Qui controla la llengua controla la realitat, perquè, per als humans, no hi ha realitat sense llengua que l’expliqui. D’aquesta consideració, n’hi ha moltes derivades. Una d’elles és la que consisteix a poder decidir el sentit de les paraules, no a partir del pacte comú que representen la tradició i l’acadèmia, un pacte en el qual tots els parlants ens sentim representats, sinó seguint directrius polítiques que no persegueixen entendre’ns, sinó treure profit de l’idioma. La història ens en forneix molts exemples. Aquesta paraula que sembla que tots assumim com el paradigma del clima necessari per aconseguir la pau civil, em refereixo a democràcia, va ser pervertida durant el franquisme amb el simple additament de l’adjectiu orgànica, per tal de sentir-s’hi inclòs. L’oposició antifranquista era conscient d’aquesta lluita pel significat i, entre moltes altres, va encunyar la famosa frase “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes”. Perquè, què és el terrorisme? Resumidament, fer servir el terror amb objectius polítics. És cert que l’IRA, ETA, les italianes Brigades Roges, la banda Baader-Meinhof o, més cap aquí, al-Qaeda, eren terroristes. Però no ho eren menys, sinó de vegades més, els estats que convertien, i molts encara ho fan, el terror en un instrument de dominació.
L’alteració en el sentit de les paraules ha tingut i té continuïtat en sistemes en principi democràtics i liberals, teòricament respectuosos dels drets humans i la llibertat individual. Quan, per exemple, un govern és capaç de decidir què és una llengua (com va fer artificiosament el govern aragonès traient-se del barret el Lapao, com havien intentat prèviament governs valencians i balears en els seus respectius territoris) per damunt dels criteris acadèmics, vol dir que és capaç de qualsevol perversió.
En els darrers mesos, hem vist augmentar de forma exponencial aquesta tendència, d’una manera molt alarmant fins al punt que, si no s’hi posa aturador, és possible que, en un futur no gaire llunyà, els diccionaris siguin segrestats de les acadèmies i els redactin directament els governs o els tribunals, donant a cada paraula un sentit diferent segons convingui en cada circumstància. Constitucional, democràtic, violència, pres polític, odi, nazi, feixista, supremacista generen enormes controvèrsies. El més perillós de tot és que quan es produeix una discrepància semàntica, ningú no es remet al diccionari. Sempre hi ha algun jutge disposat a emetre sentència. Els anomenats Jordis van cometre violència perquè el violent no és aquell que fa violència sinó aquell que, oposant-se a la violència i intentant evitar-la, provoca l’enuig d’uns individus armats que, no podent-se contenir davant tanta provocació no violenta, acaben sucumbint i, sense voler-ho, actuen amb violència. Ells, però, no la volien; i els que volien evitar-la, sí que volien.
De tota manera, si he començat aquest article no era per fer una dissertació teòrica sobre aquest fenomen, ni tan sols per avisar dels perills que, per a tots, se’n deriven, sinó per cridar l’atenció sobre un dels casos que m’ha repugnat més i que aquests dies està d’extrema actualitat. Em refereixo al concepte d’exili i als seus derivats exiliat, exiliar o exiliar-se. De seguida que el president Puigdemont va anar-se’n cap a Brussel•les, junt amb altres membres del seu govern, es va parlar d’aquesta acció com d’exili i, els que el protagonitzaven, d’exiliats. És prou evident que això no va agradar gens als que es troben ideològicament en el cantó oposat. Però, sobretot, va enfurismar cosa de no dir aquells que, havent empatitzat amb l’exili republicà, no podien tolerar que el victimari exiliat s’escapés de les seves mans. Qui són aquests que es declaren exiliats sense el nostre consentiment? El senyor Lluís Bassets, per exemple, des de les pàgines d’El País, no para de qualificar-lo de “presidente huído”, per carregar-lo encara d’una vergonya complementària, com dient “qui fuig, o qui s’amaga, alguna cosa dolenta deu tenir a amagar”. El paroxisme tergiversador va assolir el seu zenit quan va arribar-se a prohibir l’ús d’aquesta i altres paraules en els mitjans de comunicació públics durant la campanya electoral, fet que alguns que no saben què és la democràcia ja van interpretar com que aquestes paraules no podien utilitzar-se mai, referides, és clar, a aquests fets i personatges.
Però, per què? Com és possible que un govern, un tribunal, un director de diari obliguin o prohibeixin utilitzar determinada paraula en un sentit o en un altre? La xarlotada (que em dispensi el gran Chaplin) arribava a extrems increïbles quan aquells que negaven el caràcter d’exiliat a Puigdemont, el passat dia de Reis celebraven els 80 anys de Juan Carlos, tot dient que havia nascut a l’exili. I què havia fet el monarca per haver nascut a l’exili? Només ser nét d’un rei que, aquest sí, per por, veient que les coses pintaven malament i, tot i que les eleccions eren municipals i no podien extrapolar-se, va preferir tocar el dos abans que no anessin maldades i no tingués temps d’endur-se les joies (és un dir: interpretin-ho en sentit figurat; ho dic pels censors i acusadors que cada dia es multipliquen). Per quins set sous Alfons XIII, don Joan de Borbó o Joan Carles I podien ser tractats d’exiliats i en canvi Puigdemont, Comín, Serret, Ponsatí i Puig, no?
Per cert, la notícia del Telediario on parlaven de Juan Carlos com a exiliat el presentaven en una foto d’adolescent navegant en un iot.
(Publicat inicialment a “Diari de Tarragona”, de 26 de gener de 2018)