rudiments

Els de la meva generació i que comparteixen amb mi inquietuds cíviques, socials i polítiques, n’hem caminat i corregut moltes, de manifestacions. I en moltes ens hem trobat una policia al davant disposada a servir-nos.

Clavells vermells

La meva primera va ser l’1 de maig de 1975. Els manifestants no anàvem agrupats. Simplement caminàvem, cadascú al seu aire, per la Rambla Nova de Tarragona, amb un clavell vermell en un trau de la camisa. Era una manera de retre homenatge a la revolució dels clavells portuguesa. Si ens agrupàvem corríem el risc de rebre. Així, dispersos, ens deixàvem veure sense que se’ns pogués acusar de manifestar-nos. Després en van venir més, de manifestacions. Algunes eren poc o molt dissimulades. El gener de 1976 teníem l’enyorat amic Josep M. Yago entre reixes. Com altres, imitant l’incomparable Lluís M. Xirinachs, ens plantàvem davant de la presó, sols o en grup, per fer-li companyia. Un dia que jo m’hi trobava sol, assegut a terra, davant la porta d’entrada, un dels guàrdies va travessar el carrer i em va preguntar què hi feia allí. Jo sabia que podia ser dissolt immediatament. Amb ingenuïtat, li vaig contestar que un amic meu estava pres i l’esperava. Em va contestar que podia esperar assegut i va tornar al seu lloc de guàrdia sense inquietar-me. Més endavant van venir altres contactes amb la policia i la guàrdia civil més brutals. La que recordo més forta a Tarragona va ser la de maig de 1976, quan va morir un dels manifestants. Recordo perfectament aquell dia. Un amic i jo, una mica inconscients, vam fer tot el trajecte de la Rambla Nova, des de la plaça Imperial Tàrraco fins al Balcó, per veure amb els nostres propis ulls allò que ens deien. Eren les sis de la tarda. En tota la Rambla no hi havia ni una sola persona. Totes les botigues i bars amb les persianes abaixades. Ni un cotxe circulant. Només policies. A l’alçada del carrer de St. Francec, un home va aparèixer i va cridar una consigna. De seguida, un policia li va disparar. Bales de goma. Nosaltres, el meu amic i jo, impertèrrits, pel mig de la Rambla. Davant del Teatre Tarragona una tocinera, tota envolatada d’antiavalots. Un d’ells va adreçar-se’m. “¿Qué hacéis, aquí?” Una mica ingenu, o potser provocador, vaig dir: “Nada, paseamos!” Ens podien detenir allí mateix però no van fer-ho. De totes les manifestacions a què vaig assistir durant aquell any, la majoria convocades per l’Assemblea de Catalunya, una altra que recordo molt violenta va ser a Valls, amb motiu de l’arribada de la Marxa de la Llibertat. Uns dies abans, a Alcover, el meu poble, també amb motiu de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, la guàrdia civil va posar-se nerviosa. De la multitud que hi havia al carrer, no sabien qui podia ser marxaire i qui no. A la terrassa del Cercle d’Amics, hi havia ball. L’orquestra, veient el que passava, enlloc d’enfilar “Vacaciones de verano para ti”, o “Échame a mi la culpa”, que eren les canciones del verano del moment, van atacar “L’estaca”, de Lluís Llach. La gent va començar a corejar-la, la guàrdia civil va pensar que havia de fer alguna cosa i llavors van divisar un xicot que duia una samarreta on deia Guanyem la llibertat, el lema del PSC que precisament llavors començava a ser tolerat. Immediatament van detenir-lo. Les gestions fetes per alguns altres assistents, entre ells recordo Leandre Saún i Matias Vives, davant l’alcalde del poble van aconseguir que aquest intervingués i els guàrdies de verd deixessin en llibertat el detingut (recordo aquest fet pel detall de l’alcalde del poble a darreries del franquisme interlocutant entre la guàrdia civil i els manifestants). La policia i la guàrdia civil, en aquells moments de declivi del franquisme, estava desconcertada. A mi mateix van detenir-me el novembre d’aquell any. Ho van planificar perquè el jutge tingués festa i m’enviessin directe al calabós. Però el jutge va interrompre inesperadament el seu descans i, amb l’assistència de l’advocat Rafael Nadal, van deixar-me de seguida en llibertat.

Tot i que havíem viscut manifestacions molt dures, amb ferits i de vegades algun mort, cada vegada notaves que el govern de l’estat temia més excedir-se, per no provocar la reacció internacional. Havien de fer-se creïbles per arribar a ser acceptats com a europeus de ple dret. A partir de 1977 vam seguir manifestant-nos de molt diverses maneres i diferents motius, generalment sense deteriorament físic. Per l’estatut, per la millora dels preus de l’avellana, contra les centrals nuclears, contra el transvasament de l’Ebre, pel dret a avortar, contra l’OTAN, contra la guerra d’Irak o altres guerres… La majoria eren manifestacions convencionals. Les dels pagesos de vegades revestien forma de tractorada o de tall a les vies del tren. Algunes vegades intervenia la policia i ara ja eren els mossos d’esquadra. No sempre ho feien amablement. A la foto del meu perfil de Facebook hi tinc, des del moment que vaig crear-lo, la imatge d’una càrrega dels mossos contra un grup de pagesos, vora el monument funerari de Centcelles. Un dels pagesos era mon pare.

La reflexió

Tot això (i moltes altres batalletes que ho allargarien massa) ho recordo per poder explicar millor el que ha passat aquests dies. Els ciutadans lliures de Catalunya hem viscut un devessall de càrregues policials que no coneixíem, ni per la quantitat, ni per l’agressivitat, ni pel furor. Ho comentàvem amb alguns dels que hem anat manifestant-nos durant tota aquesta tira d’anys. L’odi, la violència, la intensitat, contra persones que no es movien, que no mantenien cap actitud agressiva, que ni tan sols els insultaven (encara que s’ho haurien merescut) no la recordàvem fora d’algun cas aïllat. Segurament, l’experiència d’altres persones serà diferent, però això no és l’important. L’important és la reflexió que ara ve, que té a veure amb el títol d’aquest article, que procedeix d’una cançó de Quico Pi de la Serra, el significat del qual és ben fàcil d’entendre.

