Poemes curts (CLII)
01 Agost, 2024 08:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del gegant,
una tassa
diu que, quan,
serà una bassa.
A la llar,
a prop del foc,
treballar
ha estat un joc,
com vull anar.
Com em deia
l'esquirol
que volia
ser mussol
almenys un dia.
En sortir
d'aquell hivern,
com vaig dir:
M'agrada el fred
per a dormir!
Escriuria
si sabés,
cada dia,
fer un recés,
com gaudiria.
Quatre ametlles,
amb sis nous,
entre bledes
i mig ou,
qué llargues menges.
Al castell,
entre servents,
hi ha un rei
fent-se el valent,
no haurà remei.
Bona menja
pel matí
i disfressa
per la nit,
ni vull la pressa.
Quan la lluna
vol somiar,
vol ser bruna
i no tornar,
és poc madura.
Com havia
poca fe,
provaria
de fer net,
almenys un dia.
En el regne
de la nit,
no hi ha mestre
en el glatir
ni es pot concebre.
No hi ha dia
sense sort
ni alegria
sense dot
ni gosadia.
El més pobre
i innocent
vol ser noble
un moment
amb un cert ordre.
És un deure
entremaliat:
comprar, vendre
i ser honrat
sense decebre.
A la casa
del valent,
qui demana
ho té complet:
dubte i gana.
Quan havia
festa gran
mai podia
menjar tant
com gosaria.
Com volia
anar al davant,
menjaria
a saber quan
el déu voldria.
Mai voldria
un xic de seny
si havia:
poc o menys,
almenys un dia.
Poca gana
ha el pagès
quan demana
gran recés
perquè ja es cansa.
Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit
ni massa noves.
Com la pluja
diu al vent:
Ets com una
fúria en temps
que mai atura!
A la casa
de l'oblit,
mai descansa
el bon amic
ni tan sols passa.
Plora una poncella i set poemes més
01 Agost, 2024 08:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Plora una poncella
Una flor lleugera,
vivint al jardí,
demana un botxí,
es mostra viatgera.
No sé si anirà
a emplenar un gerro
amb els peus mullats.
Manta disbarats,
per la pensa, esguerro;
no me’n puc estar.
Una flor lleugera
proposa ser allí
quan, després del sí,
plora una poncella.
Resta el silenci
Amb quaranta queixalades,
he fet un bon esmorzar;
després, vindrà el treballar
a les finques isolades.
El vell pagès com reposa
al darrere d’unes flors;
va ser dels treballadors,
va haver filla i esposa.
Ara, li resta el silenci
bastit, en fulls de records,
a la vora d’un xiprer.
Com va anar-se’n dels primers;
va lluitar, contra les pors,
en un combat curt i tebi.
A les portes del seu hort
Oblidant la carmanyola
cap allà se’n va el pagès,
va perdre tot l’interès
quan el cel el posà a prova.
Algú dirà que era un sant
treballant entre oliveres,
les va deixar ben lleugeres
de força i de brancam.
A les portes del seu hort,
sento cantar vella sínia
qui la mena un vell ruc.
He d’ajudar-lo si puc
per si ell m’ajuda un dia
i m’estalvia la sort.
Enllestir cançons
Massa pedres al camí
i tinc la boca resseca,
com l’estiu es manifesta,
ha vingut, ja és aquí.
La corrua del gran sol
de les cases com s’allunya;
que viatgi, mentre puga,
sense pressa ni condol.
Els pagesos pobrissons
com miren la tomatera,
hi ha convidats qui mosseguen.
Al capvespre, totes venen
a topar, ben a prop de l’era,
per a enllestir cançons.
La barca i el mariner
La barca i el mariner,
massa dies de no fer.
En el port, quatre sardines
com es queixen de la sort;
en Josep calla i s’adorm
entre presses i boirines.
La barca i el mariner,
fa una estona, conversaven
d’aquells temps tan enfeinats.
Com, avui, faran salat
i riuran perquè els anissos
voldrien més convidats.
La nit aplega lleugera
sota la lluna viatgera.
Anar a prop
També us podré dir,
estimats vilatans,
que, el fet d’ésser cristians,
ens portarà el morir.
A les portes del cel,
com resta la promesa
d’encetar nova festa
amb pa torrat i mel.
El capvespre, a ballar
sense oblidar la fada
i estrenar nou vestit.
Als mossos, he de dir
que demano, m’agrada:
Anar a prop i tornar!
A la plaça
A l’hivern, vull el vi;
a l’estiu, la cervesa;
voldria una cuina encesa
amb manta plats per a mi.
A l’hivern, vull el foc;
a l’estiu, la bona fresca;
al balcó, una poncella
qui desviu pel meu amor.
A la plaça, el rellotge
com es cansa de l’enrenou
i voldria eixe glatir.
Després de les vuit, les nou
i la lluna no es mou
en aquell pensar ferotge.
El deure de patir
Talment, us podré dir,
estimada poncella
que, si la lluna és vella,
no dormirà per la nit.
És hora de dansar
a les festes de plaça,
porto negra sabata
amb ganes de ballar.
Talment, us podré dir
que ploro sense ganes
des de primera hora.
Com el somiar no prova,
em lliuro a les ventades
del deure de patir.
Epigrames (CLII)
01 Agost, 2024 08:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
El meu avi
em va dir:
Cerca festa
sense vi!
Entre tantes
solucions,
em caldrà
cercar raons.
Em pregunto,
en estimar,
si, demà,
em tocarà.
En el regne
de la por,
penso prou
i somio poc.
Una lluna
em portarà
a perdre el seny
fins a demà.
Com et deia
aquest matí:
Vull la feina
lluny d'aquí!
A la casa
de la mort,
hi ha més dubtes
que paors.
Em proposo
aquest dubtar
per si em deixen
prendre'n part.
Quan la mossa
vol somiar,
mai duu pressa
en arribar.
Amb la feina
que jo tinc,
faré festes
fins a mil.
Tanta feina
per a fer
i m'obligo
a anar al cafè.
Parlo amb l'arbre
per si em deu
i m'ha dit:
Posa tu el preu!
Suposo
que he de morir,
però no goso
emmalaltir.
L'avantatja
de parlar amb Déu
és que crides
i no et sent.
Com em deia
el meu ruc:
Pensa tu
que jo no puc!
He comprar
per a dinar:
Massa pasta
i poca carn!
Massa dies
per anar
i mai penso
com tornar.
A les hores
de la nit,
hi ha fantasmes
sense llit.
Passo hores
sense dir
i setmanes
sense crit.
Per a perdre
els diners,
no cal vendre
ni fer res.
Mai demano
massa feina
ni encomano
bona eina.
Com em deia
el meu amic:
Si no menges,
ets més ric!
Si no ploro
pel matí,
tard aplego
a la nit.
Poca pressa
per anar
i ni em deixen
treballar.
Meravelles
del meu cor
ni les penso
ni les moc.
A la casa
de l'hereu,
cadascú
fa el que veu.
Com volia
anar a ballar,
li demano
i se'n va.