Primer, després, sempre, CONSTANTÍ !!!!

Al segle XXI, en el segle de la comunicació, les informacions perden la meitat del seu sentit abans que les pugui llegir el seu destinatari. Parlo, per exemple de la columna reservada al grup municipal de la revista mosaics que tindrem a les mans passat el dia 25 d’abril, on parlo de quelcom que succeí el primer dia d’abril. Allò avui, per molt que pugui agradar a qui en tenia –i perquè no també a qui no en tenia- coneixement, ja és història.

Si avui pogués escriure ho faria, com la portada, de la diada de Sant Jordi i us diria que ha estat un veritable èxit, que la festa i la cultura han tornat a ocupar el nostre carrer Major, la nostra “plaça”.

Us comentaria que he d’agrair el suport de la Carme i de l’Ivan, no ja per la seva presència a la parada, que també, sinó per la seva presència en moments molt més difícils. A la plaça Verdaguer, el dia que vam presentar la moció de censura, el que després seria ex-alcalde malparlava de mi i argumentava que el seu fill estava orgullós del seu pare perquè li havia fet prometre que no abandonaria l’escó. Suposo que el fill estava orgullós de que el seu pare s’aferrés a la cadira de la Diputació. Agraeixo a la meva família i n’estic més que orgullós perquè han estat amb  mi quan no teníem res més a guanyar, quan només tenia com a propòsit lluitar pel que està bé i lluitar pel nostre poble i els seus veïns. Això abans que el partit. Altres tenien uns objectius diferents.

Us voldria comentar que, aprofitant la absència de cap persona adulta a la parada de qui subscriu, es van aturar al davant un parell d’impresentables i van començar a fer riotes assenyalant el “Canviar la història és possible,...només depèn de tu.” Agrair a tots els amics que sense dubtar-ho ni un sol instant van apropar-se i, és clar, es van acabar les riotes i el gran dictador, perdó diputat, i la il·lustre mestra de d’adults van tocar el dos. Voldria saber de què reien? Què els feia tanta gràcia? Diria –per converses de gent propera a ells amb terceres persones- que no van entendre res, que la resposta els la van donar les persones, de dins i de fora del govern, que es van apropar a la parada a encoratjar l’Ivan. Però segur que no ho entenen.

Us diria que per entendre la frase cal llegir entre línies i, això, no ho pot fer qui vol sinó qui pot. I per molt il·lustres que siguin, no poden. Quan no hi ha arguments, utilitzen l’insult.

Us hauria volgut comentar que entre quatre i cinc-centes persones es van atansar a la nostra parada, van agafar la nostra alfàbrega i, és clar, elnostre missatge. La història la escrivim entre tots i, junts, podem canviar-la. El futur està a les nostres mans. Com deia en Pasqual Maragall, tenim el futur a tocar de dits.

L’any vinent segur que altres ens copiaran però el poble és llest, no com alguns dirigents, i sabrà destriar les oportunitats dels oportunistes, el gra de la palla.

Aquests dos anys llargs hem fet plegats algun canvi, hem fet alguns passos. Amb quatre anys més farem molt més camí, i canviarem el poble com hem canviat la festa de sant Jordi que, recordeu-ho, abans no gairebé ni existia i ara és ... senzillament la nostra festa.    

Gràcies per estar en el lloc i el moment oportú.

Pep Plana