Si una cosa trobo contraproduent és que un territori basi els seus projectes en el greuge comparatiu. El Camp de Tarragona ha de basar els seus objectius sense mirar de reüll cap a d’altres territoris. Però aquesta aposta per un país de territoris intel·ligents, amb un elevat grau d’autosuficiència com a comunitats amb empenta dona peu a un país d’un alt nivell de desenvolupament de les seves pròpies forces. En aquest cas les tendències i vicis centralistes ofeguen les dinàmiques més engrescadores dels territoris. En el cas de Catalunya i de la Generalitat no trobem excepció a la regla. Des del govern de la Generalitat s’han de fer apostes valents si el que es vol és avançar cap al federalisme. Catalunya te una cultura política imperant respecte als territoris massa sovint equivalent a la de Madrid en relació a les autonomies. I aquells que reclamen més sobirania nacional son, sovint i paradoxalment, els més centralistes respecte als territoris en la nostra Catalunya. Cal que la Generalitat prengui decisions valentes com gimnàstica institucional prèvia al federalisme. Posem un exemple. El Camp de Tarragona acumula una gran concentració de la producció energètica i de transformació del nostre país i en canvi a molts polítics catalans els hi semblaria una exageració que el nostre territori reclamés la seu del Institut Català de l’Energia (ICAEN) per a Tarragona.   Centralitzar no és millorar la gestió ni equilibrar territori. En uns casos és positiu i en d’altres negatiu o molt negatiu. Catalunya és un país mètricament petit en el que no es justifiquen les tendències permanentment centralitzadores que tant perjudiquen determinades dinàmiques territorials expansives com és el cas del Camp de Tarragona. I jo em pregunto com podem avançar en la federalització de la cultura política catalana i des d’aquí exportar-la a la resta de l’estat, si encara es donen decisions que fan més petit el nostre país, però no mètricament, si no políticament.