24 Jul, 2007
DARRERA L'ESCUT DEL CARRER MAJOR
Un dia venia de buscar tartranyes de la sèquia de l’estació , era un lloc secret , a l’estiu s’ha anar canviant de lloc per a tenir-ne sempre. Anava amb la bici heretada del mano , l’ eixartell i una bossa especial de plàstic amb una tapa de drap que m’havia fet el meu avi .
En arribar a casa, directe al safareig a preparar tot el fato per anar a pescar , encara no havia picat cap anguila ... la veritat és que ja estàvem quasi a l’agost i no contava pescar-ne cap , estava preparant la motxilla ... també heretada quan ve ma mare cap al safareig , li agradava molt anar al safareig a l’estiu , i netejava la fruita de l’hort i xalava molt menjant-se la sota el “chorro” de la mengera, sempre em feia envejeta i acabàvem tots dos menjant sobretot préssecs d’aquells empeltats que els hi deia de tomata i que ara es diuen “paraguaios” .
Ma mare sempre ha tingut molta picardia , i veia que tenia alguna cosa a dir ... feia masa preguntes ... ella no preguntava mai gaire cosa i deixava sempre molt espai ... encara ho fa ara ... però aquella tarda es veu que tenia alguna cosa ... i que volia alguna cosa de mi ... entre mossada i mossada i amb la mirada dels gats ... al final ho va soltar
- Sabs si el mano ... no se ... igual ... resulta que ... bueno ... que em sembla que surt amb alguna noia .
Al final ho va soltar , em vaig quedar parat i com no sabia res ... pues ... no sabia res ! .
Va continuar ... el veig una mica ... diferent ... mira a veure si t’en enteres d’alguna cosa que ja sabs que el teu mano ...
Bueno ... li vaig dir Ja miraré a veure .
La veritat és que el meu mano estava embolicat en coses del grup de joves parroquial , i tenia unes carpetes misterioses i em portava a alguna reunió on es llegia coses molt rares , i ara estaven preparant una ballada de sardanes al carrer per a fer no se que de la Senyera .
Els amics del mano ... amb els que em vaig fotre el primer quintet ... eren gent que apareixien i desapareixien del poble , a les laborals ... estaven molt barejats amd diferents edats ... nois i noies .. estudiants ... treballadors de la fàbrica ... de tot .
Vaig trucar a Pitoi , i li vaig dir l’encàrrec que teníem de ma mare de fer un seguiment , vam començar la operació de recerca , aquella mateixa nit ja vam veure alguna cosa ... anava amb una noia ... morena ... vam dissimular i en un cop de pedal vam canviar de direcció , però vam retornar al punt de partida per seguir el rastre fins a la porta de L’ajuntament ... alli els vam perdre ... no sabíem si havien marxat cap al “parque” ... carrer amunt ...
Ens va fer pensar que ens havien vist i s’havien amagat ... i així va ser , estaven asseguts a terra darrera l’escut , ens vam acostar ... per saludar eh ? va ser el primer cop que vaig conèixer a Mari , aquell any era pubilla de les festes i vaig pensar ... mira el mano ...
No vaig dir res a ma mare i vaig guardar el secret ... en un tres i no res Mari és va convertir en una mes de la família .
D’aquella nit d’estiu fins ara han passat moltes coses , que segurament els mes amics ja sabreu de la vida del Mano i Mari , però us volia explicar aquesta historieta .
El dissabte passat vam ser molts els amics i amigues , i família que vam compartir amb vosaltres els 25 anys de casats .
Que no s’apagui la brasa que vareu encendre darrera d’aquell escut de pedra .
Per molts anys.
11 Jul, 2007
PLAT !
Plat !
Ja fa un parell de dies , que vaig llegir en el “semanal” una entrevista a un famós , perdoneu que no us dongui la referència exacta , el que importa és la reflexió .
L’home en qüestió deia mes o menys “ Este és un pais del tiro al plato, cuando alguien levanta el vuelo ... siempre hay alguien que dispara “.
Quanta raó te aquest home , sense ser monjo budista ... quina gran veritat ! , el cas de alguns compis (xics i xiques) que estan sofrint el tir al plat en aquest moments .
Ànim a tots/es .
Una altra cosa que em fa molta gracia és això de la sort ... resulta que t’has fotut un fart de pencar, estudiar, sofrir i sentir els colors de la camiseta , ajudar a tot bitxo vivent ... fent allò de “haz bien i no mires a quien” ... i quan les coses comencen a rutllar ... resulta que has tingut molta sort ... o que ... estàs endollat .
En fin