Durant aquells anys durs de final del franquisme, hi havia una reflexió habitual sobre la part de responsabilitat en la repressió que hi tenien els individus que formaven part dels cossos policials. Jo coincidia bastant en aquella idea de Pasolini, segons el qual la majoria de policies eren uns pobres desgraciats, gent amb escassa formació que havien accedit al cuerpo com a forma de subsistència. Evidentment, aquesta idea no es podia generalitzar. Hi havia polis execrables, repugnants, bèsties immundes que destacaven per la seva manca d’humanitat, com el comissari Creix. Però també d’altres que demostraven ser persones, com el propietari del Bar Pepito, a la baixada de les Peixateries, un policia burgalès casat amb una tarragonina, que tenia la gentilesa d’avisar els militants antifranquistes, habituals de casa seva, quan tenia notícia que estaven vigilats o a punt de detenir-los.

Els policies i guardiacivils que han vingut aquests dies a Tarragona (i a tot Catalunya), esperonats pels seus veïns al crit d’”a por ellos, oé!”, què són? Uns simples mandaos que obeeixen ordres? O unes màquines ensinistrades a atemorir els ciutadans i a fer-los mal? Durant aquest 1 d’octubre que recordaré tota la vida amb emoció, amb la força que dóna la visió de les cares atemorides dels companys de filera a l’hora d’anar a votar, però que de cap de les maneres estan disposats a cedir al xantatge de la por, he pensat que, entre tots els policies i guardiacivils n’hi deu haver de tota mena. Sàdics i bones persones, energúmens i bons jans. Entre les opinions que he llegit o sentit, algunes es preguntaven: ¿què deuen pensar les seves parelles, els seus pares i mares, els seus fills i nebots, si saben quines barbaritats estan cometent els seus familiars? Ara bé: ho saben? També m’he preguntat si quan acaben d’atonyinar una pobra gent indefensa, senten una miqueta de mal al cor; es confessen o resen demanant perdó si són assidus d’alguna religió? Poden dormir tranquils? Tenen malsons pensant en aquella senyora amb la sang rajant-li per la cara?

Un testimoni

Totes aquestes preguntes em feia quan, de sobte, enmig del garbuix informatiu, m’arriba per via oral un testimoni. Aquest dilluns dia 2, en un conegut restaurant de Tarragona, s’hi ha acostat a reparar forces un grup de policies assaltants. Han demanat la carta. De sobte, a les oïdes de cambrers i algun client ha arribat el vergonyós contingut del que parlaven: “¡Cómo les hemos zumbao!”, “¿Has visto cómo corrían?”, tot això enmig d’ostentosos riures. La gresca ha arribat a coneixement del propietari, el qual, cautelós i discret, però segur, els ha demanat que abandonessin el local. Segurament deuen haver-se queixat que a Catalunya se’ls maltracta.

Quan deixa d’estar al servei dels ciutadans (o al versei del taciudans, que deia el gran Quico), sinó al servei dels governants (o al versei dels vergonyants, que diria jo) tot perseguint opinions i els ciutadans que les manifesten, aquesta policia esdevé un cos malalt que, ple de violència, posa en perill la societat encomanant-la de més violència. La sang genera sang i això no hauria de tolerar-ho mai un govern, del signe que sigui.

Final

Ara ve la conclusió. És forçós que totes les autoritats amb competències en la seguretat pública, inclosa la municipal, iniciïn la investigació pertinent per aclarir tots els extrems d’aquest cas que repugna el més elemental sentit d’humanitat. M’ho deia, a peu d’urna, un canonge de la catedral. I una mestra jubilada. I el perruquer que, de tant en tant, em talla els cabells. Fa pocs dies, el director de l’institut Martí Franqués, Jean-Marc Segarra, anunciava: “Em convertiré en el nou Simon Wiesenthal, caçador de nazis. Va començar sol, i el van seguir tota una legió de ciutadans voluntaris.” Voldríem que no calguessin Simon Wiesenthal, que fossin els representants de la ciutadania els qui fessin la seva feina.

Publicat al Diari Més, de Tarragona, el 5.10.17:

http://www.diarimes.com/noticies/opinio/2017/10/06/la_lipocia_esta_versei_dels_taciudans_25767_3064.html

Sí, contra tot pronòstic, ja tenim resultats. I en tindrem més encara, i més significatius, el dia 1 d’octubre a partir de les 20 h. I, posteriorment, encara més, tots conseqüència dels que hem anat arreplegant.

Els que ja tenim

Veníem d’una situació perillosa. La possibilitat d’un referèndum semblava obstaculitzada de manera taxativa pel govern de l’estat. Els partidaris del referèndum estaven dividits entre els que el reclamaven pactat i els que volien fer-lo de totes maneres. L’opinió pública de fora de Catalunya es mostrava monolítica en contra del procés viscut a Catalunya. L’opinió a l’exterior es mostrava indiferent o no s’atrevia a pronunciar-se. Què ha passat, doncs? Quins resultats tenim?

• L’obstinació del govern de l’estat i el rostre repressiu que ha exhibit, amb la complicitat de la caverna mediàtica, han provocat un primer resultat: una primera reacció a favor de Catalunya i contra la repressió que s’hi exerceix per part de sector ciutadans progressistes de tot l’estat. Ja no estem sols. El missatge que això va de democràcia ha arribat a molta gent.
• Aquests mateixos elements, juntament a la constatació que el referèndum no podrà realitzar-se en òptimes condicions, ha provocat, de manera automàtica, que la postura dels partidaris del referèndum pactat (que havien acabat considerant l’actual referèndum com una mobilització) i els partidaris de l’1-O acabin coincidint. Aquest diumenge hi haurà una gran mobilització i uns resultats, encara que aquests no siguin, potser (ja ho veurem), directament homologables en percentatge o nombre de vots.
• La intensa i llarga activitat de relacions exteriors, sobretot amb els mitjans de comunicació, ha obtingut un important ressò. La millor prova és que el mateix govern de Rajoy ha hagut d’esforçar-se a buscar suports internacionals. Avui hi ha una opinió pública europea molt interessada en el que passi a Catalunya. Veig més lluny que mai la possibilitat que, com va ocórrer el 1936 i després de la guerra, Europa se’n desentengui. Només hi ha una condició: que la mobilització catalana continuï essent pacífica.

