Bonet

24/09/2010 2h de la matinada. Extret del meu bloc (de paper).

Acabo de llegir ‘Una història immoral’ d’en Víctor Alexandre. Abans d’entrar a parlar de l’obra voldria puntualitzar unes qüestions:

1/ D’ençà uns mesos estic bastant endropit en tema de lectura. Tinc llibres acumulats que clamen al cel per estar-se tant temps a l’estanteria sense ser tocats ni llegits.

2/ La simpatia que professo envers la figura de l’escriptor Alexandre ha promogut la ràpida lectura de la seva darrera obra per damunt d’altres que, com deia, resten expectants a ser llegides.

3/ No sóc crític literari, ni em dedico a escriure ;-)

Alexandre fa uns anys va despertar en mi la fruïció sobre la reflexió i el debat identitari que tenia adormits, ja fos a través dels seus llibres o via el seus prolífics articles virtuals - és difícil veure en Víctor als mitjans de comunicació clàssics, per alguna raó que no acabo d’entendre ;-)

De ben segur com en Víctor, escriptor, hi ha moltes altres persones, cert, però mira, la qualitat de la seva escriptura, el seu discurs àgil i entenedor, directe i per això contundent, sumat a la seva proximitat, aclarint dubtes o provocant debat, en una època ‘complicada’ per la família independentista, fa que l’apreciï encara més.

Alexandre és conegut bàsicament pels seus assaigs sobre la independència, sobre l’identitat catalana ja sigui a través de la seva gent o dels seus ítems socials i culturals. Perxò, tot i haver publicat alguns títols de ficció, encara em sorprèn quan publica una novel·la com la que m’ocupa. Ja ho va aconseguir amb ‘Set dones i un home sol’ i continua amb ‘Una historia immoral’.

Com deia, acabo de llegir el llibre. Una primera lectura ràpida i àvida, en unes poques hores, repartides en tres sessions.

És llegeix força bé, tot i que en alguns passatges, potser per la rapidesa en que els devorava, saltava d’una conversa a una altra sense adonar-me’n (voluntat de l’autor?). Bé, això i altres qüestions de fons em demanen una segona lectura (bon senyal).

‘Una història immoral’ diria que és el pretext per parlar-nos una sèrie d’històries molt entrelligades de relació afectiva entre diferents personatges, partint de la relació de la parella protagonista. Diria que el fil conductor és la imposició/submissió d’uns sobre els altres, la incapacitat de comunicació...

Sota una aparença de novel·la lleugera s’amaga una història interessant, una història que conté alguns passatges que et fan obrir els ulls com a carbasses, un pèl exagerats, o no, però necessaris per a que tot flueixi. Per moments aquesta novel·la em semblava la filla entre una peli francesa d’autor i una altra del Woody Allen (positiu).

És a instants divertida, crua, tendra, intrigant i, deliciosament morbosa. Hi ha passatges tristos però no per qualificar-la de drama. Per fortuna no hi he trobat un assaig sobre la vida en parella però si molts elements interessants a tenir en compte. En algun moment pensava que la relació a tres bandes de la parella protagonista era l’element aclaparador de la novel·la però, amb subtilesa, Alexandre ha aconseguit que hi veiés més enllà doncs l’obra conté alguns satèl·lits que bevent de la mateixa font m’han aportat nous elements de debat  i judici.

En Víctor aboca conceptes, idees, però no alliçona. Tant ens pot fer patir per la crueltat física i psíquica de la violència de gènere, com excitar-nos amb les escenes de sexe, o divertir-nos a les converses entre amics al voltant d’una taula.

També hi tenen un paper sucós les referències cinematogràfiques i musicals... fet que complementa a la perfecció el contingut principal de l’obra. Una obra apta i molt recomanable per a ser llegida i, dit sense intenció negativa ans el contrari, per a ser portada al cinema per un Ventura Pons, o un Woody Allen - ho sento, sóc més Allenià que Rohmerià ;-)

Aquesta ha estat la meva primera impressió de la novel·la. Normalment no escric sobre els llibres que llegeixo i si ho faig no m’estenc tant, però aquest s’ho ben mereix.

Un llibre que tant es pot consumir tot fent un cafè en una cafeteria bulliciosa o bé amb un bon got de whisky a la butaca de casa. Compreu-lo, no us decebrà.

Inauguro temporada amb un escrit que acabo de penjar al feisbuk:

Ho he d’admetre, ha arribat un punt en que el feisbuk m’agobia. I si el feisbuk m’agobia de ben segur altres històries truculentes com Twitters and Co, ídem o pitjor.

Les darreres setmanes he anat deixant el feisbuk i he notat que vaig més tranquil. De ben segur això es deu eminentment al fet d’haver engegat a dida altres històries, temporalment, tot i que la temptació de fer-ho definitivament és molt, molt gran.

He obert els ulls? Ha arribat un punt en que, sense proposar-m’ho, m’he vist meditant sobre el meu esdevenidor? Pff, no sé.

Estic cremat? Jo diria que no, perquè hi ha projectes que m’il·lusionen, més inclòs que el primer dia. No estic tant destrossat com per engegar-ho tot a la merda, de moment, no, ans al contrari.

Però si que crec que ja és hora que altres s’ho currin una miqueta més, sinònim de que la meva ànima desitja estar més hores al sofà, ja sigui consumint televisió, literatura i si pot ser, follant. Tot m’està bé.

En tots aquests anys de vida he après que la gran majoria de la penya és MOLT egoista, tan sols pensen en ells mateixos, ni s’aturen un segon en pensar en els demés. Jo no renuncio a deixar de pensar en els demés però ara vull dedicar-me a mi.

Ningú és imprescindible, i qui s’ho cregui va malament. Cert és que d’ases n’hi ha uns quants, pocs, i trobar penya per estirar del carro doncs diguem que costa. Costa trobar l’ase/ases per tirar endavant això i allò però tranquils que tard o d’hora, acaben sortint.

Tota aquesta parrafada per dir que jo, gran defensor del feisbuk, el deixo congelat. Hi aniré traient el cap però poca cosa més. Certes son les virtuts que té de retrobament de velles amistats, companys de feina, difusió d’activitats, compartir recursos, etc... però, sincerament, la gent passa molt. La gent vol jugar al Farmville i que li donin poc pel sac, volem donar lliçons als demés o dir que les nostres activitats son millors, abans que sigui al contrari, bombardeja rels amics amb missatges gilipolles a tort ia dret (i m'hi incloc)... però no sempre i no tots, que consti!  Hi ha gent que fa un ús responsable del feisbuk ;-)

No abandono del tot el feisbuk doncs m’ha donat alegries, com retrobar-me amb gent amb qui vaig compartir moments especials de la meva vida i no els voldria tornar a perdre, però aquí queda, lo demés arriba a un punt de saturació tal que indisposa més que no pas ajuda.

El feisbuk ha estat i és positiu fins que te n’empatxes, aleshores, toca purgar una temporada, llarga.

Si em voleu fer saber quelcom teniu el meu mail al perfil o bé em podeu seguir al bloc, trobareu l’enllaç també al perfil.

Bon profit, Agur!