primer de Maig de 1989, o sigui que amb aquesta ja fa 20 vegades que ens apleguem allì. La responsable d’UGT , en aquest tema, va ser Rosa Martinez, que mes endavant va ser regidora socialista. És un carreu del circ romà que va aparèixer en unes obres d’uns baixos de la Plaça, just sortir de l’ajuntament. Estava fora de lloc i una pala excavadora el va trobar. A la pedra queden senyals de la màquina. Va ser el cap de la brigada Marsal, crec recordar, qui va decidir que, per aquell bloc de pedra, era un bon destí.

Els primers anys col·locavem al damunt un bust de Pablo Iglesias, propietat del sindicat. Un any, en mig del refredament, millor dit de la gelor, de relacions dels governs de Felipe González i UGT, varem sortir als diaris com l’únic acte unitari entre UGT i Partit Socialista que restava  tota Espanya. No ho vaig comprovar, però segur que no devia ser així.
 
Aquest any, no se perquè, hem estat mes gent que altres ocasions, i per primera vegada en anys el monòlit l’havien netejat de pintades. I li havien tret la paperera que havien posat, pràcticament, davant. Serà perquè ha canviat el govern municipal? Serà perquè qui ha parlat en nom del PSC, és alhora alcalde de la ciutat?
 
I al costat de gent nova, els de sempre, com Luis Franco, Mariano, Manel López, l’Eduard, Àngel, l’Antonio i la gent del partit de sempre, com Joan M. o Ferran, de fet la majoria som de les dues organitzacions, amb o sense carnet. I entre la gent nova un grup de la Joventut Socialista, bastant sorollòs i alegre.
 

Acabat l’acte, la conversa s'ha centrat en la versió de la Internacional que s’ha sentit per la megafonia, estava a un pas de ser en un ritme diguem-ne que “ballable” . Per cert en català cosa poc habitual. 
 
I en acabar hem anat cap a la Manifestació. Aquest any el color vermell predominava, samarretes, gorres etc etc etc  i parlant de color, cal dir que cada vegada mes assisteixen col·lectius d’immigrants. Saludo gent a la que només trobo, cada any, en aquesta manifestació, o gent com Balart un altre incondicional d'aquest tipus d'actes.

Els de la Joventut Socialista han fet servir un sistema ocurrent, en lloc de cantar amb un megàfon, feien sevir les sintonies que tenen gravades als seus mòbils. El resultat era força bo, quan han fet sentir Ay Carmela! semblava que portaven un altaveu en tota regla.

Després de recórrer la Rambla i abans d’acabar, com sempre els discursos de rigor, de l’amic Pros de CCOO i aquest any del debutant Jordi Salvador, portaveu d’UGT. Pros, molt amb sintonia amb el que CCOO ha dit arreu el país. Ha recordat que als últims anys la economia ha anat molt be i ha donat guanys espectaculars, i que , no per això,  pujaven mes del compte els sous dels treballadors ni les condicions laborals milloraven a proposta dels empresaris, així que ara que les coses no van tant be, potser que els que van guanyar tant, que no reclamin ara que siguin els treballadors qui ha de pagar les conseqüències. El discurs del nou portaveu d’UGT m’ha fet pensar que potser en els últims anys amb ocasió del Primer de Maig hem deixat de “fer ideologia” i potser aprofitant el dia l’hauríem de fer-ne. Potser un dia com aquest hauríem de qüestionar les bases de la societat, tal i com la tenim dissenyada, potser un dia com aquest hauríem de parlar no només de reivindicacions laborals, econòmiques, també de com volem que sigui la nostra societat en el futur.
 
I Després cap el local de la Colla Jove a fer el vermut. Altres anys UGT organitzava un dinar. Trobo que això de picar, a peu dret, m’agrada mes, ara xerres amb un, ara amb un altre, no com quan dines que acabes parlant només amb qui tens davant o al costat. Amb veteranos de tota la vida, hi havia força gent jove. També algun immigrat, com a la manifestació.
 
