El bloc del Joan Ruiz

Una mica més tard de les 9, del matí, he rebut un missatge, curt, d'Alejandro que només deia  "Pag.18 foto y columna de la derecha"

Tenia feina i no he pogut fer cas, fins que hora i mitja mes tard he sortit en direcció a les instal·lacions de Tarragona Mes. Bego, a la Plaça de la Font, m'ha donat el full del Periodico seu i quan he tornat ho he capturat i ho he penjat perquè la veritat és que m'ha fet il·lusió. La foto aquí es veu petita i no es distingeix massa però al Periòdico es veu perfectament a Lluïsa, Francesc, jo mateix i Anton Ferré, els 4 del PSC de Tarragona.

La pròxima, que algú porti la calculadora   NEUS TOMÀS     MADRID 

Es va acabar com estava previst, però es va fer llarg per a tots, sobretot per a José Bono, el que promet ser humil i cuidar aquelles minories que el van obligar a sotmetre's a una segona votació. Al seu costat esperava el resultat la lleidatana Teresa Cunillera, que és una socialista que a Madrid exerceix de PSC i a Catalunya li toca defensar el PSOE. Per a l'ocasió va lluir una de les seves famoses agulles de pit, i fins i tot arracades de perles. És clar que a una no la investeixen cada dia vicepresidenta del Congrés.

Una altra de les cares de la jornada era la d'Ana Pastor, que tot i que sabia que no podia ser, va passar per la perruqueria. Es parlava de Soraya Sáenz de Santamaría --"¿tu creus que podrà controlar-los?"--, però les càmeres buscaven Pastor, que per això era la candidata del PP a presidir el Congrés. Després de passar-se el matí parlant pel mòbil se'n va anar recordant que Soraya no és l'única: "Me'n vaig, que tinc dinar amb Mariano".

En l'era d'internet, un diputat debutant, el socialista Joan Ruiz, retransmetia la sessió a través del seu bloc mentre ses senyories ordenadament dipositaven una vegada i una altra el seu vot a l'urna. "Per favor, no dobleguin la papereta quatre vegades; facin- ho només una". Com que Zapatero promet prendre's seriosament les noves tecnologies, potser li pot suggerir a Bono que compri una calculadora i així el pròxim cop no caldrà sumar a mà.

Desesperat per la lentitud o per l'embolic republicà, Joan Ridao no va parar quiet. Per cert, Joan Herrera torna a somriure.

Quan ja havia acabat d'escriure tot això m'ha trucat Lluïsa per dir-me que una foto semblant surt al Diari "Publico" però amb una "lleugera" diferència, està feta uns segons abans quan ni ella ni jo ens haviem aixecat per aplaudir amb la resta del Grup Socialista l'elecció de José Bono.