Poemes curts (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mossa
es riu de mi,
li faig nosa
perquè sí,
és poca cosa.
El diumenge
ja se sap:
Mal de fetge
i maldecap!,
lluny de cap metge.
Com havia
pocs diners
no hi havia
interès
ni gosadia.
És quan somio
de debò
quan rondino
en altres llocs,
després ho afino.
A la serra
del Montsià,
cada pena
ha un altar
de bona pedra.
Entre roses,
hi ha un jardí,
les més noves
són per a mi,
n'hi haurà de sobres.
Amb la gana
que jo tinc,
faré un plat
per almenys cinc,
el vull de fang.
Per a menges,
he comprat:
quatre nespres
i un alvocat,
són coses meves.
Li comento,
de bon grat,
que espetego
en fer salat,
després, ho arreglo.
A la lluna
li he de dir
que, si és bruna,
fa glatir,
anem a una?
Com ho compro
prou barat,
quan ho provo
faig mitja part
per si no ho noto.
Com havia
poca son,
mai sabia
l'ocasió
ni la volia.
La més magra
de les sorts
mai es cansa
de ser a port,
un déu l'amaga.
Et comento,
tot seguit,
que menteixo
en ser amic,
massa ho sento.
El diumenge,
anar a ballar,
però al metge
ni cridar,
coses del fetge.
Na Joana
del meu cor,
quan es cansa,
ha molta por,
és la nissaga.
A les portes
de l'infern,
n'hi ha dotze,
però set
ni se n'adonen.
El dissabte,
ja se sap,
juguen quatre
a l'enfadat,
quasi és miracle.
Com havia
tanta gana,
menjaria
molta vianda
amb alegria.
Us diré
que no he sabut:
moure'm bé
dins l'aixopluc,
haig poca fe.
Com confio
de valent
i endevino
el pensament,
però no arribo.
Quatre llamps,
amb els seus trons,
van xisclant
per tot el món,
l'aturaran?
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.
Epigrames (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.
La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.
Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.
No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.
El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.
Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.
No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.
Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.
El meu amo
no s'explica,
com demano
i no replica.
Hauré de saber
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.
No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.
Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia.
Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.
El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.
Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.
I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.
En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.
Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.
Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.
En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.
He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.
He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.
Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.
I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.
En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.