Poemes curts (CLV)
15 Setembre, 2024 12:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I com deia,
l'aneguet:
Menjaria
un poc de verd
i cada dia!
A la casa
d'en Vicent,
quan hi ha gana,
en mengen cent:
col i patata.
I la lluna
quan s'adorm
vol llacuna
i la dolçor
anant a una.
A la casa
de la por,
sempre passa
la tardor,
però es cansa.
Una jove
em demanà
i un cove
li donà
en ser tan pobre.
Al racó
dels pobrissons,
ésser bo
és l'esglaó
i posar ponts.
El diumenge
pel matí
com el fetge
fa glatir,
és molt heretge.
Per camins
i caminois,
van els nins
cercant cançons
per als fadrins.
Com l'estimo
d'amagat
mai em privo
d'ésser grat
ni quan respiro.
A la porta
del castell,
hi ha qui es gronxa
com penell
sempre que toca.
Un gran home
em digué
que ser noble
és quedar bé
amb tot el poble.
Amb un llapis
a la mà,
com el savi
es deixa anar,
ho deia l'avi.
Al dematí,
soc eixerit,
un poc mesquí
i escanyolit,
millor a la nit.
Com demano
poder ser
i acabo
en mentider,
després, em planyo.
A la porta
del desert,
mai hi toca:
trobar encert,
és poca cosa.
Amb quaranta
solucions,
qui no parla
de raons
o mala traça.
En un cove,
hi ha remei
si hi ha ordre
i algun peix,
el goig de pobre.
Com havia
d'ésser ric,
menjaria
a l'abric
de la cobdícia.
Na Mariona,
del meu cor,
diu que és bona,
sobretot,
quan ja no hi toca.
Parlaria
tot el mes
si sabia
que l'ofès
no tornaria.
Quan l'ampolla
va a la font,
vol ser molla
i es queixa com
si es trobés sola.
Per a seure,
vull un banc,
per a creure,
no vull tant,
només el deure.
Cerca l'assegurança i set poemes més
15 Setembre, 2024 12:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Cerca l’assegurança
Mal menjat i ben begut,
m’entaforo en les necieses;
la vida porta sorpreses:
vells problemes, algun ensurt.
Com m’endinso a la botiga
per sentir-me traginer,
el guanyar no he de saber
ni trobar la mà amiga.
I, tot d’una, el desencís
com va prenent nova alçada,
em desvetlla del meu mal.
He de ser home mortal
i cercar l’assegurança
de concebre compromís.
Treballar de servent
Pels matins, com home boig,
al dimoni m’encomano,
li he pregat que sigui amo,
però diu que ha estat coix.
A les portes de l’infern,
ha fet cap tot el seguici,
quatre faran sacrifici
i vendran roba d’hivern.
Puix em plau el sol i el vent,
aquella noia bufona
qui em demana per anar.
Li he comprat: saber estar,
ben callat, tota una hora
i el treballar de servent.
Les festes han d’acabar
Prou gelat i camacurt
ni m’allunyo de la bassa,
hi ha un matí de cel carbassa
que, del tot, m’ha complagut.
Repassant tots els meus somnis,
m’he posat a treballar,
prou ben poc he de guanyar
si s’atansa aquest dimoni.
Correspon al Creador
regalar-me sa presència
per si vull anar a ballar.
Les festes han d’acabar
quan el sol prengui la pressa
i vulgui agafar el son.
Ni cerco cap mà amiga
Amb les penses d’un infant,
vaig cercant entre les fulles
les marietes porugues
per trobar son mos ben gran.
Las tardes de primavera,
ben dolces per a somiar;
sota un arbre deixo anar
aquella festa encisera.
No haig pressa ni diners
per a acudir a cap fira
on cap joia he d’atendre.
No m’agrada comprar o vendre
ni cerco cap mà amiga
que m’alliçoni després.
Passo hores rondinant
Les presses han de venir,
algun dia, a trobar-me,
com espero preocupar-me
el darrer dia al matí.
Passo hores rondinant,
tot mirant les orenetes,
van volant lluny de les festes,
han de fer família gran.
El vi nou de la taverna
diré que m’ha complagut
perquè va en un vas gegant.
Les penes venen i van,
no voldria anar eixut,
mig emboirat per la pena.
I nosaltres, al glatir
He vingut al clar país
on massa gent del defora
volen manar a deshora
i fugir del compromís.
Nostra pensa tan ferotge,
demanant que ens facin cas;
a casa de bordegàs,
han avançat el rellotge.
I nosaltres, al glatir
perquè fugen els hereus
a altres terres més galdoses.
Deixeu que passin les hores
per si apleguen els adéus
i tornem al dolç sentir.
En mon comiat
En mon comiat
apleguen hores baixes,
abelles passen
fins no sé on.
La primavera
és jove i s’allargassa,
veieu com dansa
entre les flors.
El dolç caliu
diria que es retarda
i encara és lluny.
Un vent s’esmuny,
fa ones a la bassa
i, a estones, riu.
Paraules surten
Paraules surten
de dintre el cor;
a poc a poc,
ben sovint, muden.
De cansat vell,
el tarannà,
es deixa anar,
no fa per ell.
La vida llarga,
el somni curt
i nova contalla.
Menys blat que palla
el tornen mut,
riu la canalla.
Epigrames (CLV)
15 Setembre, 2024 12:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'Enric,
qui no entra
no és amic.
Comentava:
posseir un ramat,
el pastor se'n reia
i anaven passant.
A les quatre
del matí,
ve un lladre
i em pren la nit.
Com haig tanta son,
fins m'adormiria
vora l'establia
per veure qui es mou.
Les vacances
de l'estiu
cerquen platja,
bosc o riu.
He trobat
el rei Gaspar
i he provat
de demanar.
A les ombres
de la cambra,
dormen totes
sense manta.
Mai demano
per dinar:
ni poc vi
ni massa pa.
A les festes
de l'hivern,
corre el dia
i prompte es perd.
Una mossa
em convida
a penar
tota la vida.
En el regne
dels porucs,
dos són bornis,
tres són muts.
En el clos
del gran somiar,
tots s'avenen
per a entrar.
La feblesa
del meu cor
diu que plou,
però fa sol.
A la lluita
dels valents,
n'hi van dos,
en conten cent.
Per la tarda
i al matí,
la fortuna
es riu de mi.
A la rambla
de les flors,
en negocis,
guanyen tots.
Com comenta
el meu amic:
Dintre el bosc,
només hi ha pins!
A la casa
d'en Romeu,
cadascú
veu el que beu.
Com estimo
d'amagat,
m'enfado
si em ve de grat.
He demanat
el tenir:
Poques hores
de glatir!
Si la mort
em ve a buscar:
de segur
que em trobarà.
Si hagués hores
per donar,
les hauria
d'amagar.
Amb les pedres
del camí,
em vull fer:
casa i abric.
I com era
el més valent,
sense pressa,
anava fent.
A l'illa
dels covards,
un vas d'aigua
és oceà.
L'oreneta,
cercant niu,
com pregona:
nou estiu.
La Mariona,
del meu cor,
es fa bona
quan s'adorm.