Pensaments festius (CXIII)
15 Setembre, 2022 08:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Sabia que havia mort perquè no tenia pressa en llevar-me.
Un dia em vaig enfadar, vaig comprendre la meva estupidesa.
Li he demanat a Déu un llum sense haver de pagar massa.
Cap home ric necessita menjar ni aprendre.
El problema més gran del cel és on posar els ascensors.
Déu ha de ser un home, cap dona hauria posat tanta pols.
Déu va intentar posar “glamour” a un pet i no ho va aconseguir.
Si l’alumne aixeca la veu és que està a punt per volar.
Enfadar-se és oblidar la porta de sortida.
Si continuo estant viu, tinc perill de perdre.
És un home prudent, mai surt de casa sense haver-hi entrat.
Si l’home té el deure de fer camí, el temps d’esborrar-ho.
El passat no el conec, el futur no l’entenc.
Si treballem per diners, perquè no ho fem per perdre’ls.
Mireu si sóc ric que ni sé on he posat els diners.
La dona no dubta mai que l’home no la comprèn.
L’home no troba les coses perquè és la dona qui les canvia de lloc.
Abans els homes criticaven les dones, ara ni en saben.
El pitjor de ser vidu és que mai saps quan s’han de portar les flors.
Déu no va crear la dona d’una costella, va ser d’un tros de llengua.
Les paraules dolces han de tancar-se en peces d’or.
Ella diu que no l’estimo, jo m’estimo més no parlar.
No sé què fer? Pensar o pentinar-me.
El llum corre molt, però mai agafa la fosca.
Tinc un mal amo, mai em deixa feina per fer.
Per aprendre a ser pobre no necessites diners.
Un ric no mataria un pobre si sabés que en quedaran menys.
He comprat una casa petita, només pot entrar la clau.
Tinc un amic ric, m’agrada quan em menysprea.
És un cuc massa enfeinat, ni té temps per rentar-se els peus.
Tot i que el pont té ulls, mai reconeix qui el trepitja.
Quan li van dir que eren cecs, va entendre que no la miraven.
Un vidu jove és un taxi en dia de pluja.
Un sempre té un lloc on no anar.
Estic aprenent a ser ric, algú em pot donar els diners.
És un banquer desgraciat, regala diners perquè no li caben.
No tingueu por dels monstres, només mengen si no s’avorreixen.
Respirar és tan necessari que és gratis.
Li vaig dir que l’estimava i va anar a posar-me l’esquela al diari.
L’amor és tan bonic que el sol el crema.
No és bo tenir deutes, és millor deixar-los.
Era un home estrany, acostumava a viure més que les dones.
Les puces solen ser bones professores de guitarra.
El més dolç és descansar del que no has fet.
El fer nosa i set poemes més
15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca,
Poemes
El fer nosa
Caminant sense camí
i palau sense poncelles,
al reclau de meravelles,
és on guaito el goig diví.
Som els homes de la sort
els qui hem la vida plana,
treballar amb la desgana
per poder tenir de tot.
No demano altra cosa
a un dimoni obedient
per a haver un dolç infern.
Calefacció a l’hivern
i poder ésser conscient
quan s’acosta el fer nosa.
Viatgem cap a la lluna
He demanat, per ofici,
ser captaire i mentider,
altra cosa no ha de ser
si es va acostant al vici.
He guanyat les terres vanes
a la vora de la font,
ves a saber tu per on
esdevindran noves nafres.
Sent home sense fortuna
m’agrada el llum del sol
quan la tardor és a la vora.
He volgut restar a l’escola,
però el batlle no ho vol
i viatgem cap a la lluna.
Olives al tros
El pare pagès
i gran la mestressa
ni ploro ni ens deixa
dormir un poquet més.
Olives al tros,
després, lluna plena,
a la plaça, amors
sense malifeta.
Us voldria dir
que acaba la història
en ser al capvespre.
Les dèries, com sempre,
lliuren la cridòria
dels més tendres nins.
Una altra casa
No haig res més
que son a les parpelles,
una coïssor d’orelles
i ganes de no fer.
Estic corprès
pensant amb les aranyes,
les nits no són amables
i somio sense fre.
És a l’albada
quan el somni se’n va
a cercar altre indret.
Odio l’estar dret
i, un dia, vull anar
a cercar una altra casa.
Li demano altre demà
Com la sínia, sense ruc,
és una joia trencada,
massa estones plora encara
esperant un jorn eixut.
A la foia, passa el temps
i l’estiu ens abraona,
voldria dormir una estona
esperant uns altres vents.
Com la tardor s’entreté,
és el sol qui, avui, s’enfada
i no atura per xerrar.
Li demano altre demà
mes em mira, fa mala cara
i s’apropa un xic més.
Busques velles
Com les busques del rellotge
han decidit no aturar,
per la nit, són un plorar,
a l’albada, són ferotges.
Busques velles ben lligades
tomben, tomben sense fre
com m’agradaria saber
quan seran un xic cansades.
En el llit, ben numerat,
han aplegat a les deu,
gairebé totes a una.
Com no mengen ni una engruna
sols la innocència les perd
en conèixer el seu estat.
