Quan, el 1951, diferents prohoms de la societat tarragonina, emparats per la diputació, posen en marxa una institució del seu àmbit geogràfic (la província) amb l’esperit acadèmic de vetllar per l’estudi i el coneixement de l’alta cultura d’aquest tros de territori (Institut d’Estudis Tarraconenses, s’ha de dir), trien el nom d’un monarca per distingir-la. Ens podríem preguntar per què. Per què no un historiador, un escriptor o un savi? Resulta curiós que, en ple franquisme, es volgués reivindicar un nom que donava sentit a la unitat territorial i diferenciada de Catalunya. Va ser un gol clavat a la porteria del règim, en un moment en què el porter estava massa confiat? Jo més aviat penso que va ser el contrari. Una voluntat de demostrar que el franquisme no estava en contra de Catalunya i fins i tot es permetia impulsar un organisme que perpetuava un dels seus monarques. Al cap i a la fi, els prohoms de la casa de Barcelona eren tan avantpassats de tots els àustries i de tots els borbons que han vingut després, com Alfons X el Savi o Doña Urraca.
Ramon Berenguer IV i Peronella, segons la Genealogia del Casal d'Aragó (Poblet, 1400)
Desaparegut l’institut, avui per avui Ramon Berenguet IV es perpetua en el nom d’una col·lecció de llibres que edita la Diputació de Tarragona, seguint, doncs, aquella tradició iniciada fa 68 anys. El darrer dels volums aparegut és “El plaer d’escriure. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Tiñena”, un aplec de 12 textos escrits per diferents estudiosos i escriptors, tots coneixedors de l’obra del novel·lista, cadascun dels quals n’analitza un aspecte concret. No es tracta, per tant, de l’acostumat volum d’homenatge a alguna personalitat en què diferents persones que el van conèixer i tractar, o que l’admiren, en canten les excel·lències o expliquen anècdotes i episodis de vida que hi han compartit. El volum s’inscriu en la tipologia del llibre acadèmic i científic i tots els treballs permeten conèixer aspectes remarcables de la trajectòria i de l’obra de Jordi Tiñena. En això, aquest títol dona continuïtat a una línia de publicacions de la diputació tarragonina dedicada a estudiar l’obra d’autors de les nostres comarques, com ara Josep Pin i Soler o Olga Xirinacs.
Xavier Amorós © Montse Farrés
Si aquest volum que ara comento m’ha permès titular aquest article com una nova cavalcada de Ramon Berenguer IV, em ve a tomb de recordar que una de les darreres cavalcades (uns dels últim volums, vull dir) va titular-se “Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1951-1996)”, de Sergi Borrallo Llauradó. Aquest volum, presentat també fa poques setmanes, és una petita història de la institució acadèmica fundada el 1951. El seu autor treballa a l’arxiu de la institució provincial, raó per la qual ha tingut accés a la documentació de l’organisme. L’obra és exhaustiva quant a dades objectives: noms de membres de l’institut, llista de llibres publicats, detall d’activitats realitzades al llarg dels seus 45 anys de vida. Un total de 74 membres, 239 volums publicats i una notable quantitat d’activitats, entre les quals sobresurten les beques, medalles, concursos i premis, les exposicions, els col·loquis i simposis, etc. Vaig tenir la sort de formar part de la darrera fornada de membres, la que va entrar el 1989. Ho explico, no per rabejar-me en cap mena de vanitat, sinó ben bé per al contrari, com ara es veurà. En aquell moment, els únics escriptors de creació actius que formaven part de l’Institut eren Josep A. Baixeras, Olga Xirinacs i Francesc Roig. En aquella fornada, juntament amb mi, passaven a formar part de l’Institut Margarida Aritzeta, Joaquim Mallafrè, Sara Pujol i Josep Bargalló. Sobtava l’absència d’autors admirats, de major trajectòria que jo, de procedències més àmplies que l’estrictament tarragonina, però de l’àmbit que abraçava l’institut. Poso per exemple: Xavier Amorós, Josep M. Güell, Zoraida Burgos, Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés o, ja que hi som, Ricard Salvat. I si la reflexió l’ampliàvem a altres àrees d’estudi, que hi manquessin noms com Ramon Amigó, M. Teresa Muntanya o Pere Anguera, per posar només alguns exemples, em semblava injustificat. Quan em van proposar de formar-ne part, em va costar decidir-me. Em sentia obligat a demanar el parer d’algunes de les persones a qui jo admirava i que no hi eren. Fetes les consultes, vaig acceptar. La idea era que, amb el temps, la institució aniria obrint-se i les prevencions quedarien, per fi, superades. Però no hi va haver ocasió. Tal com recull el llibre, en el moment de la dissolució de l’organisme, tots els membres acordàvem mostrar-hi el nostre rebuig i demanar que, canviant-ne l’estructura, se’n mantingués el nom i s’adeqüessin les tasques a les necessitats actuals.
Pere Anguera
Estroncada aquella història, saludem amb alegria cada vegada que el gran comte barcelonès, marit forçat de l’aragonesa Peronella (i que després no diguin que l’ofici de rei no té inconvenients), emprèn una nova cavalcada.
(Aquest article va ser publicat inicialment a “Diari de Tarragona”, de 25 de juliol de 2019)