Quan jo vaig néixer, avortar era delicte, però les dones avortaven. Quan van néixer les meves àvies, les meves besàvies, avortar era delicte i les dones avortaven. La prohibició no evita els avortaments, no els ha evitat mai, però sí que els converteix en un procediment de risc per a la vida i la salut de les dones, un risc que comporta també una greu discriminació, no només entre dones i homes, també entre les mateixes dones, ja que la possibilitat d’accedir a un avortament segur és molt diferent segons la capacitat econòmica.
Quan jo era jove les dones que necessitaven avortar anaven a l’estranger, a Londres, a països amb una legislació més avançada, però no totes s’ho podien permetre. Les que no ho podien pagar avortaven en condicions molt dures, en la clandestinitat. Clar que jo vaig néixer i vaig créixer en una dictadura, i a més una dictadura confessional, que deia que era delicte el que els bisbes que portaven sota pal·li el dictador deien que era pecat. Les dones no teníem drets, ni civils, ni polítics, ni socials. Tampoc els homes en tenien, però les dones estàvem doblement sotmeses per una moral hipòcrita i profundament masclista que impregnava tota la societat. Segur que moltes companyes recorden el procés a les 11 dones de Basauri acusades d’avortament, que va començar el 1976, i com la solidaridat amb aquestes dones va ser fonamental en la construcció del moviment feminista, la lluita pel dret propi cos i per una maternitat lliure i desitjada.
L’any 85 el govern de Felipe González va elaborar la primera llei d’avortament de la democràcia, que no va ser pas una llei de consens, com he sentit dir ara al Partit Popular, i no només perquè des dels moviments de dones es considerés totalment insuficient, sinó perquè els senyors d’Alianza Popular hi van estar absolutament en contra fins al punt que la van portar al Tribunal Constitucional. La llei del 85 no despenalitzava l’avortament però el permetia en tres supòsits (risc per greu per la salut de l’embarassada,violació i malformacions del fetus) , les dones havien d’al·legar motius per justificar la seva decisió i necessitaven un informe mèdic o, en el cas de violació, una denúncia. A la pràctica, era una llei que provocava molta inseguretat jurídica, a les dones i als professionals, una situació que es va allargar molt, perquè no va ser fins l’any 2010 es va aprovar la llei que està ara en vigor, que encara que no recull totes les reivindicacions dels moviments de dones, és infinitament millor que l’anterior perquè es tracta, bàsicament, d’una llei de terminis, com les que existeixen a la majoria dels països europeus. Naturalment, el PP hi va estar en contra. El PP i la conferència episcopal. Naturalment, el PP la va portar al tribunal constitucional.
Per què he fet tot aquest repàs històric? Perquè convé recordar d’on venim per saber on ens volen tornar a portar, perquè ara, l’any 2014 del segle XXI, el PP, aprofitant la seva majoria absoluta (parlamentària, que no social) vol reformar la llei del 2010, allunyant-nos del països del nostre entorn i tornant enrere en el temps, no a la llei del 85, sinó a una llei de supòsits encara més restrictiva que la del 85 perquè elimina un dels supòsits. O sigui, que per obra i gràcia d’aquests senyors, si no ho aturem, si no els aturem, les nostres filles es trobaran en una situació pitjor que la que vam trobar nosaltres. Anem 30 anys enrere i ja sabem cap on porta això, perquè ja ho hem viscut: les que tinguin diners, les que s’ho puguin permetre, aniran a avortar fora, amb garanties i sense por, a Portugal, al Regne Unit, a Itàlia, a Alemanya, a Bèlgica, a Holanda, a França, a Grècia… Les que no s’ho puguin permetre avortaran clandestinament en aquest país perquè no hi ha llei que pugui obligar a ser mare a una dona que, per les raons que sigui, no vol. Les dones no avorten per frivolitat, avorten per necessitat, i ho continuaran fent, digui el que digui la llei del PP, una llei que tracta les dones com a persones incapaces que necessiten ser tutelades, que imposa a tota la societat la moral d’uns quants i que considera delicte el que alguns diuen que es peca. Una llei que no servirà per fer disminuir els avortaments sinó per augmentar l’angoixa i la desprotecció de totes les dones, però especialment les més pobres, les més joves i les més vulnerables.
La llei que ens volen imposar és una llei hipòcrita, perquè la realitat demostra que els països que han aconseguit disminuir el nombre d’avortaments són els que l’han despenalitzat i garanteixen l’educació sexual i l’accés als mètodes anticonceptius. És una llei cínica, perquè els que la imposen diuen que defensen els no nats mentre eliminen ajuts i retallen drets i prestacions als que ja han nascut . És una llei injusta i innecessària que no soluciona cap problema, excepte la necessitat del PP d’acontentar les seves bases més reaccionàries encara que sigui a costa de la salut i la dignitat de les dones i contra l’opinió majoritària de tota la societat, tornant enrere a les èpoques més fosques del masclisme institucionalitzat. Potser l’aprovaran, perquè tenen majoria al Parlament, però no la podran aplicar.
Les dones som la meitat de la població… i l’altra meitat els hem parit nosaltres. De veritat es pensen aquests senyors que ens podran imposar una llei que suposa la denigració legal i social de les dones i sotmet a tutela psiquiàtrica, mèdica i legal la nostra capacitat de decidir? De veritat es pensen que ens faran tornar enrere? Plantarem cara, com ja vam fer fa 30 anys. Ho farem a les institucions, com a mostra el plenari de Tarragona del mes de febrer, on es va aprovar amb el suport de tots els grups (excepte el PP) una moció que demanava la retirada de l’avantprojecte de llei i instava el Parlament de Catalunya a blindar les garanties i protegir els drets que atorgava la Llei Orgànica 2/2010 de Salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs i a iniciar l’elaboració d’una llei catalana de Drets i Salut Sexual i Reproductiva. Plantarem cara al carrer, a tot arreu. Ho farem acompanyades dels homes que saben que una societat que discrimina les dones és una societat injusta i malalta, i que les velles formes d’opressió i control del patriarcat ja no tenen cabuda a les nostres societats.