Quins resultats hi haurà diumenge?

Hi ha una cosa que sembla clara. Cap dels dos sectors enfrontats no podrà fer tot allò que voldria. Els partidaris del referèndum no podran votar en òptimes condicions. Se senten perseguits, pressionats (per cert: molt més del que poden sentir-se’n els contraris del referèndum; aquests se senten pressionats per la població, per la ciutadania, és a dir, els seus veïns; aquells, per la poderosa maquinària judicial i policial de l’estat). Els contraris del referèndum no podran impedir que es voti, encara que no sigui a tot arreu. Hi haurà col·legis on potser no es podrà votar; altres en què potser no hi haurà paperetes. Però hi haurà uns resultats. Els resultats que tindrem a partir de les 20 h. del proper diumenge no seran només el balanç de vots afirmatius i negatius de les urnes, sinó un retrat fidel de la situació política catalana i espanyola. Aquests seran els indicadors:

• Nombre de col·legis oberts i nombre de col·legis clausurats per l’autoritat.
• Nombre d’urnes trencades o requisades.
• Nombre de persones detingudes per defensar el dret a votar.
• Nombre d’aldarulls comesos pels contraris a la votació (considero impensable que els favorables a la participació promoguin aldarulls si no hi ha provocadors).
• Nombre de persones mobilitzades pacíficament per garantir el dret a votar.
• Nombre de vots emesos en les urnes dels col·legis oberts.
• Nombre de vots afirmatius, negatius, nuls i en blanc.
No puc vaticinar quines xifres es poden posar a cadascun d’aquests epígrafs. El que és absolutament predictible és que hi haurà uns resultats. I si hi ha resultats és perquè hi ha hagut consulta. Com més alta sigui la xifra de col·legis clausurats, urnes requisades, persones detingudes, aldarulls comesos pels contraris a la votació, més desprestigi internacional de l’estat. Com més alt sigui el nombre de vots emesos, independentment del sentit del vot, més alta serà la derrota del govern de l’estat i més evident la necessitat d’una sortida que doni cabuda a les aspiracions de Catalunya. Si, a més a més, a una relativament alta participació s’hi correspongués un alt percentatge de vots positius, les opcions de tothom (un govern i l’altre, la ciutadania i la comunitat internacional) no podrien ser altres que gestionar una transició al més tranquil·la possible cap aquell horitzó que la ciutadania haurà determinat.

Si avui encara és aviat per vaticinar resultats, del que no hi ha cap dubte és que n’hi haurà. I això, per a Rajoy i tots els que s’han oposat obstinadament al referèndum (Felipe, Marhuenda, el Rei, Borrell, l’acadèmic de la Real el nom del qual no pronunciaran els meus llavis), és una molt mala notícia.

Adreçat als que dubten

En aquest moment, començada ja la campanya del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, han passat massa coses darrerament i ens queda massa poc temps per decidir què volem fer amb el nostre futur. En línies generals, ens sembla que tot ja ha estat dit. Els arguments principals corren i es difonen pertot arreu. Els uns, encallats en el no absolut, perquè la unitat d’Espanya és indestructible. Fins i tot, tot un president del Tribunal Suprem troba que la “unitat indissoluble de la Nació” és “la base última nuclear i irreductible de tot l’estat de dret”. Com per fugir-ne esperitats! No val la pena entretenir-nos a convèncer qui s’ha immergit en una substància impermeable a qualsevol argument. Un altre grup és el dels que ja han decidit participar-hi i, a més, tenen decidit que l’única opció viable o amb futur consisteix a posar la creueta on diu Sí. Tampoc a aquests no va dedicat aquest article perquè crec que ja estan prou ocupats llegint la normativa del referèndum i tota la parafernàlia de requeriments judicials. Si han decidit votar, a més, també han decidit no fer cas a la prohibició i persecució policial, governamental i judicial. És a dir, han decidit desobeir aquests poders; i si han decidit fer-ho és perquè no els consideren legítims. I no seré jo qui m’entretingui a convèncer-los del contrari, perquè em traïria a mi mateix. Més interessant és el grup d’aquells que votarien però diuen que no en aquest referèndum perquè troben que no té totes les garanties que caldria. O aquells que potser votarien però no estan disposats a fer el joc als del sí, amb els quals discrepen per motius diversos.

És cert que el referèndum no té totes les garanties que voldríem. Mireu sinó: voldríem que no hi hagués persecució policial als que imprimeixen paperetes o als que enganxen cartells. Naturalment, també altres menes de garanties, relatives al cens electoral, al calendari, al debat parlamentari i a tot allò que vulguem posar sobre la taula. Però si això és cert, també és cert que el context polític espanyol, amb el PSOE sumat al grup dels que no volen ni sentir parlar de la possibilitat de qüestionar la unitat d’Espanya, converteix la possibilitat d’un referèndum pactat en una quimera. Entenc aquells que, malgrat tot, hi tinguin reticències. A ells, amb els quals em puc sentir en molts aspectes ideològics ben pròxim, els diria moltes coses. Els diria, per exemple, que l’evolució dels fets ens ha portat des d’una situació en què es discutia sobre la independència, a una nova situació en què parlem de drets humans, de llibertat d’expressió, de dret a la informació… I de coses encara més serioses. Perquè, pensem una mica: si una opció ideològica és legal (l’independentisme, en aquest cas), com pot imaginar algú que portar a la pràctica allò que legalment demanes sigui il·legal? D’aquí a prohibir els partits independentistes, hi ha un pas. Però si la Constitució els empara? Però si no poden dur a la pràctica allò que propugnen, no és com il·legalitzar-los, per no dir una cosa pitjor que ara callo?

