Caminava per un carrer de Terrassa, a migdia, tot fent temps per a una cita mèdica. Feia calor i he vist un racó a l’ombra, on hi havia dos bancs lliures. Que bé! podré reposar una estona, he pensat. Al cap d’uns moments veig que una senyora d’uns vuitanta anys llargs, molt prima, desvia el seu pas i vé cap a mi. També porta la mateixa intenció de seure a l’ombra? No, es queda dreta al meu costat i, amb confiança, diu:
– El meu home vol que m’engreixi! … I jo no puc menjar més perquè rebento!
Jo l’escolto amb atenció i em limito a respondre: Ah, sí?
-Diu que m’he d’engreixar, que estic molt prima. Clar! Ell em va conèixer grassa…
La senyora acompanya les seves paraules amb tocs de mà sobre la meva espatlla, amb actitud confident. I segueix:
– Jo sóc de M. La meva mare, que era parenta del comte d’Egara, tenia una minyona que s’emborratxava cada nit. La va tenir anys i panys perquè deia que li feia bé la feina! Oh! la meva mare… era molt especial. La meva germana posava injeccions a M. i la meva mare em va fer acompanyar-la. Em vaig enamorar bojament d’un tuberculós! La meva germana em deia: – No t’enamoris d’aquest noi perquè no et durarà gaire…
Jo vaig assentint amb el cap; només puc dir alguna paraula de tant en tant. La senyora xerra seguit.
– Al meu casament no va venir ningú de la meva família! Semblava un enterrament! No volien que em casés amb un tísic però jo n’estava molt enamorada. I el meu marit no m’ha tingut mai, mai més, res!
– I el seu marit encara viu? pregunto jo, sorpresa.
– Sí, ell viu i la meva germana és morta! Jo era un tro quan era jove! escrivia poesies a la gent.
Me’n recita alguna que no puc entendre però copso la intenció burleta del poema.
– El meu marit sempre m’ha portat com una flor. Encara és ara que, quan he de sortir de casa em diu: “No corris, vigila, vés poc a poc, no caiguis”. Vol que m’engreixi. Als ossos d’aquí darrere (i s’assenyala el cul) hi tinc blaus, de seca que estic. Vostè deu pensar: i què m’explica aquesta senyora?
Ben al contrari! intento dir-li. La seva espontanitat i confiança em mouen el màxim respecte i simpatia. Entenc que es tracta d’una parella ben feliç. Ho varen encertar de ple.
– I la iaia? oh, la iaia… Es va casar amb dos homes, dos germans. Fins aquí és normal. Després se’n va anar a Mèxic amb un capellà! I allà el capellà va morir i ella va tornar aquí embarassada…
Aquesta senyora m’està explicant una novel.la, real, viscuda, en un tres i no res! Jo segueixo amb força interès el relat.
– Quan va tornar, el jutge de pau de M. li va dir: “Si ens casem jo podré donar nom al teu fill.” I es varen casar, i va néixer la meva mare!
Quina història! I aquí la senyora, després de repetir-me l’anècdota de la minyona de la mare, que s’emborratxava, reprèn el seu camí tot dient:
– Bé, m’en vaig a caminar, que el meu marit vol que m’engreixi!
I jo, estranyada, li faig: “però, si camina no s’engreixarà!” I ella m’aclareix amb paraules mig dites, que ho fa per a païr i fer lloc a més aliments.
