M’agrada repetir vies. I de vegades, m’agrada repetir llibres.

I cada llibre que repeteixes és un nou llibre. I cada via que fas, és una via nova. Tu ets diferent. El dia és un altre. Avui ets diferent. Avui, és diferent.

25 anys més tard, em descobreixo davant les mateixes paraules, “avui ha mort la mama” (intencionadament sense l’accent del Joan Fuster del 1967). 25 anys i unes hores més tard, em pregunto què era el que em va fer casi aprendre de memòria les últimes línies del text que ja no recordava i seguia buscant inquisitiva.

Ningú, ningú tenia dret de plorar sobre el seu cadàver.

25 anys més tard em pregunto què passarà quan m’arribi un telegrama informant de les primeres paraules de L’étranger. I em fa buscar entre la boca de l’estómac i l’apèndix que ja no tenia quan el vaig llegir per primera vegada, que enguany farà 70 anys, que potser ja està vacunada, o potser no es vol vacunar. I em fa adonar segurament al primer plec de l’intestí prim, de com canvien les coses en 25 anys.

Que ja en farà 21, aquest juliol, que em va fer fora de casa.

I que poc que canvien les coses en 21 anys.

I que quantes vides vivim en un dia.

Ahir, demà.

20 més, 20 menys, 40, 70 anys…

Mirant-me les finestres buides al sol de mitja tarda de l’asil del costat de casa i l’estrany sobre la taula. Em sento estranya. Em sento culpable d’estar escrivint. No, no en van ser 4. Van ser molts més de 4 cops a aquella porta que no s’ha tornat a obrir.

I què fer quan rebi el telegrama que potser va ser ahir?

Quin dret tindré de fer el que em doni la gana?

De sentir,

de no sentir.