Les persones habituades al debat en profunditat, les que senten la necessitat de no assumir idees per simple adscripció partidària, per simpatia amb els líders o per moda, normalment no se senten còmodes en la reducció a dues respostes. Els agrada (m’hi incloc) el matís, la ponderació, la via intermèdia que vol agafar el millor de cada opció. En el dia a dia al llarg de molts anys, jo mateix he actuat sovint d’aquesta manera. Encara que hi ha moments en què això esdevé impossible. Ho va ser durant el franquisme i, en la meva opinió, ho torna a ser ara. Aquella frase de Manuel Vázquez Moltalbán que es va fer famosa, tot i que ell la plantejava com a dubte, “Contra Franco vivíamos mejor?”, tenia una resposta afirmativa perquè la lluita contra el totalitarisme permetia la unitat de les consciències. Reprenent aquesta idea, jo crec que molts dels que dubten caldria que es plantegessin que la disjuntiva actual, tot i que va començar sent una reacció de protesta contra un partit, un govern i un tribunal (ni més ni menys que el Constitucional devaluat, en convertir-se en el lacai del partit!), en realitat s’ha transformat en un clam contra un règim que ha decidit tancar les vies a qualsevol proposta de millora legal, en qualsevol aspecte. El que hem vist durant aquests anys de manifestacions i queixes és que la Constitució de 1978, que per a molts (entre ells jo, que vaig fer campanya a favor d’ella i que vaig votar-la) era un punt de partida, per a un seguit de partits que s’han instal·lat en el poder i que viuen acomodats en les seves poltrones, s’ha convertit en un punt d’arribada. No més enllà. Si de cas, més ençà. I això és el que vivim avui, un retorn progressiu cap a pautes de comportament franquistes.

Els referèndums no s’interpreten com vol l’elector, sinó de la manera que ja ha dictaminat el poder i ha validat l’opinió pública. El referèndum per a la reforma política de 1976, convocat per Adolfo Suárez, tenia dues opcions (vegeu la imatge): els que votaven Sí, donaven suport a aquella primera reforma tímida que Suárez promovia (una reforma que no admetia totes les ideologies i que no considerava la possibilitat de cessions de poder a cap territori); els que votaven No, volien la continuïtat íntegra del franquisme. En aquest context, l’oposició democràtica, que estava lògicament contra aquesta llei de reforma, va adonar-se que no podia donar suport al No, perquè el seu vot seria llegit per tothom com un vot franquista, se sumaria als de Falange, Fuerza Nueva i la Hermandad de Excombatientes. Com que en aquell moment l’abstenció no la demanava ningú, va ser l’oposició qui va propugnar-la. Era la manera de diferenciar-se. És aquí on volia arribar. En l’actual context, l’abstenció és una opció que ja tenen ocupada els partidaris del sistema. No votar, encara que es puguin tenir ganes de quedar-se a casa, és votar que tot segueixi igual. No votar és estar d’acord amb les actituds antidemocràtiques del PP. No votar és estar d’acord amb un Tribunal Constitucional intervingut. No votar és la immobilitat de l’estatus dels que no volen perdre la llotja de privilegi en què una horrible dictadura i una imperfecta transició democràtica els va instal·lar. No votar és resignar-se a no poder instaurar mai una república. I, de passada, no votar és donar cobertura a totes les trames corruptes, a totes les clavegueres de l’estat, a tots els tractes discriminatoris davant la justícia. L’opció intel·ligent, la dels que volen diferenciar-se dels uns i dels altres, és precisament diferenciant-se’n d’una manera que també surti en la comptabilitat. I, com tothom sap, els que surten són els del Sí, els del No, els blancs, els nuls i les abstencions. Que cadascú faci el que li dicti la consciència. La meva em diu que cap demòcrata no pot deixar de votar, perquè les abstencions, fins i tot les dels que estan ingressats a la UCI dels hospitals, o els que s’han mort aquests dies però encara no han estat trets del cens electoral, seran comptats com a vots a favor del PP, donant-li crèdit perquè, tal com va polir-se l’estatut contra l’opinió de la majoria, es vegi amb avals de polir-se qualsevol altra cosa.

