Poemes curts (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del davant,
el vent passa
mentrestant
em diu que es cansa.
Quan aplega,
el vell mestral,
espetega
el fumeral,
haurà tenebra?
I tot d'una,
enamorat,
vull la lluna
i el sembrat,
perquè és poruga.
Com la mosca,
en el passar,
diu que és nova
en el volar,
prou bé s'hi troba.
Cada vespre
ha sa por,
és prou tendre,
es troba sol,
res per a vendre.
És si ploro
pel matí
quan el mosso
es riu de mi,
poc que l'enyoro.
Quan aplega
sant Joan,
la foguera
posa encant
a una nit plena.
Li comento
el meu penar,
és quan sento
que se'n va,
alhora, prego.
A la casa
dels valents,
qui no es cansa
atura el vent,
tot de passada.
Na Maria
del meu cor
ni ho sabia
que era mort,
pobra alegria.
Quan la tarda
ja és aquí,
és quan passa
l'arlequí
ben dolç de cara.
La més maca
de les flors
va i es tanca
a la tardor,
és quan descansa.
Al mercat
on venen peix,
el salat
va en escreix,
és més barat.
La més noble
de les sorts:
ser ben pobre
i haver-ho tot
sense que hi sobre.
Li comento,
havent dinat,
que no em queixo
a desgrat,
és el que sento.
És a l'hora
de ballar
quan ens porta
el berenar,
serà l'esposa.
A la nit,
sota el fanal,
l'esperit
mai prendrà mal
ni haurà delit.
Poseu-me el llit
vora la finestra
perquè haig el neguit
de ser a la festa,
massa que t'ho he dit.
I demà,
en fer-se fosc,
capellà
i processó,
de segur que hi va.
Com la gana
no menteix,
vull vesprada
amb safareig,
és com m'agrada.
I la mossa
em demanà,
poc faig nosa
quan no hi està,
prego amb prosa.
A les taules
no hi ha vi,
són febrades
de l'estiu,
amb males cares.
Tornar-me malfeiner i set poemes més
01 Novembre, 2023 07:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Tornar-me malfeiner
A la casa de l’encert,
m’ha contat un poca-solta:
Tots els dilluns ve revolta
quan ningú vol fer-ne res!
En el fet de treballar,
malaltia de per vida,
haig la ràbia encongida
perquè em falta el dinar.
Treballo de jornaler,
en jornada reduïda,
un parell de cops a l’any.
Ben posat en el parany,
haig l’esperança amanida
de tornar-me malfeiner.
Lletra a lletra
Lletra a lletra,
vers a vers,
la fermesa
com es perd.
Mai cansat
de fer-me ric,
haver melic
m’ha condemnat.
Com demano
que la mort
no vingui d’hora.
Diu la dona
que la sort
mai voldrà amo.
La fulla plora
I la fulla plora
en el capdamunt,
encara l’ensurt
la posarà a prova.
Oblida el viatjar
en aquest viatge
on servent ni patge
la voldran lloar.
En aplegar al llit
un nin que la veu,
la posa en un llibre.
Aprendrà a escriure,
a fer el pagès,
a callar i dormir.
Sentinelles de la por
Sentinelles de la por,
un de viu i dos de morts.
En llevar-me cada dia,
he de rebre l’homenatge
d’aquest home tan culpable
de no haver gran gosadia.
Perquè en el passar anys
demanant la pausa plena
hom pensa que primavera
no coneix propis ni estranys.
Sentinelles de la por
no em poseu en el coixí,
són les set del dematí
i demano fer el cap gros.
Passa el sol i surt el vent
Passa el sol i surt el vent
de racons insospitats,
de segur que va al mercat
per a veure a la gent.
Les parades estan plenes
d’embalums de tota mena;
com s’enfada la mestressa
qui cercava alls i cebes.
L’oreneta, dalt del fil,
s’acomiada de l’estiu
abans d’emprendre volada.
Com l’he vist amb mala cara
perquè ha perdut el caliu
i la dolçor de les nits.
Fuig el dolor
A l’ombra pregona,
furtiva de llum,
hom sent la ferum
que mou a tothora.
Allí, en el reclòs,
on ningú s’atansa
és on mou la dansa
de cent éssers morts.
La mare Natura,
qui es fa el cor fort,
no deixa cap buit.
Han tocat les vuit
i fuig el dolor
qui la pau promou.
El petit ensurt
El petit ensurt
avança maldestre,
voldria ser mestre
d’un regne perdut.
Allí, els minyons
viuen del misteri
vestit d’encanteri
qui omple el racons.
El petit ensurt
avança, amable,
fins arribar al port.
Llavors, si hi ha sort,
trobarà el culpable
qui resta poruc.
Els riures vindran
Fruit de la temença,
enceto les pors;
pobres lluitadors
d’una guerra eterna.
Benvinguts els cossos
al si de l’avern,
demanen poder
deslliurar el ossos.
Després, volaran
amb ales esteses
cap a l’infinit.
Fugit el neguit,
matades les presses,
els riures vindran.
Epigrames (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor
mai fa falta
un nou senyor.
És quan vaig
a treballar
quan desfaig
mon tarannà.
Són les dèries
de la sort:
menjar pebre
i dir que és bo.
A la cambra
de ponent,
la nit parla,
ningú ho sent.
Haig negocis
per a fer
amb dos bornis
i un cec.
Una rosa,
en abril,
mai fa nosa
al jardí.
El vell pescador
entra a la taverna,
el rom com li crema,
però no fa por.
El minyó
de ca l'Enric
diu que és dolç
pa de pessic.
Eixiran les barques
des de bon matí
a cercar les ganes
i trobar el camí.
És la pensa
qui demana
i encomana
la revenja.
Quan vingui el vent
per a demanar festa
direm que li queda
massa feina per a fer.
En mon país,
quan surt el sol,
volem condol
i un vas de vi.
Al racó
de la temença,
cada ofensa
duu un patró.
Sense ganes
ni diners,
els fantasmes
fugen més.
A la mar,
quan surt el sol,
veig el far
com ja s'adorm.
Avui cantaré
fins a les albades,
quan vinguin les fades,
com ho deixaré.
Sento, a la nit,
hores de tempesta,
enmig d'una festa
farcida de crits.
La més dolça
de les roses
mai es posa
on xisclen totes.
Quan aplegui
al cim del món
vull que plagui
a tothom.
Estimada lluna,
des de mon jardí,
cerco, una a una,
les cases on vius.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a caure bé.
Mai demano
anar a dormir
quan la bruixa
és aquí.
En el regne
de la por,
cada vespre
aplega un mort.
Al reialme
de la sort,
falta gana
i sobra or.
Li regalo
les orelles
i li agafen
les mil presses.
Algun mut
li haurà parlat
i he perdut
el gran combat.
I, si em mira,
li diré
que ella a mi
ja m'està bé.