Amb una mica de retard, escric aquest article sobre Joan Guinjoan, la mort del qual em va sorprendre fora de Tarragona. Ja avanço que no em referiré gaire a la seva sobradament coneguda vàlua com a compositor, a la qual s’han referit plomes més enteses que la meva. Aprofitaré aquest article per explicar la relació que vaig tenir-hi, en bona part de caràcter professional, i les lliçons que n’he extret per comprendre la cultura en el nostre entorn més immediat.
Joan Guinjoan va estar molt vinculat a Tarragona. En la relació d’obres seves trobem una primerenca Simfonia de la imperial Tàrraco (1961) i una ja plenament madura Simfonia núm. 2 Ciutat de Tarragona (1998). Sobretot aquesta segona és una peça de primera magnitud, que ha de servir perquè una ciutat se senti satisfeta. Com quan Jujol construïa el Teatre Metropol o Miró junt amb Royo teixien el Tapís de Tarragona. Però, més enllà d’haver compost aquestes obres, Guinjoan havia escollit aquesta ciutat per desenvolupar-hi un projecte personal: la convocatòria del Premi Internacional de Composició Musical Ciutat de Tarragona. El premi, que va ser immediatament admès en el selecte cercle de la World Federation of International Music Competitions, consistia en una aportació econòmica (12.000 € a la darrera edició) i l’estrena de l’obra per part de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). No tot eren flors i violes. En algunes ocasions, l’obra va haver d’estrenar-se, no en un auditori adequat, ni tan sols en el tolerable teatre-auditori del Camp de Mart, sinó en un refugi del Port on la música era interrompuda pel trànsit ferroviari. Malgrat els inconvenients, però, el premi va anar convocant-se, amb la participació de primeres figures del món de la música en el seu jurat, i les obres guanyadores s’estrenaven cada vegada en millors condicions..
Vaig tenir la sort de coincidir amb Guinjoan en una part d’aquest trajecte, conèixer-lo i aprendre de la seva humilitat no resignada, del seu entusiasme malgrat l’edat, de l’obsessió per descobrir nous talents, i vaig poder valorar la qualitat de la seva feina. Com a resultat de la implicació que tenia en això que avui anomenem “el territori”, van començar a ploure-li reconeixements. Doctor honoris causa per la URV (29.10.99). Concert d’homenatge al Palau de Congressos de Tarragona (14.09.01), a càrrec de l’OBC, amb estrena de la segona simfonia dedicada a la ciutat. Nou homenatge al Teatre Metropol (27.11.02), amb la presentació del disc Chez Guinjoan. El mateix any (23.07), l’ajuntament tarragoní li havia concedit la medalla de la ciutat en la categoria d’argent. I així podríem anar seguint. Però em sembla que llavors les coses començaven a no funcionar prou bé, la química que havia existit entre la ciutat i el mestre penjava cada vegada d’un fil més insegur. En aquell moment em va demanar ajut. S’havia organitzat un concert per retre-li homenatge a Viena, a càrrec del grup instrumental BCN 216, però no hi havia diners per finançar el desplaçament. El 25 de maig de 2007 em convidava, a títol particular, perquè l’acompanyés a la roda de premsa en què es presentava el catàleg complet de la seva obra i el concert vienès. Havíem trobat el finançament i el mestre estava eufòric. Guinjoan ignorava en aquell moment que el concurs que ell havia promogut ja tenia els dies comptats. La de 2010 seria la darrera edició.
- Sopar al bar del Teatre Metropol després d’un concert d’homenatge a Joan Guinjoan. 6 de febrer de 2007
Segurament molts lectors pensaran que la música contemporània no era l’aposta més recomanable per a una ciutat com Tarragona. Probablement tinguin raó. Guinjoan coneixia les dificultats del seu projecte. Com a persona que, a més de músic, tenia experiència en el món de la pedagogia i de la gestió cultural (havia treballat més de vint anys a l’ajuntament de Barcelona), sabia que calia picar molta pedra per aconseguir algun resultat. A poc a poc, al voltant del premi, s’hi havia anat congregant una bona colla d’organitzacions, entitats i músics. L’estrena de l’obra guanyadora, cada any, de ser un acte precari, s’havia convertit en un esdeveniment que congregava no només el sector a nivell local, sinó altres personalitats del món de la cultura d’arreu del país.
En el món de la gestió cultural sabem que pot costar molts anys bastir la reputació d’un projecte (un festival, un centre artístic, un concurs, un espai escènic, una col·lecció de llibres…), però n’hi ha prou amb un minut per deixar-lo perdre i, amb aquesta acció, llençar per la borda tota la inversió (en diners però també en esforç de persones i en intel·ligència i capacitat creativa) que s’hi ha esmerçat. A 2019 no és hora de ressuscitar una cosa que ja forma part del passat. Però no seria una mala idea reivindicar que aquesta ciutat, en un moment de la seva història, va creure en un tipus de música arriscada, que ho va fer amb dignitat i que, gràcies al treball d’uns quants (començant per la llavors cap de Cultura Montse Icart, professors del Conservatori, tècnics municipals, membres de l’Associació de Compositors de les comarques de Tarragona, la mateixa OBC, gent aliena a l’organització com el musicòleg montblanquí Francesc Bonastre, etc.), capitanejats pel mestre de Riudoms, 21 compositors de tot el món (Argentina, els EEUU, Irlanda, Japó, Bélgica, Canadà, Itàlia, Xile, França, Xina, a més d’Andalusia, Aragó, Galícia i Catalunya) van tenir la seva oportunitat. Si avui algú vol saber el palmarès de tots els guanyadors del premi (1993-2010) pot consultar la versió anglesa de la Wiquipèdia.
(Aquest article va ser publicat al Diari de Tarragona, el passat 28 de gener de 2019, pàg. 5)