En l’intensíssim debat que vivim darrerament al voltant del procés polític que té Catalunya com a escenari, però que tindrà repercussions europees i que, per tant, manté expectants, i preocupats, els governs, els partits, els mitjans de comunicació i, per tant, els ciutadans de tot Europa, sovint es manifesta la idea que hi ha poca argumentació de fons, teòrica, i, en canvi, molt d’exabrupte per part de totes dues bandes. Em sembla que, si més no en part, és bastant lògic que sigui així, si més no estadísticament, perquè les portes del debat avui estan obertes a tothom, per mor de les escletxes que ens ofereixen les noves tecnologies. De tota manera, aquell twit que diu El senyor Tal és un grandíssim filldeputa, conviu amb articles de fons no mancats d’interès, amb preocupacions comprensibles i arguments sòlids. Tot i amb això, em fa l’efecte que, la part raonable i raonada d’aquest debat, que és la que a mi m’interessa més, peca d’algunes remarcables insuficiències. Una d’elles és que, cadascun dels opinadors parteix d’un determinat punt que no se sotmet a discussió, com és lògic que sigui. L’opinió sempre es basa sobre coses donades per sentades; per a alguns, allò que resulta indiscutible i, per tant, que ja no cal argumentar, és el dret a l’autodeterminació de Catalunya (i d’altres territoris en situació semblant); per a uns altres, allò indiscutible és la il•legalitat de totes les actuacions que es deriven del procés. En aquestes condicions, el debat difícilment pot intentar convèncer el contrari. Més aviat és un debat de cara a l’aparador del món, que pot tenir l’efecte col•lateral, desitjable, de fer decantar alguns indecisos.
M’he proposat escriure aquest article, no tenint en compte cap dels dos pressupòsits que he esmentat anteriorment. És a dir: no posant el dret d’autodeterminació com una qüestió irrenunciable, ni tampoc considerant que, exercir-lo ara i aquí, sigui necessàriament il•legal, sinó intentant posar aquestes dues qüestions sobre la mirada analítica.
Partiré d’un principi que a la majoria de la població crec que li deu semblar raonable. I és el que diu que la llei es fa perquè es compleixi, no perquè la complim quan ens doni la gana. Aquest és un principi que sovint utilitzen els qui donen suport a les actuacions del govern espanyol i del qual, per tant, els que mantenen l’actitud contrària necessiten defensar-se’n. Ho fan amb arguments diversos com ara: “el govern espanyol també se salta la llei (i en particular la Constitució), quan li dóna la gana”; o: “quan una llei és manifestament injusta, existeix el dret a vulnerar-la”; o, també: “hem proposat repetidament asseure’ns a negociar, per tal de fer les coses legalment, però a l’altra banda no hi ha hagut ningú amb voluntat negociadora”. Crec que tots aquests contaarguments, i d’altres, són certs, però no aconsegueixen desvirtuar l’argument original: les actuacions del Procés que vivim a Catalunya vulneren la Constitució que, avui per avui, és aplicable en el nostre país i que, a més, ha estat assumida, votant-la, per Catalunya.
És evident que els partidaris del dret a decidir, o directament de la independència de Catalunya, tenen altres arguments raonables que juguen al seu favor. Per exemple, que un dels pilars bàsics del sistema, la independència del poder judicial, ha estat repetidament vulnerat; o que les pràctiques de l’estat (entre elles la famosa operació Catalunya) vulneren la Constitució encara més que el mateix Procés. Però, al meu mode de veure, aquests arguments, que són lícits i vàlids, no ataquen de ple el nucli argumental de l’opinió contrària. De quina manera podríem reconduir, doncs, el debat?
A mi em sembla que les Constitucions, o altres formes de Lleis fonamentals dels estats, en principi han de respectar-se i, si es volen canviar, ha de fer-se pels canals que les mateixes lleis preveuen. Això no cal que sigui així exactament en les tradicions que es caracteritzen per donar a la lletra escrita una interpretació adequada a cada moment, no cenyida a la literalitat d’allò que diu el text. Fins i tot els textos que, per a una important quantitat de gent, diuen “veritats absolutes” (la Bíblia, la Torah o l’Alcorà, per exemple), se sotmeten a contínues exègesis sense necessitat de modificar-ne el text. Hi ha casos, però, en què el legislador ha preferit minimitzar les interpretacions i sotmetre els canvis que es proposin a rigorosos processos que en dificulten l’actualització. Quan això es produeix (i aquest seria el cas espanyol), la Llei resulta a la pràctica immodificable. Però convé tenir en compte algunes circumstàncies en què arribar a aquests extrems comporta un greu perill, tant per a la comunitat com per al mateix sistema democràtic. Quan això ocorre és fàcil arribar a una situació de bloqueig institucional. El recurs òptim és recórrer, llavors, al desbloqueig mitjançant la negociació civilitzada. Si això no és possible, com s’ha vist reiteradament en el nostre cas, llavors només es pot recórrer a la valentia moral i resoldre-ho per altres vies. En posaré quatre exemples:
1.- En principi, les lleis, i en particular les Constitucions, es fan per facilitar el govern de les comunitats humanes, particularment els estats. Quan es redacten i aproven aquestes lleis, no sempre es coneixen totes les circumstàncies que es poden produir en el futur. Pot passar que, en l’atzarós devenir polític d’una comunitat, l’aplicació estricta de la Constitució condueixi a una situació ingovernable. Per exemple, imaginem una Constitució que establís que la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat hagués de ser aprovada per majoria absoluta pel Congrés i pel Senat. Podem suposar que aquesta Constitució hagués estat aprovada en un moment en què el legislador només contemplava la possibilitat que a les dues cambres la majoria fos del mateix partit. Però les coses canvien. Imaginem que en aquest país que ara m’invento arriba un dia que una cambra és radicalment verda i l’altra, extremament blava; o al revés. I que, a més a més, el debat polític ha conduït les respectives postures a una progressiva radicalització, de manera que no es veuen possibilitats de pacte. Com que l’única solució possible és convocar noves eleccions, imaginem que per tres o quatre vegades es convoquen, amb resultats semblants. El país resulta ingovernable. La Constitució no serveix. Per tant, o s’asseuen a negociar els dos actors principals, o algú diferent a aquests dos actors haurà de promoure alguna cosa. Per exemple: una revolta cívica.
2.- Ara imaginem el cas d’un país en què, per mor de l’evolució de les coses, es produís la paradoxa que una majoria de la població pensa d’una determinada manera en un tema, però la Constitució (votada democràticament en seu dia) ho estableix de manera contrària, alhora que els mecanismes de reforma constitucional impedeixen que es produeixi la necessària reforma que adeqüi la llei a la nova realitat. Per exemple, imaginem una Constitució monàrquica (hem de suposar que quan va aprovar-se, la població era majoritàriament monàrquica), en un país que per diverses raons la ciutadania ha perdut la confiança en la monarquia. Imaginem que les enquestes diuen que un 80% dels ciutadans són partidaris de la República. En virtut del sistema electoral, en el Parlament d’aquell país l’opció republicana no té majoria suficient per ni tan sols plantejar la reforma. Els monàrquics, però, ni tan sols accepten negociar un possible procés; ni tan sols, un procés en què ells poguessin establir les formes. Per a ells, la monarquia és intocable. Davant d’aquesta postura, de constitucionalitat inequívoca, però d’obstrucció absoluta a la legitimitat democràtica, només hi ha una resposta possible: la revolta democràtica.
