O com sentir enveja de una guillotina
Si, ja es dimarts, avui toca Versalles, hem d’agafar el tren de rodalies, comprovem que el servei no té res a veure amb el que estem acostumats a casa nostra, potser es que aquí si que som a Europa. Amb tot just mitja horeta d’agradable viatge ens plantem a l’estació de Versalles, cinc minuts més a peu i ja ens podem situar a la primera cua (seguretat), total uns vint minuts, un cop superat el primer obstacle toca la segona (llarguíssima) filera, sort que pregunto a un vigilant que m’informa que aquesta es per entrar, abans has de comprar les entrades (vaja, una tercera cua, ja la trobava a faltar), la Carme es queda a guardar tanda i jo vaig a comprar les entrades, després de mitja hora de cua ens informen que podem comprar els bitllets a unes màquines expenedores que tenen estratègicament amagades, no fos cas que ens privessin del plaer de guardar tanda. Un cop tinc les entrades vaig a buscar la Carme, començo per l’inici de la filera i vaig retrocedint fins que la trobo mes lluny de l’entrada del que desitjava, uns minuts més (ja no miro el rellotge) i passem el segon control de seguretat per accedir al fastuós mon del rei sol. Aquí no ens lliurem dels turistes orientals, i com que la visita es un circuit marcat, et vas trobant sempre els mateixos, o això o jo els veig tots iguals, seguim el circuit i passem per les diferents estances luxoses, fins arribar al saló dels miralls, amb tota l’ostentació de luxe que hem vist fins ara no m’estranya que al seu moment muntessin la guillotina en mig de la plaça per fer neteja. A la sortida ens trobem l’inefable botiga de records, amb una serie de productes d’allò mes carrinclons ja que la majoria tenien una estètica rococó, molt al gust de l’època de Mª Antonieta i els seus compi-yoguis, busco i no trobo una reproducció a escala de una guillotina, llàstima, quedaria be a la vitrina del passadís de casa. Entrem a la cafeteria estratègicament situada al costat de la botiga i comprem uns entrepans per dinar i ho fem en una sala preparada per l’ocasió. Al sortir només queda per veure els jardins (o la petita part visitable) ens trobem que cal comprar un altre bitllet, passem de jardí. De tornada a l’estació ens aturem a una altra botiga de records, aquí el producte es mes variat però segueixo sense trobar el que busco, a l’arribar a l’estació no sabem a quina andana anar, cap problema, està tot previst, un informador ens dirigeix al tren correcte, al pujar al vagó ens sorprèn la seva decoració interior, els sostre està decorat imitant els frescos que havíem vist al palau, i una de les parets del fons imitava una prestatgeria amb llibres, detall curiós i simpàtic.
Baixem del tren i anem fins a l’hotel, descansem una mica i tornem a sortir, aquesta vegada direcció a l’edifici de l’òpera, impressionant construcció d’estil neobarroc, encara que jo el catalogaria d’estil grandeur, com a la majoria de monuments que hem anat veient. Ens limitem a contemplar-ne l’exterior i passejar pels voltants, una animada avinguda que allotja uns grans magatzems i diversos comerços que no deixen de ser franquícies de les que podem trobar a casa, ens aturem a un bar, torno a tenir dificultats per demanar una cervesa, finalment me’n surto, aprofitem per anar al lavabo veritable objectiu de l’aturada. Seguim passejant en direcció de l’hotel, busquem i trobem la gran sinagoga de Paris, modest edifici en un no menys modest carrer, com si la comunitat jueva no volgués cridar gaire l’atenció, potser si que es tracta d’això, de tota manera observem una gens discreta presencia policial custodiant els voltants del temple. Com que ja s’ha fet l’hora de sopar, anem cap a un restaurant que varem veure el primer dia, com que el menjador es mes llarg que ample, l’han decorat com si fos el vagó restaurant de un tren de principis de segle passat, s’ha d’agusar l’enginy per aconseguir clientela. Tornem a l’hotel seguint el mateix ritual de cada dia, xino-xano per pair el sopar i intentar no perdre’s, no ens perdem, a una hora prudencial anem a clapar, aquest cop sense posar el despertador, demà serà l’ultim dia d’estada i ens ho volem prendre amb calma. (continuarà)
El tren de Versalles
El tren del sopar