01 Novembre, 2019 08:59
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com t'estimaria
dessota de l'om
ensenyant-te com
és l'amor qui crida.
Portaré la rosa
del jardí preat,
tot cercant l'esclat
d'aquell bes que es dóna.
Quantes voltes
del camí
han parlat
del meu glatir.
Quan tinc a les mans
la flaire de rosa,
és quan ve la nosa,
ho sents i ho saps.
La rosa comprada
no parla com cal
ni et vol d'estimada
ni amaga on vaig.
Per donar, et donaria
cent poms de flors,
un vaixell amb roba fina,
un capvespre vestit d'or.
Si l'amor convida
a seure de nou,
dieu-li que el jou
és per a mitja vida.
Les paraules dolces,
tot i fent camí,
apleguen i et troben
entre el no i el sí.
Sant Jordi,
amb el drac,
aniran de lluita
en un llarg combat.
Com la rosa porta
un xic d'il·lusió,
un polsim d'amor,
un somrís de dona.
A la terra ferma,
el pany porta clau,
mitja nit, lluerna,
la fosca, catau.
Amor, pregona:
el gran encís,
el compromís,
somnis de dona.
L'estimo tant
que, quan la veig,
tot és oreig,
res és mestral.
No tinc res més
que nit i dia,
minsa cobdícia,
parc interès.
En el riure
de les flors,
els amors
no volen viure.
Voldria estimar
dolça melangia,
és nau amanida
que no vol marxar.
A la bella rosa,
li he de demanar
que cerqui una mossa
qui vulgui estimar.
A la nova font,
qui viu a la plaça,
li demano ara:
Vull saber per on!
El núvol passava
massa lentament,
és pobre, innocent,
tot cercant la casa.
En el cloure
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni somnis pobres.
Poseu-me la casa
vora de la mar
i moveu a esclat
per veure què passa.
Les roselles,
per la nit,
com es queixen,
fan patir.
No he de venir
a l'hora fosca,
quan ve la nit,
tanqueu la porta.
Al corriol
de la contrada,
quan ve el sol,
troba la casa.
Afegeix un comentari
