“Gota a gota, s’esgota”. Encara hi som a temps de salvar-ho.
Ara, està de moda, des de les administracions fer campanyes en favor de l’estalvi d’aigua. Han triat un eslogan prou significatiu: “Gota a gota, s’esgota”. Tot és bo per conscienciar als consumidors sempre que aquestes administracions siguin conseqüents i transposin l’eslogan de l’aigua als seus projectes megalòmans grans consumnidors d’aquest element escàs i indispensable per a la vida de les persones, els animals i les plantes.
Però avui vull traslladar l’eslogan de l’aigua a les oliveres monumentals i mil.lenàries de les Terres de l’Ebre. Uns arbres, uns èssers vius que haurien de ser Patrimoni de la Humanitat ja que son els testimonis vius i directes de diferents cultures.
Els fenicis, els íbers, els grecs, els romans... es van afanyar en plantar oliveres i van transmetre a les generacions precedents la cultura mediterànea de l’oli com a font de vida i de riquesa. També van modelar amb les plantacions un paisatge humanitzat característic.
Vetaquí que a les Terres de l’Ebre part d’aquest patrimoni històric, cultural i natural ens ha arribat avui en dia gairebé amb les mateixes condicions, la qual cosa significa que l’entorn i el paisatge ha sofert pocs canvis motivat a la depredació de l’activitat humana.
A les Terres de l’Ebre tením l’orgull encara de comptar amb nombrosos exemplars d’oliveres mil.lenàries i monumentals amb diversos centenars d’anys a les seves branques. És un bé patrimonial que no el pot presumir tothom.
La callada labor dels pagesos que generació darrera generació han anat conreuant les oliveres ha fet possible el miracle.
Però resulta que una crisi agrària profunda ha fet replantejar als pagesos sobre si la rendibilitat de les oliveres estava en la comercialització de l’oli o bé en la comercialització de l’arbre com ornament de jardí. I vetaquí que personatges amb ull negociant i especuladorrelacionats amb vivers de plantes han anat posant preu a cada olivera. I molts dels pagesos han socombit als seus cants de sirena. El negoci no és per ells. És pels viveristes que compren a 1 i venen a 100 a un mercat cada vegada més creixent que demanda aquestes oliveres per a plantar als jardins privats.
No tots tenen el poder adquisitiu per a poder comprar una olivera mil.lenària o monumental. Sabem de casos que un exemplar ha arribat a la quantitat de 18.000 euros (sols l’arbre). Vetaquí doncs que els compradors, col.leccionistes del Patrimoni Històric, son gent molt rica. L’ex-president de la República italiana, en Berlusconi, te en un xalet seu una olivera ebrenca.
I tot aquest “negoci” funciona amb nocturnitat i al.levosia. Gairebé emprant mètodes mafiosos i silencis còmplices.
I a tot plegat, l’administració que va des de la Conselleria d’Agricultura passant per la de Medi Natural, Urbanisme i Cultura, fa ben poca cosa. Fa més d’un any que el Delegats d’Agricultura a les Terres de l’Ebre, en Toni Espanya, va prometre un decret de protecció que no arriba i pel que sembla serà molt limitador.
Intents tímits però valents han estat les iniciatives de l’Ajuntament d’Ulldecona (on hi han un bon nombre d’exemplars) que dona uns diners als pagès perquè no les arrenqui. Però això s’hauria de complementar amb altres ajuts institucionals provinents de qualsevol de les Conselleries que abans he esmentat i sobretot no permetre que es pugui arrancar cap olivera mil.lenària i/o monumental, més.
Mentre s’espera el decret famós, els especuladors no paren i mica en mica la població d’oliveres històriques va desapareixent alarmantment.
De res serveixen les denúncies públiques d’aquells pocs que es preocupen per la desaparició del patrimoni, ans al contrari. En Toni Espanya s’afanya cada vegada a dir que les oliveres que s’arranquen no compleixen normativa. Quina normativa em pregunto? Com a mínim les oliveres que se’n van cap als vivers tenen varis centenars d’anys a “les costelles”.
Deia al començament sobre l’aigua que “Gota a gota, s’esgota”. El mateix passa amb el fabulós catàleg patrimonial de les oliveres mil.lenàries i monumentals de les Terres de l’Ebre amb el consentiment silenciós i còmplice de qui pot fer coses i no les fa per aturar el problema definitivament.
La Fundació Territori i Paisatge ha comprat la finca de l’Arion (Ulldecona) per a preservar-la. Que no acabi aquesta finca com a únic testimoni d’allò que encara avuí és pot veure per una bona part de les Terres de l’Ebre.
I als ebrencs i demés gent sensibilitzada prego que s’estimin i coneguin les oliveres. Només estimant i coneixent es pot preservar un valor patrimonial únic i característic de les Terres de l’Ebre. Fent la pressió que correspongui a qui mana però no fa res o gairebé molt poc, es clar.
“Gota a gota, s’esgota”. Encara hi som a temps de salvar-ho.
Fes click AQUÍ per a veure les fotos de les oliveres espoliades del Montsià (les fotos son d'una finca que el Toni Espanya va dir que les oliveres no eren monumentals, jutgeu valtros mateixos)
* Fins a 50.000 euros es paga per una olivera mil.lenària del Baix Mestrat