3.- Ara imaginem el cas d’una Constitució, com totes les dels altres exemples aprovada en el seu dia per la població, que estableixi un determinat principi, com ara que tal ciutat és la capital de l’estat; o que tal religió serà tinguda en una consideració especial. Imaginem que durant molts anys, ningú no qüestiona això, perquè ja els està bé o perquè ja hi estan acostumats. Però un bon dia es qüestiona i llavors es posa en evidència una cosa a la qual abans ningú no havi donat importància: que la Constitució estableix una fórmula específica perquè aquella qüestió sigui irreformable. Imaginem que la Constitució establís que Tal ciutat és la capital estatal (com diu l’art. 5 de la Constitució espanyola) i que, alhora, un altre article digués que aquest punt no pot ser mai reformable. Doncs bé, això, que la Constitució espanyola no ho diu per a la capitalitat, sí que ho diu per a la integritat territorial. Podria passar que un bon dia tots els ciutadans espanyols estiguessin d’acord que cal deixar fora de l’estat algun territori; per exemple, la ciutat de Melilla. No importaria que ho volgués l’absoluta majoria de la població. L’article 8 delega en les Forces Armades la defensa de la integritat territorial. Podria fer-se altra cosa que rebel•lar-se democràticament contra aquest article?
4.- Per acabar aquesta sèrie de supòsits, sorgits tots de la meva ment fantasiosa, ara podem imaginar una situació en què la Constitució es contradís a si mateixa i no hi hagués manera de resoldre-ho seguint els procediments establerts per la mateixa Constitució. Per exemple, imaginem que la Constitució estableix la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació i totes les llibertats democràtiques homologades. Fruit d’això, i a l’empara d’aquesta Constitució, es creen grups polítics diversos defensant totes les opcions imaginables. Ara suposem que una opció que en un principi semblava inviable, que comptava amb poc suport, en un moment posterior aconsegueix un suport important. Pot una Constitució prohibir l’aplicació d’una ideologia que la mateix Constitució protegeix? Per exemple, imaginem que un bon dia a la veïna República Francesa guanya les eleccions un partit monàrquic. Ja sé que és molt suposar. Però en principi, la legislació francesa permet que els monàrquics s’expressin, s’associïn, participin a les eleccions, sempre que ho facin pacíficament i pels conductes legals. Podem arribar a pensar que si algun dia passés això algú digués: “No, ho sento, encara que ho vulgui la majoria, això és impossible”? En un sistema democràtic, les ideologies no democràtiques directament es prohibeixen. Totes les altres, no només s’autoritzen sinó que, en cas d’arribar a obtenir la majoria, han de tenir via lliure per aplicar la seva política. Si no és així, no tan sols s’incorre en una contradicció legal (es tolera la ideologia però s’impedeix aplicar-la), sinó que es posa en perill el sistema, ja que es permet que una ideologia es difongui tot i saber que després se n’impedirà la seva posada en pràctica. Per tant, és del tot incongruent que una ideologia democràtica, que utilitza canals democràtics per explicar-se, que no pretén substituir la democràcia per una altra cosa, si un dia assoleix la majoria no pugui implementar el seu pensament. Imaginem ara l’esforç que ha fet molta gent, en diferents països del món democràtic, per eradicar el terrorisme. El principal argument sempre era: “no utilitzeu la violència; utilitzeu els canals democràtics i pacífics”. Dir ara als partidaris de la independència de Catalunya, quan tenen una possibilitat d’aconseguir-ho pacíficament, que això no és possible i mai serà possible (Rajoy dixit), no és una manera de dir-los: “Si voleu això, ja us diem ara que democràticament i pacíficament no podrà ser”. No ho trobeu enormement perillós, per a la democràcia, que una ideologia legal resulti legalment impossible d’implementar-se?
He exposat unes situacions més o menys abstractes, posant-hi una mica d’imaginació (l’abstracció i la imaginació serveixen, sovint, perquè coses que no es veien quan es miraven des de la perspectiva d’allò concret, resultin diàfanes i clares quan s’adopta una altra mirada), en què la via constitucional queda exhaurida. Se’n pot sortir, si les parts contendents volen, per la via del diàleg i el pacte. Si no és així, la part que se sent avalada per l’opinió de la ciutadania té tota la legitimitat per emprendre els canvis en solitari, sempre intentant garantir al màxim els procediments democràtics, però amb la perfecta consciència que, si l’altra part es nega a participar, algunes d’aquestes garanties no podran ser absolutes.
Com el lector haurà pogut anar comprovant, totes quatre possibilitats es donen en el cas que ara ens ocupa. Ens trobem, d’una banda, en un país ingovernable. El funcionament de les institucions està bloquejat. El govern de l’estat va pensar que tot plegat duraria quatre dies i per això va aventurar-se per aquest camí. En l’actualitat, la situació es manté només perquè, tant a nivell d’estat com de Catalunya funcionen pactes que, en una situació normal estarien radicalment enfrontats. No seria normal que els votants socialistes tinguessin la garantia que els vots no serveixen per sostenir el govern del seu etern rival? O que els votants de la CUP no haguessin d’empassar-se alguns gripaus procedents de l’actual govern de la Generalitat? I recíprocament, és clar. Vivim, per tant, una situació anòmala i, mentre no es voti (si s’impedeix el referèndum) l’anomalia persistirà, la ingovernabilitat s’agreujarà i tothom (catalans i espanyols; empresaris i treballadors; dretes i esquerres) hi perdrà.
La Constitució espanyola, gràcies a l’esforç d’una majoria de polítics a interpretar-la en sentit regressiu, ha esdevingut ineficaç. El sistema ha resultat víctima de les seves pròpies contradiccions. M’esbalaeixo només de veure quanta ceguesa hi ha no només en polítics, sinó en articulistes i teòrics pensadors d’allà i d’aquí. Com ha dit molta gent, sense la sentència del Tribunal Constitucional al moderat estatut d’autonomia de 2006, ara no seríem aquí. La majoria de la població llavors ja s’acontentava amb aquella petita passa. El PP i els que li donen suport, no va voler i ara ens trobem, tots plegats, en un atzucac, un carreró sense sortida. Si tu entres en un carrer sense sortida, les alternatives que et queden són clares: o et deixes agafar i acceptes, rendint-te, la humiliació que això representa; o t’enfrontes al perseguidor; o tires a terra la paret que t’impedeix passar i saltes a l’altra banda. A mi em sembla que la menys dolenta és aquesta darrera.

