Lletraferit malparit

Vull aprofitar que, durant aquestes setmanes, els castells han esdevingut notícia d’actualitat per a parlar sobre algunes de les experiències i reflexions que m’ha aportat la pràctica castellera durant els darrers dos mesos. L'entrada a la Colla Jove Xiquets de Tarragona m'ha ofert una visió que abans no tenia dels castells, que m'enamora i que vull compartir amb tots vosaltres:

Aquell meu primer dia d'agost vaig començar a conèixer gent de la colla: els que em cauen de puta mare, els que saludo i prou, els que hauria preferit no conèixer mai, els que coneixo de vista però mai hi he parlat, etc. Vaig començar a formar les meves impressions i/o prejudicis sobre tots aquells que m'envoltaven (és inevitable que no es generin preconcepcions). Hi ha molta gent, i de tota mena, i això l'omple de riquesa. És evident que en una entitat amb tantes persones implicades tens l'oportunitat d'ampliar les teves relacions socials (cadascú al seu tempo) i generes un seguit d'opinions personals. Però el que em va sobtar i vull destacar fou que quan toca alçar el castell, tot tipus de diferència, prejudici sobre un altre individu desapareix i tothom esdevè una peça igual, una peça important. L'home fa l'escaleta a la dona; el neoliberal demana pit al comunista; el nadiu fa de falca al nouvingut; l'empresari és la crossa de l'obrer que està a l'atur; el banyut posa els peus al folre a sobre de l'home que feia l'amor amb la seva dona fa dues nits... no sé si m'explico. La colla castellera és una realitat formada per un gran nombre d'individus diferents que adquireixen una igualtat molt pura a l'hora de realitzar la seva construcció.

La meva conclusió personal és doncs que els castells ens presenten una microsocietat perfectament construida, on la igualtat és el valor cabdal. La jerarquia establerta (cap de colla, equip tècnic...) tan sols està formada per una sèrie d'òrgans molts simples , la finalitat exclusiva dels quals és garantir el màxim rendiment de cada individu per a una millora qualitativa del castell en global. A voltes, seria positiu que tots ens emmirallèssim en aquesta idea i intentèssim que les nostres relacions humanes, o fins i tot les nostres societats, capitalistes, extremadament materialistes, de competència ferotge, amb enormes desigualtats, infectades en excès de modes i prejudicis fossin una còpia el més perfecta possible d'aquestes idees genials que ens transmet el castell com són la solidaritat, la igualtat, la competència sana o la humilitat humana, entre d'altres.

També és interessant veure com els castells ens confirmen una vegada més l'empírica afirmació que els humans som animals interdependents, de naturalesa social, és a dir, tenim la necessitat d'establir xarxes de relació entre nosaltres mateixos. Ja us dic, la pràctica castellera n'és un exemple ben patent: l'individu sol no fa el castell, necessita de tot un seguit de persones més per a construir allò que es proposa. El lema que es coneix com a nacional de Suïssa de “uno para todos y todos para uno” assoleix la seva màxima. És collonut.

Aquests mesos m'han permès conèixer com tot una sèrie de valors socials que, en la vida quotidiana occidental ignorem quasi sempre, tenen una expressió molt pura en la tradició catalana castellera. Estic molt content d'aquest aprenentatge que m'ha ofert aquesta pràctica, i és per això que vull acabar aquest article homenatjant-la:

Visca els castells!

 font imatge: http://www.iberimage.com/fotos/2T041012.jpg