Poemes curts (CXL)
01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
pocs queixals,
menjaria,
entre bondats,
una amanida.
Les paraules
van al tros
i quan cauen
fan remors,
han de ser parques.
No han de venir
els dies més llargs
per poder-me dir:
Hauràs de pregar
o creure'm a mi.
Mentre aplega
la dissort,
vull la festa
per si pot
portar disfressa.
Una jove
em regalà,
en un cove,
l'endemà,
però soc pobre.
Com hauria
de saber
que vindria
un matusser
a portar alegria.
Mai em canso
de mirar
quan hi ha amo
per a trobar:
moments d'esbarjo.
A la plaça
de la font,
mai es cansa
el dolç amor,
però, algun cop, passa.
Com em deia
en Rafel:
Cada joia
duu sa mel
o se la troba!
Pensaria
per pensar,
tornaria
al demà
per si ho sabia.
Amb quaranta
solucions,
qui no planta
mil raons
enmig la plaça?
A la casa
dels benestants,
cada planta
és un enciam,
però amb més traça.
Us comento,
d'amagat,
que em sento
amistançat
i ho lamento.
Manta roses
del jardí
parlen totes
mal de mi,
són unes llosques.
I quan vingui
el vent de dalt
que li parli
al pardal
o l'amoïni.
És quan viatjo
pel desert
quan demano
un xic de verd,
però es perd.
Mai comento
d'amagat
si demano
fer salat
en veure l'amo.
En el regne
de les flors,
cada heretge
ha sa por,
ni li cal metge.
Suposo que saps,
estimada meva,
que tres maldecaps
ja cerquen lluerna
en terrenys ingrats.
És quan plora
al dematí
quan em dol
perdre el coixí,
s'assembla a l'or.
En aquesta
situació,
qui no resta
no ha por
ni feblesa.
És quan menjo
pel matí
quan espero
passar nit
i, després, prego.
El llapis i set poemes més
01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca,
Poemes
El llapis
El llapis diu,
cansat de sa misèria,
com guanya dèria
mentre escriu.
Em mira així
amb seny empresonat
i fa bondat
esperant la nit.
Ha de dormir:
cansat, ben estirat,
esperant un nou dia.
Algun cop crida,
sembla que l’he deixat
amb pocs amics.
Deixar la cleda
Si porteu el seny
us deixo una capsa
de cartró, ben ampla
per si, amb algú, reny.
Els pobres fantasmes
van en processó,
que Déu els perdó
si venen maldades.
La vida es refreda
amb el pas dels anys
i l’anar perdent.
No soc innocent,
però em sento estrany
en deixar la cleda.
No vull fer mitja part
En el regne perdut,
on ha restat l’estrella,
s’escola la tenebra
qui va donant ensurt.
Allí, els homes bons
encaren la jornada,
amb la ment esberlada,
anant per mil racons.
No he de pertànyer més
a velles fantasies
on manta alegries
s’allunyen sense fe.
Com poc em queda grat
ni vull fer mitja part.
A prop del paradís
El meu amic dimoni,
parlant de sant Antoni,
diu que ha perdut la fe.
Les mosses tan formoses
entre milers de roses
demanen un cafè.
Res més em queda clar
per poder-me trobar
amb minses alegries.
He de saber esbrinar
qui em voldrà enganyar
la meitat dels meus dies.
Com vaig cercant l’occís
a prop del paradís.
Un deu em posarà a prova
A darreries d’any
com vaig comptant afanys
i dies profitosos.
He trobat els diners
venent els meus volers
captius i melangiosos.
La lluita m’ha donat
un punt per fer una part
i recollir desfetes.
Soc pobre cavaller
i, de vegades, també
voldria anar de festes.
Més tard o més bé d’hora
un déu em posarà a prova.
Els gestos endevinen
Paraules sense encert,
somriures incompresos,
els ponts seran malmesos
per manca d’interès.
I tot ha de seguir
en un estat confós,
el nuvi i l’espòs
ben poc hauran de dir.
Perduts ja massa afanys,
els dies s’eternitzen
i venen parques nits.
Ben buit haig l’esperit
i els gestos endevinen
com m’han fruitat els anys.
Soc un pobre pidolaire
Soc un pobre pidolaire
capficat en no sé què,
com hauré perdut la fe
perquè em sento rondinaire.
Al racó del desencís,
he posat seny i fortuna;
ni m’enlairo com l’escuma
ni em deleixo en ser precís.
Cada dia és un llegat
per on passa l’abundància
sense poder-se aturar.
El blat que no he de sembrar
és millor que sigui a casa,
a les golfes, dintre un sac.
Poseu oli en el cresol
A les voltes de Nadal,
qui demana haver fred?;
poseu palla a en Jesuset
que, per massa, no fa mal.
Com les nits han de ser llargues,
poseu oli en el cresol
puix la despesa no dol
si veieu més bones cares.
A les voltes de Nadal,
signaré una amnistia
amb el veí del carrer.
Com m’agrada quedar bé,
estrenaré una camisa
que m’he comprat de regal.
Epigrames (CXL)
01 Febrer, 2024 08:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
La mare demana:
un fill ben plantat,
no li han dut encara,
no feia bondat.
Discutint
amb el meu gos,
si glatim,
plorem tots dos.
Amb sis hores
al desert,
un camell,
de poc, es perd.
Entre misses
i cançons,
venen rialles
per a tots.
He provat
de badallar,
però l'ase
també ho fa.
Les campanes
de l'entorn
només planyen
amb els tocs.
La més maca
de les flors
mai es cansa
de ser al bosc.
Mai demano
per a mi:
més que pa
i un rajolí.
He tombat el peix
dintre la paella
i he vist com creix
la gana ferrenya.
Amb quaranta
diputats,
parlem massa
i anem errats.
No empro la nit
en haver alegria
ni la vida em crida
a volar eixerit.
En el regne
no hi ha rei,
va concebre
nova llei.
Petitet com soc
ploro una mica
per haver una vida
viatjant entre llops.
Na Joana
diu que prou,
vol la nata
sense ou.
Ni a la casa
del veí,
endevino
qui és més ric.
Quan el núvol
vol consol,
plora un xic
i torna el sol.
A la casa
de ponent,
és on dormo
de valent.
No demano
per menjar
per si em donen
només pa.
Amb la gana
que jo tinc
en són cent,
en mengen cinc.
Per a cloure
aquest negoci,
el millor
és cercar soci.
Passen els dies
de la tempesta
i torna el sol
per a fer festa.
Com l'estimo,
li diré
que fadrina
està més bé.
Com havia
molta sort
no sabia
que era mort.
Em fa gràcia
aquesta gent,
menja, parla
i no se sent.
A la casa
del costat,
fins el vi
és més barat.
Poques roses
del jardí,
tenen ganes
de ser allí.
Aprofito
quan ve el vent
per a gronxar-me
de valent.