Poemes curts (CXLV)
14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una nuvia
em demanà
cada dia
per casar,
poc ho sabia.
Entre vanes
il·lusions
els captaires
prendran son,
com ho fan altres.
Sense hores
de dormir,
massa noses
troben nit
són prou tanoques.
En el regne
de dissort,
cada metge
ha sa por
de color negre.
En el si
del gran combat,
un glatir
és esperat
des del matí.
Aplaudeixo
mon fracàs
si alenteixo
de bon grat
mentre em queixo.
A la cova
del bon llop,
hom es troba
com un soc
a la penombra.
Com havia
de demanar
ni sabia
on començar,
vull una guia.
Endevino,
en el passar,
que acoquino
massa el cap
mentre rondino.
Al convent,
entre els enciams,
com vaig fent
mentre diran
que vaig a cent.
Com em penso
que, al demà,
és quan prego
per tornar,
després, delero.
Una bona
solució
es pregona
amb l'ocasió
d'omplir la bossa.
El dimoni
m'ha deixat:
a un borni
en el tancat
ni cal que ho provi.
Amb un rei
i dos palaus,
va la llei,
amunt i avall,
cercant remei.
I tot d'una
et diré
que la lluna
ni em convé,
és molt tossuda.
A les portes
de l'encís,
cerquen totes
el paradís,
somnis de pobres.
Com em deia
el bon abat:
Compra teia
en el mercat!,
ell mai ho feia.
Les comandes
de l'estiu:
parar cases
vora el riu
tots els dissabtes.
És la força
dels gegants:
mai fer nosa
als vilatans
per provar: Enfora!
I tot d'una
li digué:
Una engruna
ni em convé!,
resposta bruna.
A la banda
de ponent,
l'amistança
no es comprèn:
Molt menys encara!
A la sínia,
plora el mul
i la gràcia
no l'acull,
segur que li passa.
El rellotge de la plaça i set poemes més
14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
El rellotge de la plaça
El rellotge de la plaça
diria que és pobrissó,
només toca a quarts de dos
quan un follet li encomana.
Ha estat tocant a morts,
a lladres i a malfactors;
un dia aplegà la por,
seria a Setmana Santa.
El rellotge de la plaça
veu passar el capellà
i a les velles feligreses.
Diria que van a festes
amb vestits de gran mudar
sense adelerar-se massa.
Cercant a Déu
Cercant a Déu entre misteris,
he passat dies de soledat;
sento com crida aquest cos robat
qui ha demanat hores més tèbies.
Cercant a Déu en un palau,
he revoltat sostres i cambres
en temps estèrils i nits ben llargues
on menjar agre quan no em plau.
Amb cent preguntes en un paper
passo l’estona mirant la fosca
per si li pren quelcom de llum.
No hi ha respostes, és el costum
d’aquesta terra pobra i eixorca
que es conforma amb un potser.
La lluita va ser gran
El nobles cavallers
herois de la contalla
qui van canviar per palla
el somni i el recer.
La lluita va ser gran,
la desfeta segura,
vingué el mal d’altura
van perdre com abans.
Però la gràcil dama,
de dalt estant, somriu
i vol ser la deessa.
L’amor qui porta pressa
li va travessar el riu
de la malastrugança.
Vana l’empresa
Perdudes hores
del bon record,
com ploro a estones
trobant l’enyor.
La dolça amada
n’està pendent,
fa mala cara
amb cor ardent.
Vana l’empresa
de voler ser
un gran heroi.
En dia boig,
perdé la fe
per ma feblesa.
En gran silenci
En gran silenci
passaren tots:
els vius, els morts,
fins l’encanteri.
Guanyada lluita
contra el no fer;
en el cafè,
no hi ha ni bruixes.
Elles s’afanyen
al compliment
del gran deliri.
Pobre d’ofici,
estic pendent
de les febrades.
Primavera dorm
Primavera dorm
sense coixí,
el galant de torn
cerca un jardí.
Les roses petites
demanen un sol
que posi un bressol
a les seves vides.
Primavera dorm,
no la desperteu
puix el son és gran.
Les mosses diran
que volen la neu,
però amb més colors.
És un homenet
La vella asseguda,
en el carreró,
demana la pluja
dolça a poc a poc.
Va sargint la falda
blanca de cotó,
ho fa amb poca traça
que Déu la perdó.
Ha la cuina encesa
amb les quatre branques
que li va dur el net.
És un homenet
i demana brases
per vèncer la fresca.
Voldria nova espardenya
El llit encara és ben fred,
poseu-li una altra manta;
que passi prompte l’hivern,
vull trobar la tarda llarga.
Al meu coixí, hi ha formigues
qui no em deixen prendre el son;
com van cercant el més dolç
entre penes i fatigues.
L’escola encara és més freda
i el mestre com s’enfada
quan es va perdent la llenya.
Voldria nova espardenya
puix la vella ja es cansa
de barallar-se amb les pedres.
Epigrames (CXLV)
14 Abril, 2024 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les joies venien
sense cap neguit,
després, em dirien:
Ni l'havíem vist!
Em diran els vents
sense gaire pressa
que obri la finestra
per si algú es perd.
La lluna cantava
en ser al desert,
lluny del color verd,
es veu més preada.
Per haver
un bon senyor,
cal saber
i parlar poc.
A la lluna
de València,
hi ha qui juga,
hi ha qui crema.
Les catifes
del portal
sempre miren
qui va dalt.
A la vora
de la font,
massa gent
fent enrenou.
Una casa
de pagès,
sense golfa,
no pot ser.
Un pobre venia
al poble a dormir,
quasi, cada dia,
volia ser ric.
El gegant
és tan valent
que, si plou,
diu que fa vent.
Un dilluns,
pel dematí,
m'endugué
fins el coixí.
Com la lluna
m'ha de dir
que, l'amor,
la fa trair.
A les voltes
de Nadal
ni volem
pensar en fer mal.
Com em menjaria,
si l'amor volgués,
un plat d'amanida
i en voldria més.
Poseu-me pa
on pugui fer:
llarga menjada
i un llarg recés.
Com voldria
anar a buscar:
una nit
sense penar.
Na Joana
menjar vol:
xocolata
amb quelcom dolç.
Vull casar-me,
a poder ser,
amb la joia
i el diner.
A les festes,
volen tots:
manta plats
plens de torró.
Com demano
per haver:
un nou llit
i bon somier.
A la casa
del veí,
són més macos
i més rics.
Com diria
en Llucifer:
Cal pecar,
però despert!
Mai demano
anar a ballar
per si obliden
fer-me cas.
La promesa
del meu cor
no ha pressa
ni fa por.
És la reina
del meu cor,
quan somriu
i parla poc.
Mai demano
per a mi:
ni venjança
ni glatir.
No voldria
altra sort
que una cambra
plena d'or.