Visa pour l’image.
Festival de fotoperiodisme que anualment es celebra a Perpinyà, un d’aquells esdeveniments que durant molts anys he desitjat visitar (i de pas la ciutat, que no hi he estat mai) i sense cap raó en concret aquest any ens hem decidit anar-hi.
Busquem hotel per internet, no pas a una de les moltes pàgines que s’ofereixen sinó directament a la pàgina de turisme de Perpinyà; diguin el que diguin sempre es millor fer tractes directament amb l’hotel; i en trobem un que te molt bona pinta, modern i confortable, l’hotel El centre del mon, aquest nom tant pretensiós li ve d’estar situat a sobre mateix de l’estació de tren, sembla ser que Salvador Dalí va donar-li aquest nom a l’estació i a Perpinyà es van afanyar a explotar aquesta anècdota, es el que passa, depèn de qui digui una poca-soltada aquesta es converteix en una genialitat. Un cop tenim solucionat el tema d’allotjament anem pel desplaçament, aquest cop ens decidim per deixar el cotxe a casa i anar en tren, és mes còmode i, total, també hem d’anar a parar a l’estació. Busquem tren directe però no ens en sortim, l’opció més pràctica és agafar un regional fins a Barcelona i allà canviar a un TGV (AVE per els espanyols) fins Perpinyà, així doncs, agafem els bitllets i esperem el dia de la sortida.
Ja ha arribat el dia, divendres dos de setembre; si, ja fa dies d’això però fins que no em decideixo a escriure…; havent dinat comencem el periple de transports públics, primer un autobús urbà per portar-nos a l’estació de tren, allà agafem el regional que ens dura a Barcelona, per sort sense cap incidència encara que tenim temps de sobres, un cop a l’estació de Sants ens hem d’esperar gairebé una hora, aprofitem per fer un cafè i ens disposem a baixar a l’andana prevista, no sense passar els poc rigorosos controls de seguretat. El primer viatge d’alta velocitat de la nostra vida no ens va decebre, confort i rapidesa, amb poc mes del que havíem trigat per anar de Tarragona a Barcelona (1h. 15’) arribem a Perpinyà (1h 20’) i com ja he dit només va caldre caminar trenta metres que ja entràvem a l’hotel, mes tard vam descobrir que ni calia sortir de l’estació per entrar a l’hotel. Un cop passats els tràmits de rigor pugem a l’habitació, tal com ens pensàvem moderna i confortable. Deixem l’equipatge i sortim a una primera descoberta de la ciutat, agosarats com som travessem el carrer i comencem a caminar direcció al desconegut, fins que ens adonem que allò te mes pinta de banlieue que de centre històric, tornem enrere, eren les vies del tren que calia creuar, i ara si, ens trobem l’avinguda General De Gaulle, abans avinguda de l’estació, que ens portaria directe al centre, parlo en condicional que ja s’ha fet l’hora de sopar (segons horari local) i ho deixarem per demà. L’oferta es variada i triem un bar-restaurant que tenen varietat de plats combinats, pizzes i tot allò que s’acostuma a trobar en indrets sense cap pretensió de figurar a la guia Michelin, i després de sopar anem directament a clapar, demà ens espera un dia mogut, si volem visitar totes o al menys la majoria de les exposicions, son diverses i escampades per diferents seus. (continuarà)
El centre del mon