Una reflexió adreçada a aquells que dubten

La disputa política en què estem immersos des de fa uns quants anys, però que ha esdevingut, per raons òbvies, especialment intensa en els darrers mesos, i que tot fa l’efecte que assolirà el punt àlgid aquest proper setembre, té una versió reduïda en forma de guerra de conceptes. De què estem parlant quan parlem, avui, de problema català? Des de Madrid, i en general des de qualsevol altre punt, s’utilitzen indiscriminadament un seguit de paraules com si fossin ben bé sinònims: independentisme, secessionisme, separatisme i sobiranisme. Des de Catalunya mateix, encara que també hi ha qui els utilitza tots indiscriminadament, es prefereixen el primer i l’últim, que, a més, són els preferits per aquells que promouen el moviment.

Durant el franquisme, des de les instàncies oficials només s’utilitzava un d’aquests conceptes, el de separatisme. Els separatistes eren mals germans que no volien col·laborar al bé comú ni assumir la seva part en les càrregues familiars, que volien anar a la seva i desentendre’s de les obligacions familiars (de la gran família pàtria), entre les quals hi havia la fidelitat al règim i al seu cabdill, el compliment de la llei, l’assimilació de la cultura única i el pagament dels impostos. Jo mateix vaig ser educat així, si no fos que una professora meva, d’Història, a l’institut Narcís Oller de Valls, ens advertia: “No hi ha separatistes si abans no hi ha separadors”, entenent aquest darrer concepte en el sentit de discriminadors. El desig de separar-se, segons ella, derivava del rebuig a una situació en què no et senties tractat en igualtat de condicions. Fora del concepte separatisme, durant aquella època jo només coneixia els d’independència o independentisme, però aquest conceptes estaven reservats a grups clandestins i, per tant, d’abast molt minoritari.

Al llarg de tots aquests anys de democràcia, sota el paraigua de la Constitució espanyola de 1978, a una gran part de la població (catalana i espanyola) li podia semblar que havíem assolit una fórmula estable (l’estat de les autonomies). Hi havia una part de població que podia pensar que allò era massa; igual com hi havia una altra part de població que pensava que allò era poc. Però, en qualsevol cas, es tractava de dues postures força minoritàries, de manera que l’estabilitat semblava assegurada. Per aquest motiu, el concepte àmpliament estès pel franquisme (separatisme) va entrar en franca decadència, entre altres coses perquè se l’associava amb facilitat a tota la parafernàlia de la retòrica franquista: contubernio rojo-separatista, rojo, separatista y además masón, etc. En canvi, el concepte d’independència, bé que lentament, va anar fent-se un lloc.

Posats l’un al costat de l’altre, separatisme és un concepte negatiu mentre que independència és un concepte positiu. Mentre la separació és tinguda de manera habitual com el fracàs o la fi d’un projecte (d’una família, d’una comunitat d’interessos, d’una associació d’idees: els Beatles se separen; el PSUC separa, o expulsa, els membres del corrent anomenat prosoviètic; Disney parteix peres amb, o se separa de, Netflix; els essenis se separen de la secta farisaica el s. II aC), la independència té connotacions positives que s’associen a responsabilitat i llibertat. Els individus esdevenen legalment independents quan assoleixen la majoria d’edat. Aquesta independència esdevé a més fàctica, real, quan aquests mateixos individus obtenen recursos suficients per subsistir, és a dir, bàsicament, feina. La manca d’independència, és a dir, la dependència, és sempre vista com alguna cosa negativa. És dependent qui no té prou recursos propis per subsistir, qui té limitacions físiques o mentals, o qui té privació de drets individuals; o, parlant de col·lectivitats, qui no té personalitat jurídica o qui la té intervinguda. Pot ser il·lustratiu d’això que dic comprovar que molts carrers i places en tot el món són dedicats a la independència, moltes vegades sense que se sàpiga ben bé a quina independència (qui respecte de qui) es refereixen. Molts diaris es diuen L’independent (en espanyol, francès, anglès, etc.); no crec que n’hi hagi cap que es digui El dependent. Per això no ha d’estranyar que, mentre el concepte de separatisme quedés rellegat al bagul dels mals records de la tenebra franquista, el concepte d’independència s’anés fent forat en el debat polític i fins arribés a ser utilitzat amb una certa normalitat pels seus més reconsagrats enemics. Quan això es produïa (no podria precisar-ho amb exactitud, però ja devíem ser a finals dels vuitanta o començaments dels noranta), a mi em semblava que l’independentisme havia guanyat una primera batalla: la dels conceptes.

Dic tot això, però al mateix temps també dic que l’independentisme té, alhora, un problema conceptual. Si bé independència és vist per una gran majoria com un concepte positiu, la plasmació ideològica d’aquest concepte en la fórmula independentisme flaqueja. Aquest darrer concepte revela l’existència d’una ideologia partidària de la independència, però aquesta ideologia no existeix. Les persones, els partits, els moviments socials són democràtics, liberals, socialistes, cristians, comunistes, etc., cosa que implica que són partidaris d’una determinada fórmula d’organització social aquí i a Honolulú. Ser partidari de la independència (és a dir, de la no dependència) d’un territori respecte d’un altre, és un element circumstancial que té a veure amb la manca de solucions en la mútua relació d’aquests territoris. Quan la convivència esdevé impossible pren carta de naturalesa el desig d’independència. Una família, una comunitat d’interessos o un grup musical no es formen pensant en el moment de separar-se. Per això jo prefereixo explicar que no sóc independentista. M’han fet partidari de la independència de Catalunya els continus atacs a les diferents possibilitats d’entesa civilitzada plantejats al llarg d’aquestes dècades. Llavors, algú podria preguntar-se, no es pot ser independentista? És evident que la pregunta es contesta amb la simple observació de la realitat. Aquí i a altres parts del món hi ha persones que es consideren independentistes (generalment respecte d’una metròpoli), perquè no conceben altra possible organització del territori. Allò que consideren el seu país no pot trobar cap altra sortida que la independència. Qualsevol altra fórmula (autonomia, federalisme, etc.) la conceben com a transitòria, conjuntural o tàctica. Això, en el nostre cas, té un suport històric rellevant. El suposat matrimoni de Catalunya (de fet, de la Corona d’Aragó) no va ser un enllaç consentit i lliure (Isabel I i Ferran II no van conduir a la unitat real de l’estat), sinó per la força de les armes (després de la Guerra de Successió). Però aquí és evident que existeixen dos relats enfrontats que perviuen.