Abans d’acabar el pica pica  he sortit en direcció a Roda de Barà on els companys i companyes de l’agrupació han organitzat un dinar, que ha començat amb un discurs de la nostra cap de llista, de la Mayte. Al discurs no he arribat i al primer plat tampoc, però el segon, una botifarrada, si. De tota manera no l’he provada perquè he pensat que millor fer bondat i m’he conformat amb uns nespres que la Maria anava repartint, i un cafè. M’he topat amb el Jordi i li he dit que si abans d’una setmana no contesta la carta que li hem enviat l’haurem de passar a simpatitzant. Així i tot ha agafat un micròfon, ha pujat a l’empostissat que havien muntat i ha demanat un aplaudiment pel Diputat a Corts Joan Ruiz que havia anat a acompanyar-los. M’he sentit una mica malament.

Saludant per les taules, m'he topat amb un grupet de Creixell, amb els que anava un veritable especialista en comunicacions ferroviàries. Una mica mes i em planifica mig país    
 
Començada la música però abans de començar el ball, he sortit en direcció a la Selva del Camp. Quan he arribat els companys feien cua pel cafè. Hi havia molt bon ambient. He comentat amb Masdéu que últimament tot ens surt be, a Roda havien venut mes de 300 tiquets pel dinar i a la Selva érem mes de 350, a Calafell, on ha estat també Xavi, hi havia també molta gent.

 
Com no pot deixar de faltar als nostres actes, hi ha hagut discursos del Primer Secretari Comarcal, Ernest, del Francesc, del Xavi i ha acabat l’alcalde del poble Josep Masdeu.
 
M’ha quedat una frase de Xavi. Ens ha preguntat si podíem imaginar a la dreta, com fem les esquerres, celebrant una festa a tot el món, en un dia determinat, com ho fem nosaltres el Primer de Maig, exaltant valors com la solidaritat. La veritat és que no ho havia pensat, però és veritat. La dreta de cada lloc és diferent, te valors diferents i habitualment va a la seva.   

Algú ha dit de fer una foto dels alcaldes socialistes de la comarca i després amb l’afegitó de la resta de càrrecs públics i per poc no hi cabem a l’empostissat.
 
La trobada-arròs de la Selva l’han organitzada a una gran carpa que havia estat de patinatge i que tenen posada tot el temps que fa, o pot fer, calor, al Parc a l’Hort d’Iglèsies. Un lloc encantador que crida a la sobretaula que ha estat llarga, xerrant, amb l’amic Pere, Solanellas, i amb la Tere i el seu home, amb la Gemma, mentre el Manel feia de "papa" i amb un llarg etc i en especial amb l’amic Masdéu mentre picotejàvem avellanes
 
Quan he arribat a la caseta del PSC a la Fira d’Abril de Bonavista, en una taula estava Pep Felix (l’alcalde de Tarragona) Manolo, regidor de Relacions Ciutadanes, l’altre Manolo, el meu veí, Roser Recasens i el seu home i alguns mes amb Josep M. Sala, després ha arribat mes gent coneguda. Com encara en devia quedar alguna cosa per omplir he provat el pernil i tot el que cal provar, mentre un grup ballava, sevillanes crec, i la música a tot volum exigia que, per dir alguna cosa, et quedessis afònic.
 
Mentre xerràvem m’he fixat en el lema escrit a les parets de la nostra caseta

Sempre Tarragona! Al costat de les sigles PSC

Per a que després diguin que no som un partit català!
O que tenim dobles llenguatges!

És la mateixa frase que portaven els gots que varem repartir el dia de Sant Jordi, a la Rambla, el mateix lema que fem servir a la Fira d’Abril.
 
Total que a les 11 de la nit a casa.
No hi ha dubte que ha estat un bon dia.