Pensaments festius (CXXVII)
01 Març, 2023 05:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc molta sort, em llevo i trobo el món.
Sense paraules, s’aplega al regne del silenci.
Estic convençut: Dos més un són més!
El cel no està a sota, és enmig.
Mentre Déu posava el peix, el dimoni amania la carn.
Vull ser déu, però no trobo voluntaris que m’adorin.
Vendria tot un dia de ser home per una hora de ser déu.
Estava enamorat: les pedres semblaven ones i recollir-les era nedar.
És home poc entenimentat, respira i no aplaudeix.
Escurcem la vida i volem endarrerir la mort.
Tinc un dubte gran, els altres ja els he amagat.
Tot i sortint d’hora, arribo quan no m’esperen.
A l’escola, el pou no para d’enfonsar-se.
Les noies són maques i els nois desenfocats.
No puc anar més enllà, només trobo miralls.
He vingut a posar pau, però no trobo on desar-la.
Necessito comprendre un cos que m’avergonyeix.
Estic aprenent a dir no sense cap motiu.
Tots em salvaran, però, ara, m’ofego.
És un home estrany, fa una estona que em coneix i no m’enganya.
Déu no té por, la va haver de donar als seus servents.
Sense fe, no es va enlloc; amb ella no gaire lluny.
Tinc un problema, no el penso deixar.
L’amo té una idea, desitjo ignorar-la.
El problema del casat és no haver allargat el festeig.
Cal estimar les dones sense intenció de demostrar-ho.
Mai deixeu de jugar, igual us moriu.
En una guerra, necessitem, almenys, dos guerrers.
Sóc un ruc sense palla, voleu més mala sort.
He sortit de casa en sentir parlar l’escombra.
No entenc els diners: els vull guardar i em fugen.
Mireu el vent, s’enfada i no ho explica.
Escric sol i m’atipo sense pressa.
Els peus em van dir que les sabates eren per a mi.
El públic, com no pot jugar, prova de ferir el temps.
Procuro no fer-me vell encara que no me’n surto.
Li he demanat a Déu ales i m’ha regalat un llapis.
Estic convençut que, mentre escric, respiro.
No vull perdre el temps, he guardat el rellotge en el calaix.
Estaria avorrit, però m’hauria de lligar el cervell.
Deixaré de treballar quan cap neurona em vulgui.
Déu va posar el sol, es pensava que estalviaria més.
Escriure és tan bonic que no us cal pagar per fer-ho.
Podria manar, però no em trauria el món de sobre.
He perdut la fe i set poemes més
01 Març, 2023 05:04
Publicat per jjroca,
Poemes
He perdut la fe
Sent pobre i pagès,
treballo a la plana,
el cap es desgrana
en acabar el mes.
He d’anar, al mercat,
a cercar fortuna,
hi ha una mossa bruna
qui m’ha demanat.
No és maca ni té
terres a l’Havana
on poder ser ric.
Ben sovint, li escric
i el llapis proclama
que he perdut la fe.
La mare m’ha dit
La mare m’ha dit,
a prop del migdia,
que haver una família
és un goig diví.
Sentir el marrecs
plorar a mitjanit
i sentir el profit
qui donen els nets.
La mare m’ha dit
que hi ha una veïna
amb el cor obert.
Passaré despert,
a l’hora de missa,
per si es topa amb mi.
Omplirem el got
A l’hivern, haurem el fred
recercant porta i finestra,
és un hoste qui penetra
en trobar quelcom obert.
Portarem llenya del tros
menys gruixuda i més prima,
encendre el foc em convida
i gaudir-lo a poc a poc.
Pararem taula a les sis
perquè encara resta llum
i no cal massa cresol.
Omplirem, del tot, el got
per a ofegar, de gust,
les mancances i el neguit.
Quan el fred hagi arraulit
Les eternes meravelles
de poder passar la nit
dessota de les estrelles
quan el fred hagi arraulit.
Per a travessar els camins,
ompliré el sac de mancances,
partiré a unes vacances
sota l’ombra de vells pins.
Quan em plagui, somiaré
que un castell he conquerit
per a oferir-lo a una mossa.
Per si em diu com vol ser esposa,
li posaré el meu neguit
en un festejar lleuger.
Travessarem els camps
Com travessarem els camps
ben perduts de la constància
on el poble havia la gràcia
donada per als humans.
Sentinelles pel matí,
herois al punt del migdia,
amb una misèria unida
a l’angúnia de ser aquí.
Poques jornades de joia
amb una panxa poc plena,
de l’oliva a la verema,
del turment a la revolta.
I tot d’una el foc encès
anunciant el gran hivern.
Poseu oli al setrill
Poseu oli al setrill
puix la foscor és venturera,
tan prompte a casa aplega,
ens deixa la negra nit.
Sento com l’olla es queixa,
comença a fer somicons,
ha de ser per les raons
que s’enfada i s’esvera.
Els minyons vora la taula
amb el llapis a la mà
i una llibreta corpresa.
Van a tombs en l’escomesa
i proven de dibuixar
sense esforçar-se massa.