Crec que un dels avenços conceptuals que s’han produït en els darrers anys (ja fa més d’una dècada, de fet) ha estat la irrupció en el debat polític del nou concepte de sobiranisme, que a mi em sembla que supera tots els altres. Per a molts, imagino que aquest nou concepte està desproveït de sentit. En una democràcia ja se sap que la sobirania està en mans del poble; que les decisions es prenen votant. Per tant, tots els demòcrates són sobiranistes per definició. El concepte de sobiranisme té encara un altre problema. En altres latituds (per exemple, la República Francesa) és emprat en un sentit essencialista, com per bloquejar la independència de l’estat-nació enfront a la cessió de poder o competències davant organismes i tractats internacionals, i també enfront de la pèrdua de pes demogràfic i influència del nadius (dipositaris de les essències). Llavors, per què ha estat important, entre nosaltres, la irrupció d’aquest concepte en el debat polític? Estrictament parlant, sobiranisme no és sinònim d’independentisme. Com han comentat molts opinadors, el sobiranista, en el nostre cas concret, és partidari que Catalunya pugui votar, pugui decidir el seu futur. La independència de Catalunya respecte de l’estat espanyol només és una de les alternatives. El sobiranisme, explicat així, coincidiria amb l’espectre ideològic que abraçava l’Assemblea de Catalunya durant els darrers anys del franquisme, que reclamava el dret a l’autodeterminació per a Catalunya (dret que llavors subscrivien, entre altres, partits com el Moviment Socialista de Catalunya, el PSUC, la Federació Catalana del PSOE, el PTE, el MCC, CDC, el Front Nacional, el PSAN, UDC, ERC, el Partit Carlí, etc.). Per tant, és del tot evident que una cosa és estar a favor del dret a votar el futur i una altra de ben diferent és l’opció concreta per la independència. I és evident, també, que el percentatge de població que a Catalunya és partidària del dret a decidir (o d’autodeterminació), per tant, de la sobirania, s’acosta al 80%; mentre que els partidaris de la independència amb prou feines s’atansen al 50%.

Em preguntava fa un moment per què és important la irrupció en el debat polític del concepte de sobirania? La resposta la podem trobar cada dia en les declaracions dels polítics que se situen en el pol oposat, i dels mitjans que els fan de corifeus. Identifiquen sobiranisme amb independència. Per a ells, tot és el mateix; igual que en el franquisme qualsevol desviació ideològica era judeomasónica, rojoseparatista. A Espanya s’ha imposat la idea que la Constitució és irreformable, i que només pot ser interpretada en sentit restrictiu. Aquesta opinió no penja d’un fil, sinó que està sostinguda per les àmplies majories que voten PP, Ciutadans i PSOE (amb els seus col·legues del PSC, cosa que em produeix enorme tristesa). El PSOE ha arribat a l’extrem de preferir sostenir en el govern el seu adversari principal, podrit de corrupció, abans que obrir la mà a un moderat dret a decidir, que amb tota probabilitat, hauria conduït a una revisió de les relacions de Catalunya amb Espanya però difícilment a la separació. En aquest context, el dret a decidir, entès com un dret assumit per l’estat que doni lloc a l’exercici del dret de forma pactada esdevé una quimera. I, per tant, en aquest context, la paraula sobirania manté però alhora canvia de sentit.

I ara, per explicar-ho, retornaré als exemples que abans posava referits a formes de convivència més simples com ara una família, un grup musical o una empresa. En una parella unida legalment sota la fórmula del matrimoni, el dret al divorci (que a Espanya existeix des de 1981) implica que els dos membres tenen la clau del pany de la seva llibertat. La llei permet que, tots dos de comú acord, i si no hi ha acord, cadascú per separat, puguin decidir trencar el vincle. Això és el dret a l’autodeterminació, el dret a decidir; com si diguéssim, cada un dels membres de la parella té sobirania sobre si mateix. És el lògic i raonable en societats civilitzades. El simple reconeixement del dret al divorci era el reconeixement de la independència de cada un dels membres. La independència de cada membre no implica la separació, però sí la personalitat diferenciada, no subordinada. Per això jo penso que en l’actual context, els partidaris de la unitat innegociable d’Espanya han convertit, sense proposar-s’ho, la sobirania en un sinònim de facto d’independència. No deixen lloc a les terceres vies. O estàs amb mi, o estàs en contra meu, com diu l’Evangeli de Mateu. Recordem que l’Evangeli de Marc ho formula al revés, que encara és més contundent: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”. És a dir, davant el tancament en banda de l’estat a qualsevol possibilitat de diàleg, els que hi ha entremig de les opcions extremes es veuen obligats a triar. Els autodeterministes no independentistes no tenen opció; l’estat (i tots els que li donen suport) els la nega. Davant d’aquest fet, poden seguir mantenint-se en una posició ambigua, per no barrejar-se amb aquells amb qui no estan d’acord. L’ambiguïtat, però, en política, sobretot en situacions molt polaritzades, és autodestructiva: els ambigus desapareixen del mapa. Poden cedir davant la força de l’estat, oposar-se a la independència si no hi ha un referèndum pactat; i, per tant, davant la impossibilitat d’això, alinear-se amb la reacció, que té una clara voluntat recentralitzadora. O poden entendre que en l’actual context l’única forma de sobirania que existeix és la independència. Davant les tres alternatives, jo no tinc cap dubte. La criminalització per part de l’estat d’aquells que l’únic que demanen és el dret a decidir ens ho posa ben fàcil.