Entre fils i algun brodat
A la plaça de ponent,
on quatre àvies sestegen,
a l’estiu, ni bufa el vent
ni massa joves maregen.
Entre fils i algun brodat,
passen els caps de setmana,
una neta s’ha casat,
un nou mantell els demana.
Com el batlle els ha promès
que plantarà una morera
per poder gaudir de l’ombra.
Passa un any i una estona,
s’ha esvaït la promesa
en convertir-se en no res.
Perd massa de pressa
De pagès a pobre obrer,
fastiguejat per mil somnis,
va pactar amb els dimonis
per a ser home de bé.
Sovinteja la taverna
quan aplega el nou vi,
es baralla amb saber qui,
però perd massa de pressa.
Va estar un any casat
havent festejat mitja vida
amb una mossa molt seva.
Avui, la por el desperta
i s’asseu a una cadira
amb desig esperançat.
Poemes curts (CVII)
15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No demano
altra sort
quan pertanyo
a la por
de creure l'amo.
I la vaca al prat
va passant les hores
quan li passen totes,
diu que ja es fa tard,
manta de cabòries.
Quan l'amor es perd
i riuen els bojos,
és quan corren coixos
tot seguint el vent,
esclaten com tòfols.
Hauria de dir
que em plau la tempesta
si esdevé una festa
de gran avenir,
odio la resta.
En el reialme
dels nans perduts,
massa quasi ploren
per no arribar a muts,
les paraules sobren.
Sense pena
ni lladruc,
el gos crema
pel seu gust,
mai es refreda.
Amb cinquanta
pidolaires,
qui no parla
ni pren l'aire,
la feina espanta.
Mai enceto
anar a la font
si no espero
mals d'amor,
allí, m'esvero.
Una jove mossa,
en el cel estant,
parla d'una bossa
on posar els pecats,
de segur que és nova.
A la mar, malparlen
totes les sardines,
les trobo molt primes,
sense haver menjades,
només n'hi ha qui criden.
A la banda
de llevant,
qui no canta
no es fa gran,
tot li espanta.
Com voldria
anar a menjar
i seria
com trobar
manta alegria.
Si m'estima,
li diré
que, si crida,
no hi seré,
faré via.
En tot el carrer,
parlaven les penses
de ser les primeres
i oblidar les penes
per a passar-ho bé.
La més maca
de les flors
diu que esclata
en mals d'amor,
sense taca.
És la nina
dels meus ulls
la qui mira
sense escuts
i endevina.
En el regne
dels manats,
els heretges
mai se sap
quan van al metge.
Encara diré,
dolça enamorada,
que et posaré casa
dintre del paller,
mai faltarà palla.
Mare, no ho vull ser
segador al juny
puix la falç em gruny
i no em deixa fer,
són tardes de fluix.
A la vora
del camí,
qui no plora
és mesquí
o tanoca.
Cansat d'un anar
a la terra forta,
tanca bé la boca
i es posa a pensar:
He perdut la força!
Menjant pa
i bevent vi,
qui dirà
que cal patir?
Més no hi ha.
Epigrames (CVII)
15 Setembre, 2022 08:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les abelles a la mel,
els cargols tancats a casa,
quatre velles, a la plaça,
enllestint: terra i cel.
Seria el meu temps:
tancat d'enyorança,
però hi ha recança
per a massa gent.
Cent mil voltes
a la sínia,
porten totes
aigua a mida.
Per a aprendre
a ser pagès,
caldrà rebre
i no dir res.
Demano, a la terra,
prunes i albercocs,
però la prunera
diu que no hi sóc tot.
Al país
de meravelles,
no hi ha rei
ni sentinelles.
Com hauré
ben poca sort,
sec a taula
i no em moc.
A l'hora primera,
si el sol s'adorm,
pujo a la cimera
per a dir-li de tot.
Com la terra em porta
sense fer pagar,
no se'n sap estar
de fer el que toca.
Lluitava el pagès
amb la mula vella,
la mula no es queixa
ni guanya interès.
Han tocat les misses
pel pare mossèn,
de segur que ho sent
si prou fort el crides.
Caminava el vent
sense massa pressa,
vingué la tempesta
i fugí corrent.
El meu pobre caragol
al jardí estava,
massa nits passava
maleint el sol.
I quan torni primavera
he de fer-li un coixí:
roig com la rosella,
dolç com gessamí.
Al pare li he dit
que no vull feina,
hi ha una bona eina
però no l'he vist.
Em contava, dolç,
el pobre porquet
que el menjar no és bo
si, a resultes, creix.
La mossa m'agrada,
fa de bon parlar,
però es vol casar
i, llavors, s'enfada.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
diuen: T'has fet gran
i caldrà que tornis!
No demano alegria
en el dinar
si, en el seu passar,
hi ha algú qui crida.
Manta mosses,
a la font,
parlen totes
d'enrenou.
Menjar pa i ceba
fa de bon passar,
però qui la menja
se sol queixar.
Trenta gossos,
a l'engròs,
va a mossos
per un os.
Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
estaré de vetlla.
I quan sigui ric
vull una gran casa,
ben neta, tancada,
sense cap amic.