Nou enrenou
És la flor de l’ametller
tan joiosa i venturera
que, avui, com no hi ha espera,
vol eixir a sentir el fred.
En el dedins de la branca,
haurà passat mig hivern,
però guaita con el perd
i ens mostrarà sa cara.
Les abelles, en sentir
aquell suau enrenou,
es disposen a volar.
A l’abeller, ha de restar
una reina sense sou
tipa de son i glatir.
Com era juganer
I com era juganer,
pensava, a l’hora baixa,
que compraria, a rebaixa,
mitja casa i un paller.
Però vingué la dissort
vestida tota de negre,
com va jugar i va perdre:
terres, cases, plata i or.
I com era juganer
va cridar el vell dimoni
per a encetar la partida.
La desfeta és amanida,
quedarà mig coix i borni,
encetant ser ploraner.
Poemes curts (CXVIII)
01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la muntanya hi ha
munió de cabres,
un vell taujà
sense les nafres,
després, se'n va.
A la cova tinc
un somni perdut:
voler ser sabut
sense l'enemic
mirant amb ull cluc.
El gener dormia
en el si del glaç,
un déu ho sabia,
però no en fa cas,
després, s'ofenia.
Mil revoltes
al coixí,
si hi són totes,
puc dormir,
haig absoltes.
En el regne
de l'oblit,
quan hi ha metge
no hi ha amic,
ho puc entendre.
Amb la joia
del meu cor,
qui em dona
aquest tresor
per a fer la mona?
No haig pena
ni diners
ni m'espera,
a fi de mes,
cap paga extra.
Doneu-me pa
amb una ceba,
ella m'espera
per a guanyar,
vaig a la seva.
El gegant
del mas del pi,
els dimarts,
va a dormir
sense fer parts.
A la vora
d'un pagès,
poca gana
i menys diners
cada setmana.
Quan havia
un xic de son,
com sabia
aplegar a port
durant el dia.
La més maca
de les flors
mai demana
quan la fredor
me l'apaivaga.
Sant Antoni
diu que, el fred
al dimoni,
el fa despert,
millor no el toqui.
Per a ser
un home de bé,
cal saber
on posar esquer
o fer un bon prec.
Na Joana
diu que sí,
que li agrada
anar a dormir,
després, s'enfada.
A l'escola
de la son,
com es gronxa
la tardor,
aplega d'hora.
Els pobres cantaven
a la taula estant,
els rics poc que ho fan
mentre hi ha per menja
un bon tall de carn.
Els camins
de la dissort
duen fins
que apleguen tots
a mar endins.
A la rambla
de les flors,
vint són massa,
deu són pocs,
és el que passa.
Si preguntes,
et diré
que, en el regne,
no hi ha fe,
ni quasi dubtes.
Massa cases
on dormir,
però esclaten,
pel matí,
les gran baralles.
És quan dormo
que tinc son,
és quan plou
que em sento sol,
no ric ni goso.
Epigrames (CXVIII)
01 Març, 2023 04:50
Publicat per jjroca,
Epigrames
I llavors m'agrada:
anar a dormir,
parlar-li al coixí
sense gran basarda.
El més savi
del meu món,
diu que és avi
sense saber com.
Amb el vent,
ve la follia,
li fa companyia
mentre va perdent.
Estimats demanaria
si estimar fóra precís,
però caldrà fer un recés,
ennuegar-se amb companyia.
En el regne
de la son,
quatre pedres
fan un món.
He demanat, al bon déu,
el treballar com un gos:
moure cua, cercar un os
i llevar-me a quarts de deu.
Cerco, en el destí,
la vana promesa:
Una cambra meva
on poder finir!
He demanat,
a la lluna nova,
tota una cassola
de peix ben cuinat.
Una rosa,
al jardí,
mai fa nosa
per la nit.
A la casa
de l'Andreu,
cada tarda
duu sa creu.
En el regne foll,
passo tot el dia,
callar mai em dol
quan hi ha companyia.
A la guerra
i a la mort,
tot s'esguerra
enmig la por.
Demanaré, si s'escau,
una ampolla de bon vi,
després, en ser a la nit,
faré cara de babau.
La fortuna ve
i, com porta pressa,
surt per la finestra,
mai no sé el perquè.
He estat,
fins a mitja nit,
enfeinat
en trobar un amic.
Les paraules
s'enduu el vent
i, si parles,
ni les sents.
Per a contar
cent mentides,
haig les eines
amanides.
He de demanar,
quan aplegui a casa,
un plat, una tassa,
un sopar de grat.
A la vora
del camí,
hi ha qui plora
perquè sí.
He d'aconseguir
trobar l'harmonia,
perdre la follia
i poder dormir.
Sense males
intencions,
van les fades
cercant mons.
A la lluna,
he demanat:
La fortuna!,
he fet salat.
Per a ser
bon llaminer:
Menjar poc,
pair-ho bé!
A la casa
dels parents,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Si m'estima,
li diré
que m'obliga
a quedar bé.
Mai demano
per a mi
per si l'amo
diu que sí.
A la guerra
i a la mort,
qui no es queixa
és que no pot.