Poemes curts (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
com voldria
ser a la nit,
la joia em crida.
Vull passar el temps
de gana i de guerra
per saber si vens
on mon cor s'esguerra
i, al punt, somiem.
Entre dues granotes,
xerrant a la bassa,
m'he sentit, a soles,
sense massa traça
i pensa de pobre.
A la casa
del molí:
festa grassa
i força vi,
potser un pèl massa.
Les comandes
de l'estiu:
menjar faves,
sentir-se viu,
beure debades.
Com demanaria,
si amor volgués,
sentir la follia
i, un xic després,
guanyar l'alegria.
No vull pedres
al camí
ni més herbes
per a mi
en ser al capvespre.
Na Maria
ha demanat:
anar a la vila
en fer-se tard,
ningú li priva.
A la festa
de les flors,
la ginesta
perd color,
haurà enveja?
La solitud
és bona companyia
i la virtut
no sap com farà guia,
massa és ensurt.
Em pregunto,
en anar,
si, quan pujo,
em puc cansar,
gairebé ho dubto.
Quina pensa
m'ha de dir
que la gresca
fa patir,
no sé la resta.
Cantaria
més cançons
i hauria
més sermons,
magra alegria.
I la terra
em demanà
que fes guerra
més enllà,
on viu la pressa.
Les paraules
van al vent,
les més maules
per ponent,
no ho sé les altres.
Per aprendre
la lliçó,
cal atendre
i ser millor,
fàcil de vendre.
La campana
del convent
esbatana
si fa vent,
llavors, s'enfada.
A la casa
de la por,
la nit passa
en un plor,
després, ve l'alba.
Com la lluna
diu al sol
que, una a una,
tot es pot,
és molt sabuda.
A la terra
dels gegants,
no hi ha guerra
com abans,
només desfeta.
Si volia
anar a ballar,
em caldria
festejar?
Poc que ho sabia.
Si em demanes,
et diré
que hi ha cases
on convé
posar fantasmes.
Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Epigrames (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.
Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.
Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!
No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.
Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.
I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc
de les tenebres.
Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.
Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.
En aplegar
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.
Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.
La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.
Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.
La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.
Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.
Una porta
dona al cel,
però és dolça
com la mel.
El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.
A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.
Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.
En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.
Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.
Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.
Els companys
de la dissort
passen anys
i mengen poc.
En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.
Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.
Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.
Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.