Lletraferit malparit

Les modes solen influenciar força les nostres vides, ens agradi o no. És més, sembla que cada cop el món és més fals, més aparença... i prou. Fins i tot el món dels que van en contra de com s’organitza tot plegat avui dia.

Seria bonic allunyar-se de totes aquestes barreres físiques que ens provoquen prejudicis sobre les altres persones. La vida ha d’esdevenir una constant dialèctica vers el dogmatisme, en la qual hem d’intentar sortir vencedors, i poder hissar així, als quatre vents, la bandera de la llibertat i la felicitat humana.

Quan ets conscient de la teva voluntat i t’inicies en aquesta lluita, intentes associar-te amb d’altres semblants que tenen les mateixes inquietuds per a guanyar força i intentar que el canvi de mentalitat no sigui tan sols individual, sinó social. Creus en el somni.

La llàstima és que, quan comences a sovintejar col·lectius alternatius, sovintment amb etiqueta d’antisistema, et prens una decepció.

Te n’adones que aquests moviments que pretenen transformar la societat, formar persones crítiques i destruir dogmes i prejudicis (o aquest sembla ser el seu discurs) tenen una mena de malaltia autoimmunològica, i la seva gent és més dogmàtica, més hipòcrita, més sectària, té més prejudicis i s’influencia més per les modes que qualsevol persona de carrer (segons ells, infectada per la moral predominant).

Durant la teva etapa militant et fas un fart de sentir crítiques infantiloides al capitalisme. Persones que rebutgen fer sopars al McDonalds per principis però dinen al Viena. Persones que rebutgen productes Coca-Cola, però que de nit van amb l’Estrella. Persones que et critiquen per comprar-te un Ralph Lauren i es deixen un ronyó en un polo Fred Perry. Persones que et foten un discurs que les drogues alienen les masses mentrestant es lien un porro. Persones que defensen un esperit crític i l'únic que saben fer és parafrasejar Lenin.

Tot són penosos principis que et fan ésser més ben o mal vist a la tribu. Prejudicis estúpids que fan que et miris millor el del Fred Perry que el del Ralph Lauren, perquè ens entenguem. TOT és pura moda, que acaba imposant-se en la nostra ment i després, per molt que no sembli, és difícil de destruir. Però aquesta ha de ser la nostra tasca, si realment volem esdevenir ments lliures i crítiques.

Sembla que no tinguin en compte que quan s’hipotequen, estan col·laborant amb el capitalisme, quan compren Quechua, estan col·laborant amb el capitalisme... en definitiva, quan neixen, ja són una part més del perfecte engranatge del sistema capitalista, un joc en el qual estàs obligat a participar des del moment en que ets algú.

Si haguessin de ser coherents amb el discurs, del que podríem anomenar l’hipòcrita anti-tot, el millor seria que se n’anessin a la muntanya a cagar amb les vaquetes i a autogestionar-se de forma totalment alienada al sistema. Però realment poca gent vol allunyar-se de la civilització.

El que realment cal fer, és treballar des de dins, assumint determinades contradiccions, per a intentar canviar les coses (si aquesta és la nostra voluntat).

Tenen una visió que es troba lluny del que hauria d’esdevenir per a persones que realment han destruït veritats i prejudicis... que la gent vesteixi com vulgui, i sobretot, perquè li agrada anar així. Evitem deixar-nos portar per modes i intents d’acceptació per part de grups. Siguem nosaltres mateixos, amb els nostres gustos i la nostra pròpia personalitat.

Cal que portem xiruques perquè ens agraden, no per caure millor als de l’assemblea.. i sobretot, allunyem-nos d’aquests pseudoaxiomes que regnen en el món de l’antisistema.

El més coherent que podem fer és allunyar-nos d’aquests discursos de parvularii intentar tenir una visió més completa de tot el que ens envolta, respectant una mica més la llibertat individual i allunyant-nos de modes.

Aquest esperit ens conduïrà a l’autèntica llibertat.

Ja s'ha encetat el Mundial de Sud-Àfrica 2010. Aquesta competició provocarà que, durant més d'un mes, la preocupació vital de la societat espanyola ja no sigui la vida de personatges pintorescos de programes que realitzen periodisme de serietat i qualitat (bonic recurs és la ironia).

Deguda la importància nacional de l’esdeveniment, els futbolistes proletaris de la selecció rebran una prima força sucosa de l'Estat si tornen a casa amb la copa  (tot amb fons públics, evidentment).

Ara mateix, la felicitat de tots depèn de si Espanya guanya el Mundial.

Si aquesta sembla ser la inquietud social amb més trascendència, podem arribar a dues conclusions ben diferents: o el funcionament de l'Estat i el benestar social estan garantits i estem molt a prop de l’utopia o tenim un problema de valors i ens trobem en una societat malalta, deshumanitzada pels valors del Capital.

• Si tenim en compte que el fantàstic ordre mundial coixeja i que estem patint una forta crisi mundial que està provocant cefalees als petitburgesos convencionals de les boniques societats avançades i més fam a la classe obrera: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

• Si parem atenció sobre l'Estat espanyol, on hi ha més de quatre milions d’aturats i un elevadíssim índex de corrupció política: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

• Si observem com la nostra ciutadania nihilista resta quieta davant qualsevol tipus de mesura política, per molt injusta que sigui, i tan sols té com a preocupació nacional la ridícula premsa rosa i el futbol: podem afirmar que ens trobem en una societat malalta.

La gent ja no surt al carrer; la gent ja no protesta; ja no reivindica; ja no lluita pels seus drets.

El proïsme i l’esperit crític han estat brutalment assassinats i en les ments de les persones ara tan sols regna l’egoïsme i el conformisme.

Tanmateix, sembla evident que si això ha esdevingut així no ha estat pas per atzar. Algú ha estat còmplice de l’assassinat de la humanitat... han estat aquells qui governen, aquells que han preferit una societat maquinitzada davant d'una societat humanitzada, que han preferit educar futures màquines, abans que futures persones...

...aquells qui han fet que les foteses nacionals, com el mundial de futbol o la vida pública d’estúpids que surten per televisió ensucrats, es converteixin en qüestió nacional i preocupacions vertaderament trascendentals, com la crisi econòmica, la corrupció política, la separació de poders o la construcció d’una autèntica societat democràtica esdevinguin les foteses nacionals.

Avui dia, preocupacions i foteses s'intercanvien els papers en una societat que sembla tenir una patologia ja incurable.